El cas portuguès: l'últim exemple d'amnistia a Europa
França i Itàlia també han protagonitzat processos d'extinció penal, però tenen diferències respecte al cas català
BarcelonaL'amnistia per als represaliats del Procés s'ha convertit en un punt clau de la negociació per a la investidura de Pedro Sánchez. ERC i Junts també plantegen l'autodeterminació, però l'oblit penal és una "línia vermella" per als republicans i el PSOE no ha tancat la porta a aquesta opció, que és la que prioritza Sumar. L'amnistia no és una mesura gaire habitual en les democràcies europees, però encara se n'aproven. L'última, de fet, ha estat aquest mateix estiu a Portugal.
A mitjans d'aquest juliol, el Parlament portuguès va donar el vistiplau a l'amnistia i justament aquest divendres, 1 de setembre, ha entrat en vigor una norma innovadora, que no és pas per motius polítics i que fins i tot té un rerefons religiós. La mesura sui generis la va tirar endavant el govern portuguès coincidint amb la presència del papa Francesc a Lisboa per participar en la Jornada Mundial de la Joventut de l'Església catòlica. Com que el seu "testimoni de vida" i de pontificat està marcat per la voluntat de reinserir a la societat les persones en conflicte amb la justícia, el govern portuguès ha impulsat aquesta mesura, adreçada als joves de 16 a 30 anys, amb uns condicionants peculiars: fixa un règim d'amnistia per a infraccions amb multes de fins a mil euros i de penes de presó fins a un any o 120 dies de multa i inclou un perdó d'un any en totes les penes de presó fins als vuit anys de pena. Tot i això, hi ha una llarga llista d'exclusions com els condemnats per delictes contra la sobirania nacional, robatori, homicidis, violacions, tràfic d'òrgans, corrupció, violència masclista o crims contra infants i vulnerables. En aquesta ocasió va tenir un consens parlamentari gairebé unànime, amb l'única oposició de l'extrema dreta de Chega i un partit liberal minoritari. En total, només 20 diputats d'una cambra de 230. La justificació per tirar endavant la mesura va ser intentar mitigar les conseqüències penals lleus dels joves i impulsar-ne la "reinserció social". El Tribunal Constitucional també té a la seva disposició la revisió de la norma, com a Espanya, però és cert que aquest cas no té res a veure amb un conflicte territorial ni tan sols polític, que ha tingut un ampli consens i que s'ha analitzat més aviat com un alleujament penal.
Abans d'aquesta, Portugal va protagonitzar una altra amnistia més coneguda: la que va exonerar els autors d'un intent de cop d'estat contra el govern democràtic sorgit de la Revolució dels Clavells del 1974, però n'hi ha una altra que està sortint a la llum com a referent, la del 1996, que es va impulsar per beneficiar les Forces Populars 25 d'Abril (FP-25), una organització terrorista responsable de gairebé 80 atemptats i més d'una desena d'homicidis.
Els casos de França i Itàlia
A més de Portugal, també hi ha hagut nombroses lleis d'amnistia tant a França com a Itàlia, però només el país gal n'ha fet de relacionades amb algun conflicte territorial. El catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona Xavier Arbós assenyala una gran diferència amb el cas espanyol: l’amnistia està prevista expressament en la Constitució d'aquests països. En canvi, a l'Estat durant la Transició hi va haver una esmena perquè la carta magna introduís l'amnistia, però es va descartar: "No se'n van oblidar, sinó que es va refusar", recorda Arbós.
Diverses de les amnisties d'Itàlia van ser per motius penals, d'altres per causes polítiques com les posteriors a la derrota del feixisme i la instauració de la República, si bé després també van sovintejar les que pretenien exonerar els delictes financers. A França hi ha hagut amnisties com les que es van fer respecte als col·laboracionistes amb els nazis pel delicte de col·laboració amb l'enemic, però el component territorial el té la de Nova Caledònia el 1988 amb els acords de Matignon per pacificar el conflicte en una colònia que encara pertany a l'estat francès. El mateix va passar amb Algèria als anys 60, on van quedar inclosos delictes de sang, també dels mateixos militars francesos.
El professor de dret constitucional de la Universitat de Girona Josep Maria Lafuente assenyala aquests casos com els més propers i amb un horitzó d'autodeterminació, tot i que Nova Caledònia és una colònia segons l'ONU, a diferència de Catalunya: "Es va decretar llei d'amnistia per resoldre un conflicte polític territorial i després fins i tot s'hi van fer dos referèndums (el 2018 i el 2021), però van votar seguir a França", recorda. Arbós, per la seva banda, destaca que el cas que es planteja ara a l'Estat sí que té una semblança respecte als altres recents d'Europa: les impulsen les institucions democràtiques "consolidades", no pas per fer net d'una dictadura.
Lafuente també esmenta un altre precedent espanyol recent de menys envergadura: l’amnistia fiscal de Cristóbal Montoro i Mariano Rajoy. En aquest cas, una sentència desfavorable del TC del 2017 va dictaminar inconstitucional l'amnistia fiscal, però per raons de seguretat jurídica no es va permetre interposar sancions penals ni administratives a les persones que s'hi van acollir. Així, un benefici penal com el que ara sobrevola podria no tenir marxa enrere.