Com es poden millorar els resultats dels alumnes?
Fa pocs dies s’han fet públics els resultats de les proves de competències bàsiques de 6è de primària i 4t d’ESO. Com ja és habitual, el focus s’ha posat en el retrocés o l’estancament dels resultats. Però potser hauríem d’anar més enllà de les xifres. No per minimitzar-les sinó per entendre què hi ha al darrere. Perquè els resultats dels alumnes no són només responsabilitat seva. Parlen també del sistema educatiu que hem construït –o que hem anat deixant fer.
Catalunya ha viscut una successió de consellers d’Educació que ha deixat poc marge a la continuïtat de polítiques sòlides. Des del 2007 n’hi ha hagut vuit. Cada canvi ha comportat noves prioritats, nous discursos i, massa sovint, el desballestament de projectes anteriors. Si hi afegim els canvis de llei educativa per cada canvi al govern espanyol, tot plegat suma molta inestabilitat, especialment si es compara amb sistemes educatius més consistents, en els quals les línies estratègiques es mantenen durant dècades, independentment del govern de torn. Com pot sostenir-se una millora a llarg termini sense estabilitat i sense temps per consolidar canvis? L’educació no pot anar al ritme de les legislatures.
El sistema català viu també una absència estructural: la manca d’un sistema rigorós i útil d’avaluació i desenvolupament del professorat. No tenim una carrera docent amb incentius de millora. Un cop s’ha accedit a la funció docent de manera estable, excepte en períodes inicials com les pràctiques no hi ha avaluació sistemàtica per als docents de l’escola pública. Aquesta és potser una de les diferències amb el model de governança de l’escola concertada.
Sens dubte l’entorn educatiu és cada vegada més complex –més pobresa, més diversitat a l’aula...– i els reptes per als professors es multipliquen. La recerca internacional és clara: el docent a l’aula és el factor més rellevant per a l’aprenentatge dels alumnes. Però Espanya i Catalunya continuen sent una excepció a Europa. Segons l’informe Teaching careers in Europe (Eurydice, 2023), som un dels pocs països que no disposen d’un sistema regular d’avaluació docent un cop el professorat ja té la plaça. Mentrestant, la majoria de països europeus han articulat mecanismes estables de feedback, d’observació entre iguals i seguiment professional. Portugal, sense anar més lluny, ha vinculat les observacions a l’aula i l’acompanyament formatiu amb les oportunitats de progressió professional. S’hi ha enfortit així tant el reconeixement com la responsabilitat dels docents.
En una visita a una escola de Londres, en un barri dels més depauperats, vaig conversar llargament amb la directora. Què heu fet com a centre per revertir els mals resultats que teníeu i esdevenir un centre referent? El primer que va respondre va ser: obrir el centre a les famílies. Però tot seguit va parlar de l’acompanyament als docents. Em va explicar el cas d’una professora de matemàtiques amb dificultats. Què havien fet? Observació de com actuava la professora a l’aula, pla de millora, visites a altres mestres per veure com ho feien, seguiment de com corregia... Dos anys després, em va dir, és la millor professora de mates que ha tingut mai al centre.
Per què encara estem massa lluny de pràctiques que en altres països europeus són habituals? No rebre cap incentiu de millora al llarg de la carrera també té conseqüències sobre el malestar dels docents, que queden atrapats en la rutina i la manca d’oportunitats. La resistència dels professors al model d’aprenentatge competencial es deu també a la falta de capacitació professional. S’ha estès el treball globalitzat i per projectes, i no sempre amb la formació o el suport per fer-ho bé.
Des del departament s’han fet passos importants, com la definició del marc de competències professionals del docent. Com aconseguiran que es faci efectiu als centres? El paper dels equips directius és clau. Una direcció amb capacitat de lideratge pedagògic, formada i reconeguda, contribuirà activament a la millora dels equips docents.
No caldria inventar res. La llei d’educació de Catalunya ja preveia un decret d’avaluació docent: va arribar a redactar-se, però no s’ha aplicat mai. I no pas per manca d’arguments sinó per manca de coratge polític. Ja fa massa anys que esperem una decisió que és urgent. Perquè els resultats de les proves de competències ens interpel·len, sí. Però no ens equivoquem de diagnòstic: qui suspèn no és només l’alumnat. És el sistema, el que ha deixat passar massa oportunitats per fer les coses millor.