Neruda, entre cants i volcans (1973)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article del poeta i lingüista Francesc Vallverdú (Barcelona, 1935-2014) a 'Serra d’Or '(XI-1973), arran de la mort del poeta, polític i diplomàtic xilè Pablo Neruda (Parral, 1904 - Santiago de Xile, 1973), esdevinguda avui fa cinquanta anys. Enguany s’ha revelat que va ser enverinat a l’hospital dotze dies després del cop d’estat de Pinochet. Comunista, compromès amb la causa republicana espanyola, Neruda va gestionar al final de la guerra que uns dos mil refugiats sortissin de França cap a Xile en el vaixell 'Winnipeg'. Era premi Nobel i 'honoris causa' per la Universitat d’Oxford.

Tota la vida de Pablo Neruda ha transcorregut enmig de volcans. I no solament entre els volcans físics de la seva terra sotragada per erupcions i terratrèmols, sinó enmig de les convulsions socials de què ha estat actor o testimoni. Poc podia imaginar el jove estudiant de setze anys, traductor d’autors anarquistes francesos, que havia de saltar dels volcans a punt d’erupció de la Xina i Indoxina al volcà encès de la Guerra Civil Espanyola, del volcà de la Segona Guerra Mundial al de la Guerra Freda, del volcà somort de la coexistència pacífica a les múltiples erupcions de l’opressió capitalista –l’última de què ha estat testimoni ha esclatat precisament al Xile de les seves lluites i esperances dotze dies abans de morir–. “Fins avui, fins aquest amarg mes de setembre...”, deia encara, en plena agonia, en un dels seus darrers poemes que han pogut saltar la frontera. [...] En general, Neruda no ha estat en poesia un autor d’opcions excloents, i no solia renegar de les seves fonts: si Rubén Darío i el postmodernisme van influir en els seus primers llibres, no es pot dir que en perdem les petges a mesura que s’enriqueix amb noves adhesions (citem unes fites a l’atzar: Walt Whitman, Maiakovski, Miguel Hernández, el surrealisme). De fet, Neruda és poeta de registres variats. [...] No es tracta, certament, d’una concepció de la poesia com a fragments d’un trencaclosques caòtic o com a retalls separables i amb essència pròpia, sinó d’una concepció globalitzadora, com a cant total, on pot quedar (re)elaborada tota l’aventura humana. Per això, si amb el Canto general Neruda pot passar com el gran aede del continent americà, en altres obres coetànies o posteriors són altres paisatges humans el seu focus d’atenció. [...] A Pablo Neruda li ha tocat de morir en l’amarguesa, però independentment del que hagin dit d’ell els sicofantes de sempre, els turiferaris d’ocasió i els sorges compromesos en una victòria de sang i negror, l’esperança del seu cant és més arrelada que l’arrasament transitori del foc i la lava. Cal dir, a més, que el cant de Neruda no és un cant ambigu: pot ser polivalent, com ho és tota poesia autèntica, de sentit múltiple, però ha crescut en allò que té de millor l’home, amb les seves llums i els seus volcans. Ell mateix ho va dir més d’una vegada: “Es la hora, amor mío, de apartar esta rosa sombría, / cerrar las estrellas, enterrar la ceniza en la tierra: / y en la insurrección de la luz, despertar con los que despertaron / o seguir en el sueño alcanzado la otra orilla del mar que no tiene orilla”. (La Barcarola, p. 160). ¿Quina estela millor podíem trobar per a aquell volcà extingit que, encès, es va dir Pablo Neruda?