El mèrit, l’exigència i la humilitat
Torno sobre un tema que vaig tractar fa quatre anys (23/10/21). Començo amb un exemple. En un país, diguem que imaginari, la carrera del professorat escolar consisteix en dues etapes. La primera és la formació universitària que, per regla general, és poc exigent però suficient per ingressar, sense procés selectiu addicional, al sistema educatiu. La segona, amb el professor ja incorporat al sistema, és una progressió professional que, a la pràctica, és simplement per antiguitat. No ens ha de sorprendre que en aquestes condicions el sistema d’aquest país no atregui prou bones vocacions educadores. No es veuen estimulades. El cost social és gran.
La recomanació tradicional per redreçar la situació és dissenyar una carrera informada per una exigència meritocràtica més rigorosa. A l'inici comptaria tot el paquet formatiu de la persona (notes, dobles titulacions, doctorats, potser exàmens d’accés, etc.) i per la progressió convindria que els millors progressessin de pressa.
Per a mi, aquesta recomanació és la bona, en aquests i en molts altres casos. Penso que la vigència d’una carrera meritocràtica exigent és una característica desitjable de l'organització de l’economia i la societat d’un país, bona per la productivitat de la primera i l'equitat en la segona. Ara bé: afirmar-ho em fa més aviat antiquat, ja que la consideració del mèrit ha estat qüestionada des d’altures intel·lectuals importants –penso en Michael Sandel–. Fins i tot s’ha ofert com a explicació del triomf de Trump.
Comento tres aspectes qüestionats:
1. La meritocràcia promou la desigualtat econòmica. La distribució de la renda la determina el mercat i la corregeix la fiscalitat. La passió de milions de seguidors porta –via el mercat– que el millor futbolista guanyi molts diners. En aquest sentit, el mercat valora el mèrit i això és bo. Malauradament, la correcció fiscal de la desigualtat excessiva té una limitació: la que es desprèn de la multiplicitat de jurisdiccions polítiques en el món i la competència fiscal que pot induir. Faig notar que aquesta també seria una dificultat clau per a qualsevol estructura de carrera professional –derivada del mercat o no, respectuosa amb el mèrit o no– implantada en un país, i que vulgui corregir les rendes més altes molt més enllà de les normes que imperen en els seus competidors econòmics. El talent i els diners creuen fronteres.
2. La meritocràcia és manipulable. Es manipula quan un alumne de Harvard o Stanford ho és perquè és fill d’un exalumne ric, i es desvirtua quan la promoció per antiguitat es vesteix de promoció per mèrit mitjançant procediments poc exigents de credencialització. Que això passi no soscava el principi de la meritocràcia. Però el debilita a la pràctica i ens hauria d’incitar a intensificar la vigilància política i social sobre la integritat dels processos nominalment meritocràtics. Els primers interessats a fer-ho haurien de ser aquells a qui la manipulació o desvirtuació devalua un mèrit realment posseït.
3. La meritocràcia fomenta l’arrogància. Sandel ha insistit en aquest punt. Es tracta de la tendència a considerar l’èxit professional com una conseqüència exclusiva de l'esforç propi i, amb major o menor intensitat, a considerar que els que no han arribat tan lluny és perquè no s’han esforçat prou i que, com a conseqüència, no se’ls hi deu res. Un menysteniment socialment dissolvent que només pot fomentar el ressentiment. És profundament erroni perquè el mèrit no és un concepte absolut sinó relatiu, depèn de la circumstància social i, per tant, la bona fortuna hi compta molt. El futbolista a qui el mèrit ha portat a un gran èxit professional s’ha beneficiat de dos tipus de fets aleatoris. El que defineix qui és –inclosa la seva capacitat per jugar bé–: la genètica, la família o l’ambient en què s’ha criat. I el que fa que el futbol sigui socialment molt valorat, cosa que no depèn de l’esforç de cap futbolista individual. El paper de la sort és la justificació de fons de les polítiques redistributives. Però no hi ha dubte que la societat funcionarà millor i serà més feliç si, a més, la cultura predominant no és la de l’arrogància elitista sinó la de la humilitat i la modèstia. La que interioritza la virtut de la solidaritat, practicada per la via pública o privada.
En resum: penso que la valoració del mèrit és irrenunciable, però és millor si és exigent, complementada amb una fiscalitat redistributiva i acompanyada per una cultura de la solidaritat.