La Fiscalia i la qüestió de desconfiança

MadridSi els fiscals generals que ha tingut Espanya des del restabliment de la democràcia parlessin, descobriríem moltes veritats fins ara inexplicades. L'Estat –qualsevol estat– té secrets, més o menys regulats pel que fa al seu règim i durada. En part per això són tan restringides les possibilitats de control parlamentari sobre el que fan o deixen de fer els fiscals. Es tracta d’un òrgan constitucional –com el defineix el seu propi estatut– teòricament jeràrquic, regit pel principi d’unitat d’actuació, suposadament per proporcionar seguretat jurídica a la societat. Tanmateix, tot això últimament s’està quedant en paper mullat. Hi ha hagut altres crisis abans, però mai com aquesta. Més ben dit, mai com la dels últims anys. En la Fiscalia hi ha hagut altres moments de discrepàncies internes, situacions que estan previstes i que tenen els seus procediments de tractament i de resolució. Però costa recordar episodis tan tensos com els que s’han produït des de l'inici de la causa del Procés i les seves conseqüències.

"Qui pugui fer, que faci", va dir l’expresident del govern espanyol José María Aznar, en uns termes que anaven més enllà d'un suggeriment. L’expressió va sonar com una mena d’ordre general de mobilització. Veient les coses en el seu context, es pot entendre que es tractava d’una iniciativa que cobrava tot el sentit entre els partidaris de “derogar el sanchisme”, objectiu fortament reivindicat per la dreta sociològica i política en l'etapa pròleg de les eleccions del juliol de l'any passat. De fet, en aquell moment es va celebrar un sopar amb el president del PP i líder de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, al qual van assistir alguns dels membres més coneguts i destacats de la carrera fiscal. En definitiva, l’apel·lació o instrucció d'Aznar –repeteixo, "qui pugui fer, que faci"–, va tenir, indubtablement, un ampli ressò social, també entre els membres del poder judicial, i va arribar de manera nítida a la Fiscalia General, instal·lada des del 1991 al madrileny palau del marquès de Fontalba.

Val la pena parar-se un moment a pensar sobre la significació d’aquest edifici. Corria l'any 2014 quan la Comunitat de Madrid va organitzar un programa de visites guiades a diferents palaus de la capital d'Espanya, entre ells el del marquès de Fontalba. És harmoniós i molt elegant, ja us ho dic. Una notícia de l’agència Europa Press relativa a aquest esdeveniment explicava que el propòsit de la iniciativa era permetre que el públic conegués cada mes "els secrets d'un palau de Madrid". Ai, els secrets. Segurament es tractava dels secrets arquitectònics, perquè, tradicionalment, els altres s'han intentat mantenir ben guardats, tot i que no sempre s'ha aconseguit. La informació afegia que aquest palau "és un exemple representatiu de l'habitatge per a la noblesa burgesa de la restauració alfonsina", és a dir, l'etapa que va des del final de la Primera República Espanyola, el 1874, fins al cop d'estat del general Primo de Rivera a Barcelona, el 1923. Curiosament, abans d’acollir la Fiscalia, el palau del marquès de Fontalba va ser, des del 1944, la seu del Consell Superior de Justícia Militar. Es tracta, doncs, d’un edifici acostumat al llenguatge i a les fórmules jurídiques castrenses.

Certament, és tot un contrast que, existint aquestes tradicions, actualment a la seu de la Fiscalia General s'hi respiri un clima que recorda l’ambient del millor western. Els trets reboten a les parets. Compte, doncs, si l'aneu a visitar per qualsevol motiu, perquè alguna bala perduda podria deixar-vos malferits. La tensió, com dèiem, ja va començar fa uns anys. Però últimament han ocorregut fets molt insòlits. Per exemple, l'episodi de la confiscació del telèfon mòbil i altres terminals del fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz. Un ordre judicial relacionat amb la filtració del correu electrònic en què l'advocat de l'empresari Alberto González Amador, parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, plantejava un possible acord amb la Fiscalia per evitar que el seu client anés a la presó com a autor de delictes fiscals. Tot l'episodi és molt representatiu de l’etapa política que travessa Espanya. La confrontació ja existeix a tots els nivells i a tot arreu. És inaudit que la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil sigui enviada a la Fiscalia amb un ordre judicial per emportar-se els terminals, òbviament amb els seus continguts. Un amic meu deia que és com si la Guàrdia Suïssa es presentés al despatx o a les estances del cardenal titular de la Congregació per a la Doctrina de la Fe a la Santa Seu en el curs d'una investigació per heretgia. Però el millor ha vingut després, perquè encara és més insòlit que el fiscal general hagi sigut capaç de sorprendre la Guàrdia Civil i el jutge proporcionant-los un mòbil sense missatges, després d'haver esborrat tot el que pogués contenir.

Pressió i conseqüències

Ara s'haurà de veure si aquest buidatge té conseqüències. El pols sobre el famós cas de la parella d'Ayuso i, en paral·lel, les actuacions judicials sobre la trama del binomi Ábalos-Koldo sembla que no tenen fi. Són part de l’escenari pel qual discorre la política. De tot això n'haurien de ser ben conscients els partits que van permetre l'inici de la legislatura amb la investidura de Pedro Sánchez. És obvi que el govern no té mecanismes per influir decisivament en el curs d'aquests processos. Ni amb cartes marcades ni sense. I ja ha informat en privat més d'un cop als partits independentistes que no és per desig seu que la llei d'amnistia segueixi sense aplicar-se íntegrament.

En aquestes circumstàncies, l’augment de la pressió sobre els socialistes pot ser útil pel joc polític del dia a dia. Però la qüestió de confiança està pensada per a una altra cosa, no com a instrument de desgast en mans de l'oposició. La iniciativa de Junts és més aviat una qüestió de desconfiança que el PSOE lògicament intentarà evitar, com ja s'ha vist per les decisions de la mesa del Congrés. És més eficaç condicionar el govern en cada votació i en els passos concrets que vulgui fer. Però sempre és perillós tenir la corda massa tensada. Esclar que el PP i Junts tard o d'hora es trobaran en el camí, però serà més fàcil fer-ho quan el problema de l’amnistia s'hagi arreglat, i segons els resultats de les pròximes eleccions.