Renaixença política occitana? (1935)

De la crònica que J.V. Foix (Sarrià, Barcelona, 1893-1987) va signar amb el pseudònim ‘Ramon N. Girald’ avui fa noranta anys a La Publicitat (21-VII-1935). Sempre ha estat robusta la repressió jacobina de la República francesa contra llengües i cultures com la catalana i l’occitana. La República espanyola també entorpia reivindicacions lingüístiques i polítiques de Catalunya. Per això, J.V. Foix agermanava en els seus articles les causes dels pobles de la llatinitat sotmesos a centralismes obcecats.  

Hem cregut sempre, i ens hem adaptat a aquesta creença, que, en parlar del regionalisme i del federalisme als països d’oc (Migdia francès), calia considerar aquests moviments en les seves justes proporcions. El desig de veure’ns secundats per les regions occitanes ha fet que alguns catalans donessin unes proporcions excessives al moviment de renaixença meridional. Hi ha allí, és cert, una aspiració vaga, en els esperits millors, una joventut reduïda, però selecta, molt afecta a Catalunya, una llengua que, damunt els múltiples parlars, es refà gràcies a l’esforç d’alguns i al mestratge del gramàtic Lluís Albert, un regionalisme folklòric sense conseqüències polítiques i un felibritge tan ineficient com el floralisme camprosí. Hi ha la idea, però no hi ha, ara per ara, el poble al volt de la idea; hi ha un sentiment, però inexpressat. Tot d’una, però, una joventut universitària, escassa en nombre però rica d’ideal, s’ha reunit entorn del full mensual Occitania, òrgan del jovent occitanista. [...] El seu entusiasme, nodrit per l’exemple dels catalans fidels a Catalunya, supleix l’escassetat de combatents. Darrerament, en ocasió de les darreres eleccions municipals, dos occitanistes actius, els nostres amics Jordi Rebol i Pau Ricard, foren denunciats per fixar cartells de propaganda provençalista i ha calgut que es presentessin a declarar davant el tribunal de simple policia de Saint Meissimin. Un petit afer sense gaire importància al qual els catalans estem acostumats anys ha. En té més el to de la defensa dels dos acusats. Vegeu la de Pau Ricard: «Us diré el que som, senyor Jutge: som gent jove que ha rebut la seva primera instrucció als bancs de l’escola laica del poble durant els foscos dies de 1914 a 1918. En aquesta escola ens han educat en la idea republicana i patriòtica, ens han ensenyat la història d’una manera que no hem pogut comprendre. Avui ho comprenem tot. Avui som homes ja, i, malgrat tot el que s’ha fet per afaiçonar-nos a la francesa, la nostra estructura, les nostres rels, la nostra saba, han restat provençals. Sum provençaus! Ren que provençaus! Tinc l’aire de parlar francès, hom ha volgut en la meva joventut impedir-ne de parlar la llengua del meu país, la llengua dels meus avantpassats que han fet la República, dels meus avis que han vessat llur sang al servei de França. Doncs bé, no: la meva ànima, el meu cor, el meu llenguatge són provençals. Som ciutadans per força. Som francesos per força. Hem de tenir drets de ciutadania! Hem de tenir drets de francesos! Estem disposats a vessar la nostra sang, a donar la nostra vida, per lluitar al servei del nostre poble. Per defensar les riqueses naturals de Provença, els conreus dels nostres pagesos contra els conreus colonials, per salvaguardar les nostres llibertats democràtiques per les quals els "rojos" del Migdia han lluitat sempre.» [...]