No caigueu a la trampa de la dona de la casa del davant

Netflix ha estrenat La mujer de la casa de enfrente de la chica en la ventana. Si heu llegit fins aquí, sapigueu que ja heu vist el millor de la sèrie: el títol. Pel magnífic títol, l’espectador bona persona i una mica entrenat en thrillers psicològics dedueix ràpidament que es tracta d’una paròdia d’aquest gènere on sovint les dones estan en perill. Un poti-poti extrem inspirat en La mujer de la ventana (un altre nyap de Netflix) o La chica del tren. Com que els codis d’aquest gènere estan tan marcats i s’han consolidat al llarg de dècades, de seguida intueixes que una sàtira ben àcida pot resultar irreverent i divertida i caus en el terrible error de clicar la caràtula de La mujer de la casa de enfrente de la chica en la bla-bla-bla al menú de Netflix. Comença la sèrie i, al marge d’una socarrimada de mans posada amb calçador, no acabes de pescar la paròdia. Més aviat trobes que la protagonista és víctima d’una situació tràgica. Kristen Bell interpreta la típica mare perfecta nord-americana en un estat profund de depressió per la mort de la seva filla de nou anys en unes circumstàncies tràgiques i misterioses. També dedueixes que, arran de la desgràcia, el marit la va deixar. I ella s’ha abandonat tancant-se a casa i bevent-se la bodega sencera. Fins i tot quan intenten fer riure mostrant com omple la copa de vi fins al límit fa més tristesa que gràcia.

La mujer de la casa de enfrente de la bla-bla-bla assumeix tots els tòpics del gènere però no n’estripa cap. Allò que té un punt d’inquietant sembla inclús adequat a l’estereotip i no pas una paròdia. La protagonista observarà des de la finestra de casa l’arribada d’uns nous veïns. Un home molt atractiu que és vidu i la seva filla de nou anys, l’edat que tindria la seva nena. El sobtat interès que el nou inquilí mostra per ella sembla que estimularà la protagonista a encarar la vida d’una altra manera. Però arribats a aquest punt ja no entens per què estàs mirant La mujer de la casa de la bla-bla-bla. No hi ha hagut el més mínim detall que t’hagi provocat una riallada. Ni tan sols un somriure. És més, no has descobert ni rastre de la suposada paròdia que prometien el títol i la promoció de la sèrie. Hi ha un element de reiteració narrativa que podria semblar-ho, però no li trobes sentit. Tampoc és un relat intel·ligent, mordaç o incisiu. En el darrer episodi és on es fa més òbvia la paròdia, però també és una heroïcitat inútil arribar-hi. Arribes a pensar que Kristen Bell fa un paper tan convincent de mare devastada que potser és ella qui no permet que floreixi l’humor. Si t’hi esforces detectes algun indici, com el guió rocambolesc de la veueta de la protagonista, o el manyà que li arregla la bústia cada matí, o la maldat d’alguns veïns. Però com que no fa cap gràcia acabes arribant a la conclusió que en realitat estàs veient un thriller psicològic totalment fracassat. Un nyap de sèrie que, de tan dolenta, el maquiavèl·lic Netflix ha inventat un títol enginyós que fes creure als espectadors que allò era una comèdia passada de rosca i no un thriller dolent. I així, fer caure uns quants abonats al parany de La mujer de bla-bla-bla. Una sèrie oblidable que d’aquí una hora ja no en recordareu ni el títol.