Ramblejant, amb el doctor Agustí Pedro i Pons (1959)

Crònica d’Andreu Avel·lí Artís ‘Sempronio’ (Barcelona, 1908-Sitges, 2006) a l’antologia periodística Los barceloneses(1959). Traducció pròpia. Avui fa cinquanta-cinc anys de la mortdel metge Agustí Pedro i Pons (Barcelona, 1898-1971). Catedràtic a la Facultat de Medicina de la UB, el doctor Pedro i Pons va ser l’autor principal del Tratado de patologia y clínica médicas (1950-1958), obra de referència que Josep Pla va consultar per escriure el seu autoreportatge L’infart de miocardi (vegi’s aquesta secció del 11-III-2013). Pedro i Pons, home culte en teatre i música, era també un bibliòfil acreditat i un col·leccionista erudit de diaris i revistes en català. Va prologar l’exhaustiva Història de la Premsa Catalana (1966) de Rafael Tasis i Joan Torrent.

He après a conèixer al professor Agustí Pedro i Pons a la Rambla de Barcelona. Potser aquesta afirmació sorprengui, ja que la Rambla és ara menystinguda i ja no passeja per ella cap persona que es consideri important. Una sola excepció, però: el doctor Pedro i Pons. És potser el darrer ramblista barceloní. -En els meus anys juvenils, la Rambla era per mi un camí familiar -em diu el metge, mentre baixem per la popular via-. De l’Hospital de la Santa Creu al carrer de la Portaferrissa, on hi havia l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, feia cada dia aquest trajecte. El doctor Pedro i Pons és un barceloní de soca-rel. Va néixer a la dreta de l’Eixample i si bé amb el temps ha canviat de casa i de carrer, segueix en el barri. Les seves primeres escapades infantils van tenir per escenari el passatge de Permanyer. En el llindar de les petites cases d’aquell indret va sotjar les figures glorioses d’Apel·les Mestres i del pianista Vidiella. Tornem a la Rambla. El dia favorit, millor dit, la nit favorita del doctor per tal de ramblejar és la del diumenge. És l’únic dia de la setmana en què pot robar una hora a l’aclaparadora tasca que pesa damunt d’ell. Sopa aviat i, mentre encén un havà, va amb el seu utilitari vers la Plaça de Catalunya. En arribar allí, estaciona el cotxe en qualsevol punt de la banda oest i amb el seu llegendari barret calat sobre els ulls i donant xuclades al cigar, s’interna a peu per la Rambla. M’imagino que la soledat és element important del goig que troba en la passejada. Me l’imagino i des d’aquí li demano perdó per les vegades que, en descobrir-lo, he gosat acompanyar-lo. De què hem parlat en aquestes trobades? De res transcendental. La Rambla ha conduït el diàleg convidant a endinsar-nos en el pretèrit. Quan el mestre, abandonant per uns instants els llibres professionals, les revistes i la literatura mèdiques, busca en la lectura altres horitzons, va cap als toms enquadernats d’antics periòdics barcelonins, que té sempre a l’abast de la mà. Aprecia, especialment, el setmanaris festius vuitcentistes, que satiritzaven sense rancor, que fustigaven sense ferir. -La imatge d’aquella ciutat petita i senzilla batega en tots aquells textos -comenta el doctor Pedro i Pons-. Enmig de la inquietud d’avui, d’aquesta progressiva complicació de l’existència, la vida dels nostres avis ens sembla envejable... En altres moments hem parlat de teatre, la seva gran passió. Recorda amb perdurable enlluernament les estrenes capitals del teatre català i es dol amb mi de que l’escena és en decadència. Per ell no hi ha pas plaer comparable al que ens dona una bona representació teatral. Tampoc aquesta afició al teatre no és distintiva del barceloní d’avui. Alguna cosa semblant passa amb el ramblejar... Per això, quan jo descobreixo al doctor Pedro i Pons a Canaletes, m’enganxo a ell i no el deixo pas, Rambla avall, conscient d’anar al costat d’un ciutadà de primera.

Andreu Avel·lí Artís ‘Sempronio’ 1959