Pla anticorrupció: del que cal fer… a fer-ho

El president Sánchez ha presentat el nou Pla estatal de lluita contra la corrupció, estructurat en cinc eixos i compost per quinze mesures. Sempre és benvinguda la voluntat política d'afrontar de manera integral un dels reptes principals de qualsevol democràcia: la corrupció.

Combatre-la implica tres nivells d’intervenció: reacció, prevenció i cultura. És a dir, perseguir judicialment els delictes comesos, evitar les condicions que els permeten i construir una cultura institucional i social que els faci inconcebibles. O dit altrament: convertir la corrupció en perseguible, impracticable i impensable.

Més enllà d'una anàlisi tècnica detallada del Pla, val la pena destacar-ne alguns elements clau i reflexionar sobre la seva connexió amb el context català.

Entre les propostes més rellevants del Pla estatal destaca la inclusió automàtica a llistes negres (blacklisting) de les empreses condemnades per corrupció, impedint-los així tornar a contractar amb l'administració. Igualment notable és la figura del decomís administratiu, que permetrà confiscar béns fins i tot sense condemna ferma (ja sabem quins són els temps de la justícia).

També es preveu crear una Agència Independent d'Integritat Pública, que centralitzi competències ara disperses, i es reforça amb pressupost la fins ara més aviat simbòlica Autoritat de Protecció de l'Informant creada per la llei 2/2023, transposició (tardana) d’una directiva europea.

Però centrem-nos en Catalunya. Per començar, al pla es fa esment constant a la importància de l'administració oberta i de la participació de la ciutadania en la prevenció de la corrupció. Un element diferencial en aquest sentit és que a Catalunya disposem d’una forta xarxa d’organitzacions de lluita contra la corrupció organitzades en el Pacte Social contra la Corrupció. Fa unes setmanes va tenir lloc la tercera Cimera contra la Corrupció al Parlament, on es va posar de manifest que molts dels compromisos subscrits pels partits polítics a la segona cimera no s'han arribat a complir. Moltes de les mesures que assenyala el Pla estatal ja hi estan recollides des de fa anys.

A la legislatura passada es va impulsar un avantprojecte de llei catalana d'integritat, més ambiciós que la mera protecció de l'informant perquè plantejava justament un sistema integral per coordinar persecució, prevenció i cultura. Això sí, no preveia una nova agència d'integritat, ja que aquí tenim l'Oficina Antifrau de Catalunya, que podria assumir aquest paper amb les reformes necessàries. Actualment, el col·lapse en el seu rol com a canal extern d'alertadors és evident, i diversos denunciants han reclamat més eficàcia i protecció real.

Catalunya també va ser pionera en iniciatives com ara el Registre de Grups d'Interès, primer a Espanya. Tot i això, després d'una dècada, sembla haver-hi un consens sobre els límits que planteja –la influència política sol exercir-se fora de les vies formals–. Per això, més que registrar lobis, pot ser més efectiu –no només en termes de prevenció de la corrupció, sinó de transparència en general– publicar les agendes completes dels alts càrrecs i, encara que sembli una qüestió allunyada, establir d’una vegada la figura del directiu públic professional, per evitar que la designació de càrrecs es basi únicament en la confiança partidista.

I ja que parlem de partits, sorprèn que no es dediqui més atenció directa al seu paper en els esquemes de corrupció, ja que són els actors clau en la designació de càrrecs públics i receptors de finançament opac en molts escàndols. El Pla estatal proposa auditories externes obligatòries per a partits que rebin més de 50.000 euros públics, així com un llindar més baix per declarar donacions. Però potser caldria anar més enllà: revisar límits de despesa, de finançament i del model de funcionament intern dels partits, moltes vegades opac i impermeable a la rendició de comptes.

Un altre encert del Pla és la incorporació de mapes de risc i anàlisis proactives. Actualment, les declaracions de béns i incompatibilitats són un tràmit burocràtic, rarament comprovat per manca de mitjans. El que hauria de ser un instrument de control és sovint un simple tràmit. L’administració ha de passar d’una actitud autodefensiva (“Ja ho hem preguntat”) a una lògica proactiva: identificar, prevenir i actuar abans que el mal estigui fet.

En definitiva, la mala notícia: encara queda molt per fer i moltes de les propostes ja haurien de ser una realitat a hores d’ara. La bona? Que sabem què cal fer.