18/6: No és igual ser el millor que l’únic

LA POLÍTICA espanyola, i també la catalana, viuen uns temps en què calen pactes. No sabem quant durarà, però de moment les majories absolutes són lluny. I en el cas català, l’ambició dels objectius supera les possibilitats d’un sol partit. Calen pactes i els pactes es fan després de les eleccions, però se sembren en les campanyes. En aquest sentit, em permeto un humil consell als partits: que es proclamin els millors en la defensa dels seus objectius, però no els únics. La retòrica de les campanyes fa comprensible que cada partit digui que és el millor (en la defensa del país, de la dreta, de l’esquerra, de la dignitat, de la llibertat, de la igualtat...). Ja s’hi compta. Però que no digui que és l’únic (que defensa de veritat alguna d’aquestes coses). Perquè després de les eleccions haurà de pactar. I pots explicar als teus que pactes amb algú que potser no és tan perfecte com tu en la defensa dels objectius, però que bé o malament també els defensa. Mentre que no podràs explicar que pactes amb algú que no defensa els teus objectius, quan has proclamat que ets l’únic a defensar-los. Quan creus que ets el millor pots pactar amb altres no tan bons. Quan ets l’únic, no pots pactar amb ningú (i que s’entengui).