Veus d'agost fantasmals

Després d'uns dies de silenci, l'encara líder i candidat del PP a la presidència, Núñez Feijóo, va reaparèixer insistint en la mateixa cançó que repeteix d'ençà de la nit del passat diumenge 23 de juliol: que ell i el seu partit han guanyat les eleccions, i que se l'ha de deixar governar. No ha entès encara, o fa veure que no ha entès, allò del sistema parlamentari en contraposició al sistema presidencialista.

Però alguna cosa sí que han volgut entendre al carrer Génova de Madrid (Pablo Casado volia abandonar aquesta seu del partit perquè està pagada amb diners bruts, però va succeir que el qui va marxar va ser Casado, i el partit, en canvi, es va quedar a la seu), ni que sigui perquè Feijóo, en efectuar la seva insistència, ha esgrimit els suports amb què pot comptar. Llàstima que la llista es quedi una mica curta, perquè es limita al vot positiu dels diputats de Vox, que eren els mateixos que ja tenia des de la nit mateixa de les eleccions (disminuïts, això sí, de 52 a 33). Això l'ha dut a recordar que, amb el vot a favor del PNB, sí que en faria prou. Però el PNB, amb un gran somriure a la cara dels seus dirigents, li ha recordat que ja li va donar un no rotund l'endemà mateix de saber-se els resultats de les urnes, i que aquest es manté incòlume, més que més després de la consolidació dels acords entre el PP i Vox a tots aquells ajuntaments i governs autonòmics on han sumat. La clau és aquesta: allà on sumen, PP i Vox pacten. No ho dubten ni un instant, i això és degut a dos fets: u, fa temps que tenen decidit –ells i una quantitat important de poders empresarials, financers, mediàtics, judicials, militars– que cal que aquests acords vagin endavant; dos, que hi ha una afinitat ideològica profunda entre els dos partits que facilita, i molt, els acords. Els uneix l'ultranacionalisme d'arrel nacionalcatòlica. Els acords de govern entre el PP i Vox de vegades inclouen càrrecs de Vox dins l'executiu i altres vegades deixen la formació d'extrema dreta aparentment fora, però en realitat no és així, perquè a canvi el PP subscriu prolixos i minuciosos documents que recullen tot el programa –és a dir, tots els odis– de Vox, com han fet a Balears. D'això en diuen un suport “sense condicions”, però aquests suports incondicionals venen amb més lletra menuda que un contracte d'una energètica. El suport que li han oferit a Feijóo per fer-lo president és d'aquest tipus, només per evitar la desgràcia d'un nou govern Frankenstein, etc.

Feijóo, doncs, sembla una ànima en pena arrossegant el seu plany com si fossin cadenes. De la banda Frankenstein, en canvi, també arriben veus, però són més interessants, perquè són ecos, murmuris de negociació. A penes transcendeixen pronunciaments més o menys extemporanis sobre un aspecte o altre (l'amnistia, sobretot) o sobre qüestions molt laterals (retorn del cas Tsunami als jutjats de Barcelona), però és evident el propòsit de tots els implicats de mantenir les converses fora de focus i micros. Potser acaba havent-hi repetició electoral, però l'esforç hi és i s'agraeix.