UE-Trump: negociar amb el gàngster
Ursula von der Leyen i la Comissió Europea poden intentar vendre com un èxit la negociació del tractat de comerç entre la UE i els EUA de Trump, però és obvi per a tothom que uns aranzels d'un quinze per cent són unes carabasses massa voluminoses per intentar maquillar el suspens, fins i tot quan el punt de partida eren uns aranzels del trenta per cent i l'amenaça d'una guerra comercial sense contemplacions. No és un èxit (és un fracàs) perquè, una vegada més, Europa es doblega davant les exigències d'un president dels EUA obertament antieuropeu i antiatlantista. Unes exigències, a més, que són arbitràries (Trump anuncia aranzels com i quan li dona la gana, escenificant un capteniment de petit cèsar que imposa la seva voluntat arreu) i que tenen molt més a veure amb el desig d'atemorir i humiliar els adversaris que no de corregir cap suposat greuge històric d'Europa cap als EUA. El que s'ha signat aquest cap de setmana a Turnberry, Escòcia, entre cop i cop de pal de golf per part de Trump, no és cap acord comercial: són les condicions d'un xantatge, revisables a caprici per part del xantatgista.
Petit Cèsar era el sobrenom del gàngster Enrico Bandello, interpretat per Edward G. Robinson a la pel·lícula del mateix títol de 1931. Fa uns mesos, al començament d'aquest mandat, un dels repulsius lloctinents de Trump (ara no sé si era Hegseth, Vance o Rubio) va advertir que havia tornat “el xèrif”, en al·lusió al seu president. La referència era equivocada: dins l'imaginari que pretenia evocar, el xèrif podia ser un criminal que s'havia passat per conveniència al bàndol de la llei (com Jason Coburn a Pat Garret and Billy The Kid), o bé la personificació de la integritat enfront de la corrupció i (pitjor encara) del silenci connivent amb la corrupció (el Gary Cooper de Sol davant el perill). Però Trump no és ni l'un ni l'altre. S'assembla molt més al gàngster que ven protecció a les seves víctimes. Protecció de qui? Protecció d'ell mateix: si no em pagues, et desmuntaré el negoci i et donaré una pallissa. Aquests són els termes en què negocia Trump, com s'ha vist tant amb el Japó com amb Europa.
El paper galdós d'Europa es torna penós davant del genocidi de Gaza, en què Trump és el valedor decidit de la neteja ètnica perpetrada per Netanyahu mentre Europa fa alguna cosa pitjor que no fer res: mostrar-se titubejant, arronsada, dividida i, finalment, irrellevant. Irrellevant davant d'uns crims que són precisament els motius pels quals es va crear la Unió Europea, irrellevant en una matèria en què a Europa no se li pot permetre ni se li pot perdonar la irrellevància. La raó de ser de la Unió Europea és mantenir un espai de pau, prosperitat i progrés entre els seus estats membres, i intervenir en la política internacional per projectar aquests mateixos objectius a la resta del món. És el que fa que l'europeisme encara tingui sentit. El perd quan Europa calla davant l'atrocitat i va pels racons signant allò que li dicta el gàngster, mentre intenta normalitzar l'extrema dreta en el seu dia a dia intern.