Rosa Lluch: "Vaig parlar amb l'esquerra abertzale per acabar una feina en què el meu pare s'havia implicat"

BarcelonaEl 21 de novembre del 2000, ETA va assassinar l'exministre socialista Ernest Lluch a Barcelona, al garatge de casa seva. Aquest divendres fa 25 anys d'aquell assassinat i una de les seves filles, Rosa Lluch, directora del departament d'història i arqueologia de la Universitat de Barcelona, atén l'ARA.

Què sent quan, 25 anys després de l'assassinat del seu pare, encara se l'homenatja?

— Sento una immensa gratitud, que hi hagi tanta gent que el té present, que el segueix pensant, que s’hi segueix identificant. És un personatge que s’ha fet de tots ja, que de cap manera és nostre o de ningú. És de tothom.

Com es tira endavant després d'un assassinat així?

— No ho sé. Tenia molt clar que volia continuar el meu camí, que volia seguir fent allò que havia començat a fer. Tenia 30 anys, la meva línia de vida estava traçada. No ha sigut una recuperació lineal, hi ha moments que tornes a caure; el mes de novembre és un mes dur. Han passat 25 anys i acabes convivint amb aquella mort.

Diu que a vegades dissocia la figura del seu pare de la de l'Ernest polític, del qui tothom parla.

— És una de les maneres que m’han permès superar-ho tot plegat. Una cosa és el meu pare i el record que en tinc; a qui jo li deia pare i amb qui jo podia discutir, aprendre. I l’altra és un personatge que es va fer de tothom. Potser ja era de tothom una mica abans, però el fet que morís assassinat el va fer de tothom. Si hagués tingut una altra mort, no sé si hauria sigut tanta la solidaritat i reconeixement.

Després de la declaració d'Aiete decideix parlar amb membres de l'esquerra abertzale. Què la va portar a fer-ho?

— Acabar una feina que s’havia començat en què el meu pare s’havia implicat i que no havia acabat per raons òbvies. M'hi vaig implicar perquè creia que la violència s’havia d’acabar, que no tenia cap sentit, no n’havia tingut mai i cada vegada en tenia menys. S’havia de tancar de la millor manera possible tenint en compte que els tancaments són graduals, que res es fa d’un dia per l’altre i seria un procés molt llarg. Tot plegat va ajudar a suavitzar el dolor, el dol, la pena, perquè amb aquell que estava a l'altre costat hi acabes establint una relació personal, poc o molt. Per tant, també humanitzes l'altre i les necessitats i patiments.

Què li va aportar?

— Em va servir, però no ho vaig fer per això, sinó perquè creia que ho havia de fer, que era la meva obligació. Si et venen a demanar si pots donar un cop de mà, com va ser el cas, per acabar amb la violència, sento que no tenia cap altra opció que dir sí. No perquè em vingués de gust, sinó per consciència social, per convicció, per estoïcisme. Hi ha moments que has de fer el que has de fer encara que et costi, perquè no són feines senzilles.

Altres víctimes haurien hagut de fer el mateix?

— Ho havien fet o accions similars. Jo, per exemple, no he tingut mai una reunió amb un victimari, de manera conscient com a mínim, i altres víctimes ho han fet. Cadascú ha de fer el que pot, el que vol, el que se sent còmode. També és veritat que jo soc filla de l’Ernest Lluch i que té un nom i una força, un símbol, un reconeixement que no tenen altres víctimes. El comando que va matar el meu pare va matar més gent, i més gent aquí a Barcelona els mateixos dies. Tot això s’havia d’acabar. No només ets tu, però jo tinc l’altaveu i tinc la possibilitat de parlar. També hi ha l’altra diferència: ser víctima d’ETA a Catalunya no és el mateix que ser víctima d’ETA al País Basc; com a mínim l’any 2000, avui no ho sé. Per tant, me’n guardaré ben prou de jutjar i veure com van actuar altres víctimes.L’endemà [de l'assassinat] tot Catalunya era al carrer, ens van fer arribar que estaven desolats com nosaltres, que no entenien res com nosaltres. Vam sentir Catalunya al costat, i això deu ser molt diferent si et trobes en un entorn on l’endemà et trobes que tothom està content de la desgràcia que estàs passant.

