Unió Europea: un descontentament creixent
Confesso que no puc evitar que aquest article de principi de vacances tingui un color més aviat gris, fruit de la decepció que m’ha provocat el parcial coneixement i la breu anàlisi que he pogut fer de l’acord d'ara fa uns dies entre el president Trump i la presidenta Von der Leyen sobre el futur de les relacions econòmiques i geopolítiques entre els EUA i la UE. Destaco els adjectius “parcial” i “breu”, perquè no hi ha hagut plena coincidència en les versions que una part i l'altra han publicat dels acords, i perquè he pensat que potser no hem conegut tot el que es va discutir i acordar –o el que es va deixar pendent i no s’ha dit–. Tampoc puc deixar de dir que, si hagués de fer un resum en dues paraules del que crec que ha estat l’acord, serien: “imposició” per una part i “acceptació” per l’altra. La primera, coneixent des de ja fa uns quants mesos el protagonista, no m’ha estranyat; però la segona, coneixent la llarga trajectòria de Von der Leyen, m’ha sorprès, m’ha estat difícil d’entendre i m’ha deixat molt descontent i preocupat.
Analitzo dos aspectes que ja he avançat en altres articles i que ens estan portant a un creixent descontentament ciutadà, així com a importants enfrontaments tant a nivell intern de molts països com de caràcter global. Em centro sobretot, en primer lloc, en la degradació de la política i la democràcia i, després, en l’evident pèrdua de paper d’Europa en les crisis que estem vivint, i en les oportunitats que no aprofitem.
1. Democràcies del segle XXI. Una part important dels països que vivien situacions democràtiques tranquil·les al llarg del segle passat han vist com el seu sistema polític es deformava i es convertia en alguna cosa que ja no es pot anomenar igual, i que alguns denominen “autocràcies”. La transformació té dues etapes diferents: la primera consisteix en la continuïtat del sistema de votació lliure dels ciutadans, però amb aquesta llibertat inconscientment manipulada, aprofitant les noves capacitats de creació i de distribució de la informació per part de plataformes econòmiques i polítiques que orienten els vots cap a posicions extremes, sobretot de dretes i d’extrema dreta.
En la segona, els resultats, aparentment lliures, situen en llocs de govern persones que no tenen una voluntat democràtica i que actuen amb un estil que recorda les dictadures d’altres èpoques. És a dir, que consideren que, una vegada escollits pels ciutadans, poden imposar les seves voluntats personals prescindint dels poders legislatius o judicials –fins i tot per tal de modificar el sistema i aconseguir l’allargament del temps que poden mantenir-se en els llocs de poder–. Hem vist històries d’aquest tipus no només en el cas de països que han entrat per primera vegada als sistemes democràtics, sinó també en un nombre creixent de països que havien estat durant el segle passat un model de democràcia i que ara sorprenen amb les seves decisions i postures.
2. El paper d’Europa. Pocs dies després de la trobada entre Trump i Von der Leyen, amb la feble posició europea que tots hem vist, veiem ara com es preparen unes altres trobades entre Trump i Putin per buscar una solució a l’intent de Rússia d’apoderar-se d’una part important d'Ucraïna, trobant un pacte final que acabi la guerra russa d’ocupació. De forma increïble, no es permet la participació ni del president ucraïnès, ni de cap representant europeu. Hi ha qui diu que Trump està buscant el premi Nobel de la pau... Això que està passant aquests darrers dies fa créixer encara més la sensació que la Unió Europea no hi té res a dir i que, en canvi, apareix un club de tres països (Regne Unit, Alemanya i França) que intenten fer el que correspondria a la UE o a l'OTAN.
No us ha d’estranyar que tot plegat provoqui una sensació de desorientació i de preocupació en aquells que, com jo, segueixen creient que Europa té les dimensions demogràfiques, econòmiques, culturals i històriques per poder continuar sent en els propers anys un dels cinc o sis “espais” que constitueixin el conjunt de la geopolítica mundial (Nord-amèrica, Xina, Unió Europea, Rússia, Índia i el Sud Global).
No cal dir que han de passar moltes coses i que s’han de produir molts acords entre grups de nacions i de comunitats per anar construint alguna cosa encara no definida, però que respongui a les necessitats de 8.000 o 9.000 milions de persones que puguin conviure amb equitat en un planeta que té els seus límits. Europa té clarament tres reptes urgents: a) Deixar de ser un “tractat” i convertir-se en un “estat federal” en l'àmbit polític i en un “mercat únic” en tot l'àmbit econòmic; b) Suplir la seva mancança de recursos naturals, amb un fort desenvolupament de ciències i tecnologies en els camps electrònic, informàtic i de la intel·ligència artificial, i c) Mantenir la preocupació pel benestar col·lectiu dels seus ciutadans i reforçar la seva capacitat d’ajudar altres parts del món a poder augmentar el seu benestar. No fallem.