Els escenaris de la lluita agònica PP-PSOE
MadridEl PSOE i el govern espanyol ho passaran especialment malament durant les pròximes setmanes. Tindran un mal resultat als comicis autonòmics de l'Aragó i tornaran les especulacions sobre la possibilitat d’una convocatòria d'eleccions generals aquest any. La prova de foc definitiva, tanmateix, serà la d’Andalusia, el pròxim mes de juny. Fins aleshores seguiran els càlculs i els rumors, però és improbable que Pedro Sánchez dissolgui les Corts abans de completar el cicle en curs, que inclourà Castella i Lleó al març, i les andaluses tres mesos més tard. En tot cas, podria unir aquestes últimes amb les generals, però semblaria una sortida molt a la desesperada. De fet, no són pocs els socialistes que creuen que tot segueix apuntant a una voluntat d’esgotament de la legislatura, per més que el PSOE pugui viure amb una sensació de lluita agònica per adaptar-se a les circumstàncies i tractar de sobreposar-se, malgrat els mals resultats electorals, els ja constatats i els que temen a partir d'ara.
En aquest sentit, no falta qui pensa que si Sánchez ha escollit ministres per presentar-los com a caps de llista en l’actual cicle de comicis autonòmics –com el cas de la vicepresidenta María Jesús Montero a Andalusia o la ministra Pilar Alegría a l'Aragó– és sobretot per garantir-se tot el possible el control territorial del partit, més que per guanyar aquestes eleccions. En realitat, el PSOE ha viscut amb molta preocupació la campanya aragonesa, en especial pels pronòstics de les enquestes. Molts d’aquests estudis demoscòpics han pronosticat, per exemple, que Vox pot ser la segona força política a Saragossa, relegant els socialistes. No s’hauria d’esperar una reacció forta del govern si les coses van malament per a Alegria, però el PSOE acusarà el cop.
De moment, les reflexions crítiques es fan a cau d’orella, pocs volen significar-se, i menys tenint en compte que després de l'Aragó encara quedaran pendents les altres cites electorals mencionades. Sánchez té un ampli sector crític entre els veterans –Felipe González i Alfonso Guerra no perden cap ocasió per demostrar-ho–, i van apareixent nuclis de dissidència, encara amb certa timidesa, però que comencen a tenir ressò. Per exemple, el Manifest Socialdemocràcia 21, presentat per l'exministre i expresident de Red Elèctrica Espanyola Jordi Sevilla, en què proposa un “canvi de rumb”, per demanar un acostament al PP i renunciar a l’esquema d'aliances amb Podem o Sumar i els partits independentistes que, amb alts i baixos, ha caracteritzat les darreres legislatures.
Per ara, aquestes prospeccions sobre el que podria ser el postsanchisme no tenen una forma ni dimensió articulada, encara que permeten comprovar que hi ha qui voldria anar preparant el futur, modificant l’estratègia seguida els darrers anys, de fet des de la moció de censura que va provocar la caiguda de Rajoy. Fa de mal dir si aquest tipus d'iniciatives arriben massa aviat, o massa tard. L'opció de buscar acords amb el PP és inexistent. S’ha anat ja molt lluny en el menyspreu creuat. L’entrevista que havien de mantenir Sánchez i Feijóo el passat 18 de gener –suspesa per l'accident ferroviari d'Adamuz– segueix sense data per ara. En qualsevol cas, tot el que diuen els socialistes del líder popular és per considerar-lo presoner de Vox. De fet, aquesta és l’agonia del PP, que no té alternativa al pacte amb l'extrema dreta. I la rèplica dels populars sobre Sánchez oscil·la entre la desqualificació i la profunda desconfiança.
Canvi de mentalitat
Si PP i PSOE tornen a buscar apropar-se en el futur haurà de ser sobre la base d’una nova composició del Parlament que faciliti un canvi de mentalitat i d’estratègia. Ja s’ha vist, per exemple, que el PSOE no ha perdut ni un minut en pensar si valia la pena plantejar-se que els populars governessin Extremadura sense Vox, amb l’abstenció dels socialistes, com va proposar l’expresident d'aquesta comunitat, Juan Carlos Rodríguez Ibarra. La prioritat del PSOE és seguir presentant batalla, i fer-ho lluitant sobretot contra el desànim i l'abstenció dels seus votants d'ocasions precedents. Els insults i desqualificacions del magnat nord-americà Elon Musk contra Sánchez, per proposar la prohibició d'accés a les xarxes socials dels menors de 16 anys, poden haver ajudat el líder socialista a recuperar la connexió amb sectors d’indecisos. Tampoc ha estat irrellevant el cop de mà que ha rebut del mateix PP per l’escàndol del tracte que la direcció popular va donar a la regidora de Móstoles que ha acusat l’alcalde d'aquesta localitat d'haver-la assetjat. L'equip d'Ayuso va proporcionar a la denunciant consells vergonyosos, intentant fer-la callar i dient-li que la investigarien a ella. Ara bé, en aquesta matèria el PSOE no està en condicions de donar lliçons, després d'haver tingut en un calaix les denúncies de treballadores de la Moncloa, també per assetjament, contra Francisco Salazar, un dels homes de confiança de Sánchez.
Tot això passa mentre les inundacions a la major part de les províncies andaluses –de moment, amb una víctima mortal– i el consegüent desallotjament de més d'11.000 persones proporcionen un quadre de patiments i alteració de la vida ordinària que alimenta un profund malestar i la sensació de desgovern. Durant els anys que vaig viure a Itàlia es feia servir per a qualsevol queixa aquella frase de “piove, porco governo”, que podríem traduir rebaixant una mica el to com “està plovent, maleït govern”. Però la frustració i les pèrdues no provenen exclusivament de les conseqüències de la pluja, sinó de totes les seqüeles de l’accident ferroviari d’Adamuz, amb anunci de vaga del sector inclòs, durant tres dies de la setmana que ve. L’únic factor que ha permès mitigar una mica els sentiments de frustració i abatiment ha sigut aquests dies l’existència de col·laboració institucional al marge de colors polítics. Però, un cop més, molta gent ho ha perdut tot. Pedro Sánchez, que molts cops menciona la llista de tragèdies i desafiaments de la seva etapa de govern –de la pandèmia a la dana, passant pel volcà de La Palma o els incendis forestals del 2025– ja pot afegir la devastació produïda per la cadena de borrasques d'aquest any. Aquesta lluita també és agònica, com la dels ciutadans afectats per la crisi de Rodalies, que estava més que anunciada.