95 anys des que Espanya va prohibir la guerra

BarcelonaEl 14 d’abril de 1931, fa 95 anys, el cel de Barcelona i de tot l'Estat es va tenyir d'una esperança inèdita. Per a molts, la proclamació de la Segona República no va ser només un canvi de règim, va ser una sacsejada modernitzadora que volia situar Espanya a l'avantguarda d'Europa. Entre 1931 i 1933, aquell impuls reformista va treure a la llum drets que avui ens semblen naturals, però que llavors eren trencadors: el sufragi femení, la llei del divorci, la profunda reforma militar d'Azaña i una reforma religiosa que buscava la laïcitat de l'Estat. Fites que van quedar emmarcades en la Constitució aprovada el 9 de desembre de 1931. Dins d'aquell text, destacava per damunt de tot una declaració d'intencions que encara avui ressona amb una vigència clara. L'article 6 dictava literalment: "Espanya renuncia a la guerra com a instrument de política nacional".

"Aquest article declara que Espanya acata les normes universals del dret internacional", argumentava la diputada Clara Campoamor, l’1 de setembre de 1931. I és que l'article 6 era, en essència, una peça revolucionària en el marc d’una Europa que vivia un període d'entreguerres. S'incloïa per primer cop en una constitució el Pacte de París de renúncia a la guerra i, a més, l'adhesió plena als principis de la Societat de Nacions. Espanya anava més lluny que la Constitució de Weimar o la mexicana de 1917, i situava el pacifisme com a eix vertebrador de l'Estat.

En el debat constitucional, les veus que defensaven aquest esperit eren clares. El 27 d'agost de 1931, en la presentació del projecte, Luis Jiménez de Asúa, president de la Comissió de Constitució, destacava que "el 6 [l’article 6] [...] té abast internacional; en el 6 es declara el pacifisme d’Espanya". Però va ser Campoamor –també protagonista en el dret de vot de les dones– qui va defensar-lo amb més passió, fins a recollir que "el president de la República no pugui signar una declaració de guerra més que en casos de guerra justa i després d'haver esgotat tots els procediments pacifistes, a fi d'evitar que es pugui arribar, segons els pactes internacionals, a una d'aquelles guerres clamades de carronya". La diputada estava convençuda que aquest redactat situaria la carta magna espanyola "al capdavant de totes les estrangeres, perquè abomina de la guerra com a arma de política nacional".

L’entusiasme, però, no era compartit per tothom. Des de la dreta i els sectors conservadors, l'article es veia com una debilitat o una hipocresia. El 27 de setembre de 1931 Molina Nieto, sacerdot i diputat, veia una "contradicció espantosa" entre la renúncia a la guerra i la promulgació d’un text constitucional que ell considerava una agressió interna als catòlics: "Només amb enunciar-ho és ja un repte a la consciència catòlica del país, és un desafiament, és llançar el país a la guerra". Per a ell, la laïcitat era un "detonant", que podia acabar conduint el país a la guerra. Alhora, Lamamié de Clairac, diputat carlista, acusava l'esquerra: "Volen destruir l’Estat, volen destruir aquest règim, volen desarmar la Guàrdia Civil i armar el poble", veient en l'article una estratègia per desprotegir l'Estat davant la revolució social.

El 1936: quan la paraula va ser substituïda pel plom

L'anhel de pau de l'article 6 va durar només cinc anys. El 1936 el clima s'havia enrarit fins a posar el país als peus de la guerra. El 12 de juny, un mes abans del cop d’estat, José Calvo Sotelo, líder de Renovación Española i peça clau per al franquisme, sentenciava des de l'escó: "Considero que seria boig el militar que al capdavant del seu destí no estigués disposat a revoltar-se a favor d'Espanya" i revelava amb un premonitori "és preferible morir amb glòria a viure amb vilipendi". El 18 de juliol Francisco Franco i els militars revoltats van fer miques la Constitució, començant precisament pel seu article 6. La guerra, que la República havia repudiat com a instrument polític, va acabar construint la realitat que s'imposaria durant les següents quatre dècades.