L'oralitat nua

“Això era i no era, bon viatge faci la cadernera…” La tonalitat avellutada de la llengua s'estén per l’aula sense fer fressa. Les orelles dels infants s’obren amatents per acollir la melodia. Són les mestres-àvies recuperadores de contes, un projecte de Rosa Sensat impulsat per mestres jubilades, que es desplacen per tot Catalunya explicant rondalles, mites i llegendes a les escoles. Un grup magnífic, format per donasses parladores de veus ancestrals que defensen l’oralitat nua. No fan servir aquestes rampoines d’avui dia anomenades així: suports. No utilitzen ni text ni il·lustracions, i no cal dir pantalles. Només la veu i el gest. La narració, llavors, esdevé fluida i plena de cadències. Es fa sentir la força de la llengua tota sola, farcida de rodolins i embarbussaments. L’oralitat de la transmissió dels mites i els contes vincula els infants amb la nostra tradició i els fa entrar en contacte amb una llengua catalana excepcionalment bella, que aquestes mestres-àvies coneixen per dins i a fons. 

L’oralitat té a veure amb dues coses: la veu de qui parla (els tons, la melodia) i les paraules que empra. Com diria el filòsof Miquel Seguró en el seu darrer llibre sobre l’encant del món, saber parlar bé fa possible que n’hi hagi, de món. En aquesta direcció, els mestres hauríem de parlar un català impecable, poder gaudir del plaer natural i espontani de la llengua oral i la seva música. El propòsit pedagògic seria convertir el català oral en una experiència estètica i ètica, d’emparaulament del món i de civisme. 

Vaig rumiant aquestes coses mentre llegeixo les dades sobre els resultats a les proves orals de català a 6è de primària i 4t de secundària: "A les darreres proves de llengua oral que s'han fet en escoles i instituts de Catalunya hi ha hagut el triple de suspesos de llengua catalana que de llengua castellana". No m’estranya gaire, perquè la llengua catalana cada cop és menys vehicular i més escolar. Això vol dir menys parlada: la llengua no se sent ni es fa servir espontàniament. Tanmateix, em preocupa un paràgraf que diu així: “Segons les instruccions de correcció, un alumne de 4t d'ESO assoleix el nivell satisfactori de català tot i que faci un ús excessiu de mots crossa com bueno, vale o en plan; presenti força interferències d’una altra llengua utilitzant expressions com teníem que anar o la meva casa, o pateixi interferències lingüístiques d'ús social molt freqüent com bueno o pues”. Trobo inadmissible considerar satisfactòria una llengua malmesa. Ara bé, ¿com s’encara aquest problema des d’una perspectiva pedagògica i no solament político-tècnica? Aquesta és la qüestió difícil que hem d'afrontar avui, i per fer-ho ens cal comptar amb un parlar exquisit. El grup de les mestres-àvies coneix una recepta collida en la nit dels temps: el rescat de l’oralitat nua, sense suports, que fa ressonar paraules mai sentides, en l’eco d’un lloc on la cadena de les generacions existeix, d’un món encantat amb una polifonia de veus, cànon magnífic de la llengua nostra, tan bella i tan oblidada.