No estimar és gairebé un crim

Aprofitem la canícula, parlem de filosofia.

No sé quan vaig topar amb aquesta contundent sentència: “No estimar és gairebé un crim”. En tot cas, ja fa anys. Però no l'he oblidada i puc assegurar que el pas del temps no ha fet més que convèncer-me de la seva versemblança. El problema és que quan em poso a escriure amb la intenció de desenvolupar aquesta idea, l'únic que aconsegueixo és malbaratar-la. L’amor és una d’aquestes coses tan singulars que són difícils de dir i que, per expressar-les, cal ballar-les, plorar-les, cridar-les, cantar-les o, tot simplement, mostrar-les. Les coses petites es poden comprendre i explicar sense necessitat d'estimar-les, però les grans, si no s'estimen, no es deixen ni comprendre ni explicar. 

Les manifestacions de l'amor són diverses i a vegades fins i tot contradictòries. No és el mateix l’amor propi que l’amor a l’altre, encara que sense el primer el segon probablement s’esmortiria en un no res.

No estimar-se un mateix és gairebé un suïcidi, perquè ens obliga a carregar amb nosaltres un pes sense cap valor positiu. És com collportar una andròmina. És obvi que som molt més suportables per a nosaltres mateixos si ens estimem que si ens abominem, si ens avorrim o, simplement, si no sabem com omplir de sentit els buits de la nostra ànima. Però aquí ens movem, com sempre que tractem de les coses humanes, entre el més i el menys, perquè l’humà és sempre una qüestió de graus.

Els grecs, que tenien per hàbit meditar-ho tot (sí, també a l’estiu) per posar les paraules escaients a cada cosa, van donar a l’amor propi el nom de filautia, tot entenent que és la condició imprescindible per a qualsevol projecte de millora personal. Com acabem de dir, no té sentit esforçar-se per millorar el que menystenim. La filautia no és un reclinatori per postrar-nos davant el nostre narcisisme, sinó el sentiment realista que creix en nosaltres amb el tracte quotidià amb les nostres destreses, i ens permet sentir-nos davant de nosaltres mateixos dignes d'estima, la qual cosa és un ingredient substancial de la felicitat. En aquest sentit, és una condició imprescindible per al nostre desenvolupament moral, perquè afirma el valor de la nostra existència, i un requisit de la vida bona (que no és la bona vida de l’estiuejant sense problemes econòmics). Qui no sap estimar-se a si mateix, difícilment podrà contribuir al bé dels altres. L’amistat és la reciprocitat de la filautia. Els amics, diguem-ho així, són els bocins de la nostra ànima que tenim repartits pel món i el fan més habitable.

La naturalesa –va escriure Erasme– va donar, tant a cada mortal com a cada nació i a cada ciutat, un cert amor propi comunitari, que és la filautia. Erasme la defineix així: “ipse sibi palpatur”, és a dir, celebrar-se o gaudir d’un mateix. I puntualitza immediatament que si dirigim cap a un altre aquesta celebració, cal tenir cura que no es transformi en adulació, que és una forma de servilisme. 

En conclusió: qui no sap estimar-se bé es malbarata a ell mateix.

Com que ens movem entre equilibris delicats és fàcil caure o en l'excés o en el defecte. Però això, caminar en la corda fluixa, és propi dels éssers humans: som equilibristes morals amb vertigen. Si un cert amor propi és bo, i fins i tot imprescindible per portar una vida bona, un excés d'amor propi és perjudicial perquè ens impedeix estimar els altres i ens clausura en la presó de la nostra intimitat. Aquest és el cas dels qui consideren que no hi ha res al cosmos més digne d'admiració que el seu propi melic. A aquests homes sant Agustí els considera incurvatus in se, perquè estan fets un cabdell d'autocomplaença (cor incurvatum in seipsum).

Sant Agustí creu que l'amor egoista, que és com el càncer de la filautia, és pervers perquè traeix i fa estèril la mateixa essència de l'amor, que és fer sortir de si a qui estima per anar a la trobada de la seva persona estimada. El que el cristianisme anomena pecat no és cap altra cosa que aquesta perversió de l'amor, que, incapaç d’un dinamisme centrífug, cau en una dinàmica centrípeta.

Un munt de teòlegs cristians (sant Anselm, sant Bernat de Claravall, sant Albert Magne, sant Bonaventura…) s'han aturat en la imatge de l'home-eriçó que, encorbat sobre si mateix, ha perdut la capacitat d'aixecar l’esguard, sense adonar-se que el seu tancament limita la seva intel·ligència. L’amor, ben al contrari, és l'estranyíssima convicció que hi ha en aquest món algú més real que nosaltres mateixos, que posseeix tanta realitat que no ens cansem de guaitar-la i que, quan ens manca, ens manca un món.

No estimar és gairebé un crim.