La llengua d’aquesta àvia

Són una família formada per la mare, una nena de trenes negres, d’uns sis o set anys, el nen, germà d’ella, potser un any més petit, i l’àvia, una dona jove i menuda, de cabells curts, ulleres i vestida amb pantalons texans. Enraonen en castellà amb accent potser del Perú. La jove àvia, ja es veu, és qui duu la veu cantant. La que sap que tots quatre han de baixar a Pallejà i quantes parades els falten, la que diu a la filla (o potser és la nora) que hi ha un seient lliure al fons del vagó i que hi vagi, i la que entretén els dos nens, que s’han assegut amb ella. La nena treu un llibre d’aquests que tenen pàgines imantades on enganxar lletres o flors i animals, que venen amb el mateix llibre.

“Vamos a ver si me dices los números, que yo no sé nada”, fa l’àvia, de broma. I vet aquí, llavors, que es produeix un fenomen lingüístic extraordinari. L’àvia, aquesta dona resolutiva i pràctica, es passa al català i li pregunta a la nena: “Digue’m... cuál és el cercle?” La nena contesta: “Aquest!” I l’àvia, tot seguit: “I digue’m... cuál és el quadrat?”, de manera que la nena assenyala una figura i repeteix: “Aquest!” Després ataquen els números, també amb èxit rotund.

La mare en cap moment s'implica en la pràctica. No sé si entén la conversa. El nen mira el mòbil. Però l’àvia ja ha entès que aquesta és la llengua de l’escola. Potser és qui va a buscar els nens i ha intercanviat quatre paraules amb els mestres. Ja coneix els números en aquesta llengua que no és la seva i sobretot entén, o sense voler intueix, que la llengua és el salconduit a la vida social futura. A ella no li ha costat aprendre això, ja es veu, com potser sí que li costaria a la mare de la nena. És d’aquestes dones que “volen entendre” els mecanismes de les coses del món. Les reconec a l’instant.

Baixen a Pallejà quan ella ho diu. Somric. M’han alegrat el viatge.