Universitats europees: la connexió pendent
Europa és avui un espai on compartim un mateix paraigua institucional i legislatiu, on paguem amb la mateixa moneda, on podem viatjar sense passaport i amb una targeta sanitària comuna i on, fins i tot, és possible trucar sense sobrecàrregues. En canvi, Europa és avui encara un espai on un laberint burocràtic i poc coordinat pot impedir a un estudiant complementar els seus estudis amb una estada a l’estranger, a una investigadora buscar noves oportunitats professionals a escala local, estatal o europea, o a diverses universitats crear conjuntament un programa acadèmic transfronterer. En tots aquests casos, l’obstacle és el mateix: la manca d’interoperabilitat real en el sistema europeu d’educació superior. Aquest absurd posa a prova no només les més sofisticades capacitats digitals, sinó la més bàsica de les virtuts: la paciència.
La interoperabilitat a l’educació superior europea és més difícil de pronunciar que d’entendre. Fa referència a la capacitat de sistemes, de territoris, d’institucions i, en definitiva, de la ciutadania del Vell Continent per col·laborar eficaçment a nivell universitari. I no estem parlant d’una qüestió tècnica o administrativa que només interpel·li tecnòlegs o funcionaris, sinó d’un requisit estratègic per una Europa de competitivitat comuna i de llibertats compartides, on el coneixement –reconegut avui com la cinquena llibertat, al costat de la lliure circulació de persones, béns, serveis i capitals– es revela com a base de la nostra identitat i fonament de la nostra riquesa.
El procés no és nou i ja compta amb una trajectòria prèvia. La incipient interoperabilitat universitària va arrencar formalment el 1999 amb el procés de Bolonya que va cristal·litzar en l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). Avui, 48 països han avançat en l’harmonització a través de sistemes de mesura i garantia de la qualitat, de la transferència d’aprenentatges, del reconeixement mutu de titulacions i de l’impuls a la mobilitat d’estudiants i professors. Res ha fet més per a la consciència europea en les noves generacions que el programa Erasmus+. Des de la seva creació el 1987 i malgrat les dificultats burocràtiques i les desigualtats persistents, la seva aposta per la lliure circulació acadèmica ha beneficiat més de 15 milions de persones. Tanmateix, els resultats de la darrera enquesta de satisfacció promoguda per l’Associació Europea d’Universitats recomanen vivament un enfocament sistemàtic per a la simplificació i la millora de la qualitat.
Avui dia tenim altres iniciatives menys conegudes pel gran públic però participant del mateix esforç, com el European Digital Education Hub (EDEH), per impulsar la innovació educativa digital i la creació d’un marc europeu d’interoperabilitat, i les European Universities Alliances, per desenvolupar projectes conjunts agrupant més de cinc-centes universitats d’arreu del continent i pràcticament la meitat dels seus estudiants. Tot posat al servei d’una mateixa quimera: disposar d’un llenguatge acadèmic comú per permetre, entre d’altres, parlar de graus europeus i d’expedients acadèmics únics.
Amb tot, avançar encara no vol dir ni de bon tros completar. Avui, les demandes d’interoperabilitat han de fer front a un escenari de necessitats i oportunitats molt més complex i urgent, marcat per la imperiosa exigència d’oferir formació al llarg de la vida. Complex, perquè necessitem facilitar itineraris formatius ja no lineals, sinó discontinuats i multidisciplinaris per a col·lectius de perfils molt diversos i alhora contribuir a la mobilització d’un talent investigador que ha de sumar esforços per fer front a les grans missions europees. I urgent, perquè la competitivitat necessita conjugar el capital financer o industrial amb la capacitat de les persones i les organitzacions de conjurar-se per adaptar-se i innovar, tal com recull el posicionament recent de la Comissió Europea sota el lema “The union of skills”.
Per això la crida també interpel·la el sistema universitari català, que pot –i ha de– contribuir decisivament a aquest objectiu europeu. Com? Amb el seu compromís resilient i històric amb l’educació pública, amb la potència del seu talent investigador reconegut arreu, amb la seva participació activa i el seu lideratge en aliances universitàries europees i amb la voluntat manifesta de participar en el debat educatiu. Com més treballem, reivindiquem i incidim per fer interoperables els nostres sistemes, més fàcil serà garantir la diversitat i la inclusió a una educació superior de qualitat. Ser més competitius ha de voler dir, necessàriament, ser també més justos i equitatius. En aquest sentit, l’aliança OpenEU, liderada per la UOC en complicitat amb la resta d’universitats online europees, ens mostra com aprofitar les bones oportunitats per empènyer Europa cap a una realitat en què estudiants, investigadors i institucions puguin ampliar horitzons amb els mínims obstacles i les màximes potencialitats. Som-hi!