La infructuosa lluita per escapar del nou Imperi bolxevic
La participació en la Gran Guerra va ajudar a la caiguda del tsar i l’aparició de nous però breus estats
HistoriadorL’Imperi Rus va constituir-se de manera formal quan l’any 1721 el tsar Pere el Gran va proclamar-se emperador dels seus ja extensos dominis. En començar la Primera Guerra Mundial, en l’immens estat escampat per tres continents -europeu, asiàtic i nord-americà- hi vivien més de 170 milions de persones d’un centenar llarg d’ètnies.
La participació de l’Imperi de Nicolau II en el bàndol aliat de la Gran Guerra va contribuir a debilitar el seu règim i va accelerar les pulsions revolucionàries. El febrer de 1917 va caure el tsar i l’octubre els bolxevics van imposar-se sobre les forces reformistes. A partir d’aquí -del triomf de la Revolució Russa-, va començar un període d’inestabilitat en el qual Lenin i els seus van maldar per dominar tot l’Imperi Rus mentre els contraris a la consolidació d’un poder socialista s’hi oposaven. Va ser l’anomenada Guerra Civil Russa (que va durar entre el 1917 i el 1923).
Autonomia i independències
El període incert que va obrir la fi del tsarisme el van voler aprofitar molts moviments nacionalistes insatisfets amb la seva situació política a l’Imperi Rus. Ja des de finals del segle XIX, seguint els aires procedents d’Occident, Sant Petersburg havia endegat una gran campanya per russificar els seus dominis i aconseguir estendre el nacionalisme rus. L’empresa, però, va fracassar.
Emparant-se en les paraules del mateix Lenin -però també de Stalin- a favor de l’autodeterminació, molts territoris de la perifèria imperial van aprofitar aquesta situació per declarar més autonomia respecte al nou centre de poder, Moscou. Així, per exemple, el novembre de 1917 va aparèixer la República Popular d’Ucraïna. Els bolxevics, però, s’hi van mostrar contraris i va començar una guerra que va fer que Ucraïna es declarés independent de Rússia el gener de 1918.
A Estònia, l’Assemblea Provisional va autoerigir-se en autoritat sobre el territori el novembre de 1917 i va proclamar la seva independència el febrer de 1918. També a Letònia, Lituània, Polònia, Finlàndia, Bielorússia, Crimea, l’Azerbaidjan, Armènia, Geòrgia, la República Caucàsica i un bon grapat d’altres territoris del vell Imperi Rus hi va haver proclames independentistes seguides per guerres civils entre els seus partidaris (que podien formar part d’una o diverses faccions) i aquells que volien mantenir el lligam i la tutela del nou règim leninista.
Els triomf de l’Exèrcit Roig en la Guerra Civil Russa va consolidar el poder bolxevic i va impedir la consolidació dels nous estats. Finlàndia i Polònia van aconseguir mantenir les respectives proclames d’independència de 1917 i 1918, però la resta van formar una República Socialista Soviètica o van quedar engolides per alguna, per passar a partir de 1922 a formar part de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). La Unió Soviètica aviat va esdevenir un estat centralitzat dominat per l’aparell del Partit Comunista. Sobre el paper, les Repúbliques eren sobiranes... si es podien imposar a l’Exèrcit Roig, esclar.
L’interès per Finlàndia
L’oposició del Gran Ducat de Finlàndia a la russificació, a la fi del segle XIX, va ser observada pel catalanisme. La defensa del finès davant del rus, com del català amb el castellà, centrava el paral·lelisme. El 1920, una obra de teatre patriòtic basada en el nacionalisme finès, El drap sagrat de Josep Burgas, encoratjava la lluita del separatisme català contra el governador civil de Barcelona.