No som àrabs
El ministeri d’Interior francès va publicar fa unes setmanes un informe anomenat Germans Musulmans i islamisme polític a França en què alertava sobre la perillosa penetració d’aquesta organització, els valors de la qual van en contra dels principis de la República (i de qualsevol sistema democràtic basat en les llibertats individuals i la separació entre religió i Estat). Una de les mesures que ha pres el govern gal per contrarestar la influència de la germandat ha estat la decisió de promoure l’ensenyament de llengües estrangeres, algunes maternes dels fills de la immigració nord-africana. El que crida l’atenció és que entre aquests dotze idiomes que s’oferiran no hi ha l’amazic. En relació amb la qüestió, Rachid Raha, president de l’Assemblea Mundial Amazic, ha adreçat una carta a Emmanuel Macron en la qual alerta sobre l’error de prendre per àrabs els franco-berbers. “La discriminació dels fills de la immigració –diu Raha– accentua el seu desarrelament cultural i reforça la seva crisi d’identitat, cosa que facilita el seu aïllament i fa que s’acabin sentint atrets per la ideologia islamista salafista”. Raha cita una antropòloga (Tassadit Yacine) i dos historiadors (Pierre Vermeren i Omar Hamourit) per afirmar que la segona llengua de França és l’amazic, i no pas l’àrab.
El cas francès podria extrapolar-se perfectament al que passa a Catalunya, encara que no tinguem cap informe oficial sobre l’abast de l’islamisme a casa nostra. Només cal parlar amb persones musulmanes sobre religió per descobrir que, en molts casos, les idees i creences d’aquesta manera concreta –i, de fet, moderna– d’entendre la religió han anat calant en les consciències, i en molts casos substituint una identitat d’origen que no té res a veure ni amb Germans Musulmans ni amb el salafisme. Quan una noia jove, “d’aquí de tota la vida”, que no sap que hi ha lleis basades en l’Alcorà que discriminen específicament les dones, afirma que el masclisme que observa i pateix a casa o al barri no es deu a la religió sinó a la cultura, el que està demostrant és l’èxit d’aquest procés de substitució cultural. Que també inclou la substitució lingüística, perquè l’amazic o el dàrija (el dialecte de l’àrab parlat al Magrib) es tornen invisibles sota el poder de la dominació teocratitzant dels fonamentalismes.
No en va l’islamisme ha difós amb èxit aquesta idea simple però falsa: que l’islam practicat i transmès durant segles hauria estat corromput per unes tradicions culturals pre o paraislàmiques que han de ser depurades per tornar a la religió suposadament original i “autèntica”. D’aquesta manera s’aconsegueix l’aculturació dels fills de la immigració respecte a les seves pròpies arrels i se'ls confronta fins i tot amb les seves pròpies famílies, titllades d’ignorants per aquestes organitzacions. Tota la diversitat del món musulmà està essent així esborrada en el que és un procés de substitució d’abast global que té com a objectiu últim una uniformització totalitària. I una víctima clara d’aquesta colonització cultural i lingüística és la llengua materna de molts europeus descendents d’immigrants, que no poden posar-la en valor perquè sovint ni tan sols se sap que existeix. Si he de prendre per referència la meva pròpia experiència en aquest terreny, no seria estrany que l’amazic no només fos la segona llengua de França, sinó de molts altres països europeus. Jo podria moure’m només amb aquest idioma per molts d’ells, només em cal parar l'orella. A Catalunya ja feia anys que Carme Junyent calculava que l’amazic deu ser la tercera llengua materna més parlada a casa nostra. Seria bo que això es posés en valor i es reconegués de manera oficial, que es busquessin vies per connectar els nous catalans amb les seves arrels reals, i així protegir-los dels cants de sirena de l’islamisme.