Millorar la vida de les persones

Mai havíem tingut tanta informació a l’abast, tantes dades per entendre el món i tantes eines per contrastar-la. I, tanmateix, mai havia estat tan fàcil perdre’s entre notícies falses, titulars tendenciosos i mitges veritats. Aquesta mateixa contradicció s’ha instal·lat també al debat públic: mai s’havia produït i utilitzat tanta evidència per orientar les polítiques i, al mateix temps, mai els polítics havien estat tan polaritzats i tan poc disposats a escoltar el que diuen les dades.

Al llarg de l’última dècada, la ciència ha anat entrant amb més força en el disseny i l’avaluació de les polítiques públiques. Institucions com Ivàlua a Catalunya o l’Airef a l’Estat han contribuït a normalitzar la idea que cal mesurar l’impacte que cada euro públic té sobre el benestar de la ciutadania. Administracions i institucions a poc a poc van incorporant indicadors, models i mecanismes d’avaluació en àmbits en els quals gairebé no es feien números, com és el cas de les polítiques educatives o els programes de lluita contra la pobresa infantil. És un canvi lent però profund, que ha professionalitzat la manera de prendre decisions i ha fet més transparent què funciona i què no.

Tot aquest progrés tècnic, però, ha conviscut amb un debat polític que sovint s’ha mogut en direcció contrària. En un mateix espai públic poden circular informes rigorosos i, alhora, afirmacions sense cap fonament. Ho veiem en qüestions tan globals com el canvi climàtic, on consensos científics àmpliament establerts continuen sent objecte de dubte, o en declaracions sorprenents –com les del president dels Estats Units suggerint una relació entre el paracetamol i l’autisme— que obtenen més atenció que molta evidència contrastada. És un debat que tendeix a simplificar allò que requereix matisos i que sovint premia el lema viral per damunt del resultat verificable.

Fa deu anys, amb la voluntat d’acostar la ciència a les decisions públiques, quatre investigadores vam fundar KSNET. Volíem fer dialogar les dades amb les necessitats de la ciutadania i portar més rigor a àmbits sovint guiats per intuïcions. Amb el temps, aquest impuls ens ha permès veure com les polítiques milloren la vida de les persones quan es dissenyen i s’avaluen amb evidència. I per celebrar aquesta primera dècada hem revisat tot el que hem après. El resultat és un llibre –Diez políticas para una década– que recull deu polítiques públiques que han marcat la dècada, amb contribucions de persones expertes en àmbits com l’habitatge, l’ocupació, l’educació, la salut o el canvi climàtic. A l’acte de presentació, la consellera Martínez Bravo va donar la clau perquè aquesta dinàmica d’anàlisi científica de les polítiques es consolidi al nostre país: canviar el marc de pensar en l'avaluació com un element de fiscalització i dirigir-lo a la crítica constructiva. L’avaluació no s’ha de veure com un examen a aquella persona que posa en marxa una iniciativa, sinó com una eina per aprendre i fer millor les coses. Perquè la ciència s’imposi al soroll mediàtic cal jutjar més les polítiques públiques, i menys qui les impulsa.