La po-lè-mi-ca!

La paraula polèmica fa mandra i més a l'estiu. Quatre síl·labes: po-lè-mi-ca. Quan vas per la tercera ja dorms. No, sisplau, no m’emplateu una petita polèmica (quines ganes irrefrenables de fer-la geminada, aquesta ela, per acabar dient: “pol·lèmica”). Si m’emplateu una polèmica, que sigui grossa, que sigui sucosa, res d’escuma. O gran polèmica o res.

Per això, que hi hagi hagut polèmica pel cartell de les Festes de la Mercè no ens fa ni fred ni calor. S’ha queixat el bisbat perquè amb el cartell (que em sembla molt bonic i sobretot amb molt poca intenció de “polemitzar”) "es vulneren els sentiments dels qui veneren i respecten" el que significa la patrona de Barcelona. També diuen que accepten "que l'Ajuntament vulgui donar un to exclusivament laic a la festa major", però llavors expressen també la seva "sorpresa pel fet que cada any el cartell introdueixi l’ús d’elements religiosos". 

Home, la religió forma part de la nostra cultura. Les festes, per molt laiques que siguin ara, al·ludeixen a una verge: la mare de Déu de la Mercè. Des dels pets de monja que ens mengem fins als ous a les clarisses, la tradició religiosa forma part de nosaltres. Tots nosaltres diem algun cop “verge santa!” i també “casondéu”. Mengem crema de Sant Josep i bunyols de Quaresma.

Si hi ha un fet remarcable que distingeix, avui, la religió cristiana d’altres és la capacitat d’entomar. Em sembla bona cosa que la broma sobre la religió d’aquesta zona del Mediterrani on vivim –una religió que, actualment, ocupa molt poca part de les nostres vides– no desencadeni fàtues, amenaces i venjances. Tenen raó en una cosa, però, els bisbes. Com que la festa és de la Mercè, patrona de la ciutat, i com que cada any, tot i ser laica, al cartell hi ha elements religiosos, la missa hauria de sortir al programa d’actes. I jo la faria, per un cop, en un dels escenaris principals.