12 de gener: 'Totes les víctimes dels atemptats de París indignen i emocionen'

Lògicament, els dibuixants i periodistes de Charlie Hebdo, executats fredament per haver exercit la llibertat. Els policies i sobretot l’Ahmed, musulmà, rematat a terra, per haver defensat la llibertat dels altres. Els quatre ostatges del supermercat kosher, assassinats en el mateix inici del segrest només pel fet de ser jueus i estar casualment a la botiga. Tots. Hi ha el risc que només recordem els humoristes de Charlie Hebdo, perquè lamentablement el fet que el jihadisme mati policies, mati jueus i mati altres musulmans que no pensen com ells (les principals víctimes de l’islamisme radical, que no és només el jihadista, són altres musulmans, i no tan sols ni especialment a Europa) ens pot semblar normal, no ens sorprèn per repetit. Hi ha una definició de l’antisemitisme molt coneguda: quan li dius a algú que de tal poble han decidit expulsar els ciclistes i els jueus i et respon “Els ciclistes? Per què els ciclistes?”, és que l’antisemitisme ja s’ha interioritzat. Si ara algú diu “A París han matat periodistes, policies (un d’ells, musulmà) i jueus” i la resposta és “Periodistes? Quin escàndol!” és que estem donant els altres morts per descomptats. Per comprensibles. Per normals.