Trenta anys de 'La fi de l'estat nació'

Fa vint anys vaig participar en l'obra col·lectiva Què ens mou? Sis valors a debat (Mina), que va coordinar l'enyorat Josep Maria Terricabras. A mi em va tocar la part dels valors democràtics. En una conversa va sortir un assaig de Kenichi Ohmae publicat feia llavors una dècada, el 1995, on s'analitzava el declivi de l'estat nació. Terricabras em va dir: "És molt interessant, però a nosaltres [als catalans] no ens aporta res". Crec que tenia raó. The end of the nation state va generar un considerable debat que, avui dia, no sé si encara continua sent pertinent. Posava sobre la taula una qüestió important: la perdurabilitat i rellevància, o no, de l'estat nació en un món globalitzat. L'estat nació s'ha percebut sovint com una entitat immutable, tot oblidant que la seva formació és històricament molt recent. Tot i haver estat un pilar per superar el feudalisme i impulsar els ideals il·lustrats, la idea podia ser problemàtica. Adherir-se cegament al concepte conduïa a idees jacobines o a coses encara pitjors. Segons Ohmae, però, la qüestió no era ben bé si l'estat nació és bo o dolent en si mateix, sinó si encara continua sent una estructura funcional i raonable. 

Ohmae, un home de negocis japonès, va ser un dels primers a decretar la irreversibilitat de la globalització (Trump, entre d'altres, està demostrant que això ja no està tan clar). En tot cas, la resistència a publicar el llibre amb el títol original en països com Espanya o França (la versió d'Ediciones Deusto es deia El despliegue de las economías regionales) era un símptoma de la incomoditat que generava la tesi principal: l'economia mundial i l'estat nació convencional són incompatibles. Per a Ohmae, l'estat nació, amb la seva obsessió per les fronteres, és un obstacle per a la prosperitat econòmica global. Argumentava que la globalització no és el resultat de decisions individuals ni de conspiracions empresarials, sinó un procés històric imparable, com ho va ser també l'economia feudal. La cartografia i l'economia, segons ell, ja no estan lligades. Il·lustrava aquesta idea amb l'exemple d'Itàlia, on les realitats econòmiques del nord industrial i del sud agrari són radicalment diferents: no hi ha una "Itàlia mitjana". Proposava Singapur com a model: una ciutat-estat pròspera on la coherència d'un projecte econòmic comú supera l'enorme heterogeneïtat cultural. En el nou context global, la informació, i no la proximitat geogràfica, esdevindria el factor determinant de l'activitat econòmica.

Si analitzem les prediccions d'Ohmae amb la perspectiva de trenta anys, observarem que algunes variables importants no van ser tingudes en compte. Si bé els canvis tecnològics en la transmissió d'informació han estat impressionants, la idea d'una xarxa global totalment lliure de centres i perifèries resulta poc creïble. La infraestructura digital, tot i ser virtual, requereix enormes inversions públiques, un aspecte que Ohmae no va destacar prou. Heus aquí una bonica paradoxa: per superar les funcions de l'estat convencional mitjançant les noves tecnologies, cal prèviament un estat fort que les impulsi i les financi... A més, la distinció entre centres i perifèries persisteix, especialment pel que fa a la llengua i als continguts. La viabilitat de les cultures minoritzades en el món digital sovint depèn de la voluntat política de les institucions i, en darrera instància, del suport d'un estat que les promogui. 

La proposta d'Ohmae de dividir els estats nació en zones econòmicament independents, com en el cas del Japó, amb regions com Kyushu i Kansai, amb economies més potents que molt països sencers, era realment insòlita. L'argument central es basava en el fet que l'estat nació agrupa realitats contradictòries però amb legislacions homogènies que restringeixen el desenvolupament. Aplicar aquest model a contextos europeus podria generar tensions significatives. Mentre que al Japó la proposta d'Ohmae només tindria conseqüències econòmiques i administratives, a Europa podria afectar les realitats culturals i nacionals. En definitiva, Ohmae va encertar en anticipar el declivi de l'estat nació tal com el coneixíem, si més no, a finals del segle XX. Aquest declivi, tanmateix, no es traduirà segurament en una regionalització econòmica. Les persones, incloses les d'aquest racó de món nostre, no només busquem prosperitat econòmica; també aspirem a formar part d'una cultura normalitzada i a parlar una llengua institucionalment reconeguda. Si juguem a les regions econòmiques independents i observem amb atenció el mapa de Catalunya, potser tindrem un disgust o altre.