L’home que ven calces

El senyor surt del bar amb una safata amb cafès amb llet en got, tapats, cadascun, amb un tovalló prim de paper, amb un forat, per a la cullera. Se l’emporta a la parada i reparteix. Per a la Dori, la de la roba de nen, per al Mauri, el de les llaminadures, per al Jacinto, el de les olives, per a la Blanca i l’Assumpta, les dels sabons artesans. Agafarà el seu got amb totes dues mans, per escalfar-se-les. El veí del costat, el de les tòfones i els bolets, encendrà foc en un bidó ple de tions i carbó i li dirà: “¡Vente, Paco, vente!” amb un accent català que li sortirà de dins dels pulmons.

Es posa darrere la parada i enceta el dia. “¡María, María, que tengo la braga!”, cridarà de tant en tant. I de vegades, també: “Hagas lo que hagas, ponte bragas”. Ven calces, calçotets i mitges. En té de fantasia, vermelles o negres, amb puntetes, i per a cada dia, amb cors i gatets. Te’n ven cinc per vuit euros amb cinquanta. Una ganga. També té alguna cosa més eròtica: lligacames i bodis. De totes les talles, esclar. Atén les mares o esposes que vénen a comprar calçotets per als seus homes (de les que posen el puny a dins de la roba i diuen: “No, no l’omple”) i a les noies que vénen a comprar-se un conjunt per al cap de setmana. De tant en tant cargola una cigarreta i enraona amb el dels bolets i les tòfones. Costa molt de sobreviure. Ara les iaies ja no tenen poder adquisitiu, perquè mantenen els fills. Costa que surtin els números. Pagar els autònoms i la llicència de la parada del mercat... Els cafès no te’ls desgravis, que Hisenda et vindrà a buscar. Mantenir la furgoneta... “Estoy por vender bragas falsas Calvin Klein y bolsos Prada o como se llame, que me ahorraría los autónomos”, sospira el senyor. I el dels bolets i les tòfones riu i no contesta, perquè no vol que el malinterpretin. Es mira la gitana que ven alls i llimones allà al davant i pensa que el món és massa complicat.