Oh, Europa
Els boomers vam néixer en una mena d’edat d’or europea, en el que els economistes anomenen els trenta gloriosos (tres dècades de creixement ininterromput, des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la crisi del petroli, 1945-75). No només va ser un miracle econòmic; també van ser les dècades del somni de la unitat política de l’Europa Occidental i de la construcció de l’estat del benestar. Després dels agitats anys 80 va caure el Mur de Berlín i el somni europeu es va estendre als antics satèl·lits soviètics. Després va arribar la moneda única, i l’espai Schengen, i en el nou segle semblava que Europa estava destinada a esdevenir una única potència, potser massa depenent dels Estats Units en matèria de defensa, però amb uns estàndards de progrés, democràcia i valors que la convertirien en l’enveja del planeta.
Espanya es va integrar a la Unió Europea el 1986, i Catalunya va presumir de ser la punta de llança de l’europeisme peninsular (Pujol no s’estava mai de reivindicar, en els seus freqüents viatges continentals, el nostre origen carolingi). Davant de l’enigma xinès, del guirigall postsoviètic i de l’Amèrica ultraliberal, Europa era la terra promesa, el club del qual tothom volia formar part, allà on convergien la tecnologia punta i la sensibilitat social, la unitat i la pluralitat, la defensa d’Occident i la mà estesa al Mediterrani.
Potser hauríem d’haver notat que alguna cosa no anava bé quan una potència de tal nivell es mostrava impotent per fer-se notar en els conflictes regionals als Balcans, a l’Àfrica postcolonial o en el radi d’acció de la Rússia de Putin.
Efectivament. L’època actual és una època posteuropea, i això s’expressa en àmbits diversos: la desacceleració econòmica, la crisi de l’estat del benestar, l’auge de l’extrema dreta i la pràctica renúncia al somni de la unitat política, a causa dels egoismes nacionals cada cop més accentuats; l’absència d’una veu clara davant els desafiaments de la Rússia de Putin, o de les crisis periòdiques al Magrib i a l’Orient Mitjà; l’abandó prematur de la cursa tecnològica, que abanderen americans i xinesos en dura competència. I sobretot, la manca de resposta davant dels estirabots de Donald Trump i el seu populisme desacomplexat, que no només no ha de témer una resposta a l’altura, sinó que es troba amb aliats en la majoria de països europeus.
La submissió de la UE a Trump i la seva tebior amb Putin i, sobretot, amb Israel li han llevat tota l’autoritat moral que portava dècades acumulant. No és estrany que Netanyahu actuï com ho fa: se sent amb les mans lliures. Trump és un militarista com ell, i la veu d’Europa ja no és la veu de la consciència de la diplomàcia mundial. El càstig moral que pugui infligir Europa –el veto al festival d’Eurovisió, per entendre’ns– ja no fa por a ningú. Tant és que s’omplin els carrers de Barcelona o de París de banderes palestines, si Europa no és capaç d’actuar com una potència mundial i prendre mesures que realment sacsegin el tauler de joc de la geopolítica.
Per als qui vam créixer entre el somni i la promesa de l’europeisme, el futur pròxim constitueix un gran interrogant. Ens crèiem destinats a formar part d’una de les grans potències econòmiques del món, en camí d’esdevenir un conjunt federal harmònic, respectuós amb la seva diversitat (a diferència d’Espanya), i amb voluntat de jugar un paper al món que desafiés el cinisme de les superpotències dominants. Per descomptat, hem reculat en lloc d’avançar, i ni tan sols l’amenaça real de residualització està fent reaccionar els principals dirigents europeus. La decepció és tan gran que, literalment, no sabem cap on girar-nos.