Massa d’hora per discutir

A primera hora del matí, una noia treu el gos a fer el pipí matinal i, efectivament, l’animal aixeca la pota i deixa el regalet regalimant per la cantonada i lliscant panot avall. La noia em mira amb una mena de “I què?”, i entre que ella té son i que jo tinc pressa, el pilot automàtic decideix que és massa d’hora per començar el dia amb una conferència titulada “Des del passat mes de febrer, les ordenances municipals estableixen que no diluir l’orina del gos amb aigua està sancionat amb una multa de fins a 300 euros”. La seqüència acaba bé, perquè al cap d’un moment un altre propietari de mascota, que ha seguit l’escena des de la distància, ruixa la paret i la vorera amb l’aigua que portava en un bidonet.

Un parell d’hores més tard camino per una vorera, pel costat de la qual discorre un ben senyalitzat carril bici. I què no diríeu que baixa per la vorera, més contenta que un gínjol, amb aquell solet de primavera? Efectivament, una bicicleta. L’ordinador de bord prepara la maniobra, em posa en rumb de col·lisió amb el ciclista i li llança el següent missatge: “Això que tens aquí és un carril bici”. L’home contesta: “Sí, però és contra direcció”. O sigui que per superar el problema de contra direcció, la solució era enfilar-se a la vorera. 

D’aquestes coses i de les contràries (és a dir, de les que fa la gent complidora), a la ciutat n’hi ha un milió, que hauria dit l’Arribas Castro, l’inoblidable Don Pollo. Però les incíviques cada vegada em molesten més personalment i les cíviques em fan desproporcionadament content. Arribat a casa, em miro al mirall i per un moment hi veig el meu pare.