La singularitat de les llengües

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[…]

Generalment, per justificar una reducció de la diversitat lingüística -a part, en molts casos, d’una evident mala fe- es recorre a una visió parcial de les funcions socials d’una llengua, reduint-les a la sola funció instrumental de la comunicació. Sense entrar ara en disquisicions que ens permetrien d’afinar, podem dir que en el llenguatge no tot és objectivació, fixació social, ni tot és només un conjunt de signes que hom treu del rebost de la llengua exclusivament per comunicar-nos amb els altres. “Cada cultura -diu Lamuela- organitza la realitat d’una manera diferent i això ho fa en una mesura molt important a través de la llengua”. Voldria subratllar una afirmació que considero fonamental: l’experiència personal del món i d’un mateix ve fortament condicionada per la llengua des de la qual es realitza, a partir de la qual hom s’expressa, i a la qual hom carrega així de sentit, de subjectivitat, de força, de vida. Si ho voleu dir amb una fórmula ràpida: pensem i vivim en la llengua que parlem. [...] Es parla encara -a més de la funció comunicativa i de la definidora o constructora de la realitat- d’una altra funció social de la llengua: la simbòlica o connotativa. [...] En conclusió: 1. Vivim en una situació lingüística anormal i sobre el català plana una amenaça real d’extinció. Si no partim d’una consciència aguda d’aquest fet, no ens sortirem. 2. S’està estenent una clara ideologia espanyolista que no es pot dissimular i que, de fet, vol consagrar una situació de minorització, per la via d’aparèixer com a defensors de bilingüisme, de la tolerància i d’altres equívocs que la nostra societat s’està empassant. 3. Ningú no gosa parlar de “reparació històrica”. Ningú no gosa confessar que, amb la llei a les mans, estem en inferioritat de condicions. 4. En la tasca de normalització lingüística, ens estem descarregant d’elements de reflexió teòrica -i d’ideologia- que ens deixen desemparats. En aquest sentit, caldria aprofundir aquesta qüestió de la singularitat de les llengües i de la seva funció social més enllà de la simple comunicació. 5. En aquest àmbit de reflexió, vull recordar aquelles paraules de Carles Riba: “He parlat i per això he cregut”. Però hem de poder parlar de debò, en una llengua que visqui en plenitud totes les seves possibilitats d’expressió.