Josep Maria Muñoz: "La DUI va ser un error flagrant"

BarcelonaL'historiador Josep Maria Muñoz acaba de publicar Una recança infinita, en el qual repassa el darrer mig segle de política catalana i els intents frustrats de Catalunya per reformular l'Estat amb el reconeixement de la seva identitat nacional.

Una recança infinita, titula el seu llibre, parafrasejant Joan Oliver. El poema de Pere Quart exemplifica la frustració de Catalunya per esdevenir un Estat?

— Recança és el greu que et sap haver fet una cosa o no haver-la fet. Hi ha un component de mancança en un llibre que no es pot oblidar que està escrit després que col·lectivament ens fotéssim una patacada important.

Tot i la patacada, subratlla que la qüestió catalana continua present a l’habitació?

— Necessàriament s'haurà de plantejar en uns altres termes, però això no vol dir que es pugui girar full. Caldrà replantejar-ho, però, des dels fonaments i amb rigor i amb una política realista.

Fa un repàs històric dels quatre intents de l’últim mig segle de trobar una solució al plet català.

— Hi ha un element comú en la Transició i el període constitucional, Pujol, Maragall i el Procés. El catalanisme sempre ha intentat reformar Espanya. No només ha defensat l'autogovern, sinó que ha intentat que Espanya es configurés d'una manera diferent a partir de la seva pluralitat constitutiva.

Sense èxit ...

— És probable que arribem a la conclusió que Espanya, després de cinquanta anys, s'hagi constituït d'una manera que és irreformable. Som molt lluny del moment constitucional i aquella oportunitat de canvi ja ha passat.

També critica la manca de voluntat de l’esquerra espanyola per abraçar la plurinacionalitat de l’Estat.

— Sí, el catalanisme polític sempre ha trobat més interlocució amb l'esquerra espanyola que amb la dreta, però l'esquerra espanyola respon a un model jacobí molt lluny de la defensa que feia el PSOE del dret a l'autodeterminació dels pobles durant la transició.

I arriba el Procés, que defineix com "una revolta democràtica que es va estavellar contra el mur de l’Estat i contra les pròpies ingenuïtats".

— El sobiranisme, que va de baix a dalt, adquireix una força extraordinària. I endut per l'entusiasme tendeix a tenir un plantejament ingenu davant d'un Estat que és molt fort i que està disposat a combatre amb totes les armes l'intent secessionista.

En què va fallar l’independentisme en el Procés?

— L'independentisme emprèn un camí que s'estreny i va perdent aliats. L'Estatut va tenir el suport de 120 dels 135 diputats i el Procés comença amb l'aval del PSC i de Comuns al dret a decidir. El fet de posar-se un termini molt breu i de fixar un objectiu que no és cap altre que la proclamació d'una república independent fa que perdi aliats. L'acceleració del Procés fa que no vegi que perd aliats i que una part molt important de la societat catalana s'hi posicioni en contra.

Proclamar la DUI va ser un error?

— Va ser un error flagrant. La sortida més intel·ligent era aprofitar l'enorme força col·lectiva del 3 d'octubre del 2017, en què la societat catalana surt massivament al carrer per dir que la manera de resoldre aquesta qüestió no és amb porres ni policies i que se'ns ha d'escoltar. En aquesta mobilització hi concorre molta gent que defensa el no i aquesta comunió es trenca perquè en lloc de convocar unes eleccions plebiscitàries, es fa una proclamació bastant ridícula d'una independència que no té legitimitat ni té els elements per defensar-la ni el reconeixement de ningú.

Què haurien canviat unes eleccions?

— No ho podem saber, però donava una legitimitat a les urnes al moviment independentista, amb un resultat molt potent. I davant d'Europa era molt important dir que estàvem reivindicant un dret. Quan Europa veu que es proclama la república s'acaba la simpatia. Només cal recordar que Puigdemont i Comín seien a l'última fila al Parlament Europeu i sense cap grup. És un error de molt calibre.

Critica que es negui que Catalunya sigui un sol poble i amb Espanya no es qüestioni.

— La realitat catalana es tracta d'una manera asimètrica a l'espanyola. El PP i el PSOE neguen que Catalunya sigui un sol poble. És un concepte del segle XIX que s'hauria de canviar a la realitat del segle XXI, però la idea del PSUC és vàlida per no dividir la societat per origen o llengua. La resposta espanyola a la pretensió sobiranista és identitària i el sobiranisme, conscient de la seva minoria, ha estat molt curós a l'hora de construir una majoria amb els valors republicans. La resposta d'Espanya és una apel·lació al sentiment nacional.

Aliança Catalana sí que apel·la a la identitat nacional.

— Hem de veure la magnitud del fenomen, però no em convenç que és una manifestació última del Procés caricaturitzant-lo i fent-lo racista perquè el seu creixement poc té a veure amb la independència. El president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, revelava que a Valladolid cada cop més gent escolta els discursos d'Orriols subtitulant-los.