El dia que l'esquerra es va posar les piles
MadridEl que passarà aquest cap de setmana a Barcelona no és poc. Per al PSOE i la seva família europea progressista és molt. Creuen que és el primer pas cap a una remuntada del món de l’esquerra que esperen que sigui transnacional, malgrat que a escala espanyola tenen ara per ara poques alegries demoscòpiques, començant per les eleccions andaluses. ¿I què passa divendres i dissabte a la capital catalana? El president espanyol, Pedro Sánchez, acollirà una gran cimera amb líders internacionals –caps d’estat, alcaldes, diputats, líders de partit, sindicalistes activistes...– per escenificar que l’esquerra també és capaç d’organitzar-se internacionalment (com ha fet l’extrema dreta) i plantar batalla a l’anomenada onada ultra.
Serà la Global Progressive Mobilisation i té voluntat de continuïtat. Aquest esdeveniment es va començar a gestar després de les eleccions europees de l’any 2024, quan l’extrema dreta va treure els millors resultats de la seva història. En aquell moment la diagnosi de Sánchez i del líder del Partit Socialista Europeu, Stefan Löfven, va ser que havien de bastir una alternativa al discurs conservador, no només en l'àmbit local, sinó oferir un relat equivalent per a totes les esquerres. “Abascal no és un invent espanyol”, resumeixen des de l’organització.
Des de Ferraz en diuen el “gran esdeveniment de la socialdemocràcia del segle XXI” i consideren Pedro Sánchez el “gran catalitzador” com a president de la Internacional Socialista, una foto que justament ara li va perfecte per a la seva estratègia de ser l’antítesi de Donald Trump. Els socialistes parlen de fet “històric”: fins a 3.000 inscrits, 100 taules rodones per abordar temes transversals com la defensa del multilateralisme –la pau serà un element rellevant–, l’estat de dret, el canvi climàtic, la igualtat... amb plats forts com la presència del president brasiler, Lula da Silva, o la presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum, que només sent-hi ja evidenciarà una reconciliació amb Espanya després que el rei reconegués “abusos” durant la colonització. També una quarantena d'alcaldes i, d'alguna manera encara per concretar, una presència telemàtica de Mamdani, l'alcalde antiTrump de Nova York.
Hongria i les 'mid-term'
L’acte no s’ha organitzat en dos dies i no ha estat exempt de “dificultats”, ja que la divisió no només persegueix l’esquerra a escala espanyola sinó també a nivell global. La cimera està apadrinada pel partit dels Socialistes Europeus, per la Internacional Socialista i per l’Aliança Progressista, que és una escissió de l'última. No és fàcil posar en sintonia les esquerres llatinoamericanes, les europees o les africanes, ja que el context marca prioritats diferents, però des de l'organització garanteixen que dissabte hi haurà unes conclusions mínimes i que treballaran per implementar-les a escala global.
Paradoxalment, aquest dilluns la Global Progressive Mobilisation s'emmirallava en Hongria, on Péter Magyar ha arrasat Viktor Orbán, que fa poc més d'un any va ser a Madrid en la cimera ultra que va presidir Santiago Abascal. A parer seu és l'exemple que és possible "canviar la dinàmica" i "restaurar" el sistema constitucional després de les reformes de l'extrema dreta, malgrat que Magyar no té res de progressista –ha aconseguit aglutinar el vot de l'oposició, però és conservador– i que l'esquerra ha desaparegut del Parlament. A escala europea, es tracta d'un punt d'inflexió, ja que ha quedat derrotat el representant pro-Putin dins la UE.
Esperen que passi el mateix a les mid-term dels Estats Units al mes de novembre, on aspiren que Trump s'emporti una derrota a les urnes que el faci trontollar o, almenys, moderar la seva estratègia. De fet, per a la Moncloa, aquests comicis són una data clau per canviar la dinàmica electoral a l'Estat, que sembla predestinat a un govern del PP-Vox. Ara bé, ¿quin és el problema d'aquesta estratègia en el cas d'Espanya? Tant a Hongria com als Estats Units, el progressisme abandera el canvi. En canvi, a l'Estat, l'esquerra només pot abanderar la resistència, ja que ja fa vuit anys que governa. Només pot apel·lar a l'statu quo: ¿serà suficient per tombar l'onada conservadora?