Ha tingut la necessitat de parlar amb el seu victimari?

— No. No m’ho van oferir mai i no he tingut la necessitat. Tinc informació, de tant en tant t’arriben notícies, però no tinc la necessitat.

Fa uns mesos va fer un tuit posant en valor el reconeixement rebut per Pernando Barrena del govern navarrès per haver rebut tortures.

— Que reconeguessin que als anys 80 van torturar era molt important. Era el reconeixement que hi havia hagut altres violències, cosa que no treu que la violència principal va ser d’ETA, ho tinc claríssim. No ho equiparo, la violència principal va venir d’un lloc, però també hem de reconèixer que a l’altra banda es van traspassar unes línies que no s’haurien d’haver traspassat mai. I es va torturar, segrestar i assassinar. Amb el Pernando, després de tantes trobades, hi estableixes un mínim de relació. Els estats, no només l’estat espanyol, també s’equivoquen, com les persones.

Per què no li agrada presentar-se com una víctima del terrorisme?

— Perquè no ho soc. La víctima del terrorisme és el meu pare; a mi no em van matar ni ferir, no ho vaig veure, no en tinc un record. Soc una persona afectada pel terrorisme, però no una víctima del terrorisme, tot i que la llei digui el que sigui. I sobretot perquè penso que mai n'he tingut la necessitat. Tenia molt clar que la meva vida havia de continuar i la meva vida ha continuat. No volia quedar-me en el paper de la víctima. Però cada persona és com és, no em veig amb cor de jutjar els altres. Ser víctima no ho he triat, no és el que em defineix. Naturalment, ha influït en mi i en la meva manera de pensar, de relacionar-me amb determinades idees. Però no és el que més em marca.

Tampoc ha volgut participar de les associacions de víctimes.

— De les associacions majoritàries caldria que es fes un recompte dels afiliats que estan al dia de pagament, que reconeixen que encara hi són. Només conec víctimes que consideren que volen sortir d’aquestes associacions i no els deixen. Que les segueixen comptant quan ningú els demana mai l’opinió. Penso que les associacions de víctimes no han de fer política. Han de millorar la vida de les víctimes. No s’han de posicionar políticament. N'hi ha hagut que s’han posicionat sobre l’avortament. Creia que a mi no m’aportaria res i que jo no hi aportaria res.

Ha recriminat moltes vegades que la dreta hagi fet política amb les víctimes. Els hi ha pogut traslladar mai?

— No els hi he pogut dir mai. No hi ha més sord que aquell que no vol escoltar. Ells són plenament conscients del mal que ens fan i ho dic expressament. No els hi he pogut dir mai perquè ells en públic parlen molt de les víctimes i que les defensen, però mai s’han posat en contacte amb mi i amb cap víctima que jo conegui, i en conec unes quantes, per demanar-los què necessiten. Quan Núñez Feijóo diu el nom del meu pare en un acte públic, penso que al cap de 10 minuts, o 10 minuts abans, hauria hagut de trucar i dir: "Esteu bé? Us pot fer mal?" No t’ho pregunten. Si el que volen és preocupar-se per les víctimes, ens han de permetre fer el dol, anar al nostre ritme i sobretot no ens han d’utilitzar.

Manté que no necessita que li demanin perdó?

— Sí, ho mantinc. Necessito la garantia que no em tornaran a fer mal, però no necessito que em demanin perdó. Per això el desarmament d’ETA em va servir perquè va suposar que ningú passarà més per aquest mal. Si un col·lectiu que m’ha fet mal desapareix com a col·lectiu, la possibilitat que em facin mal ha desaparegut. Mentre ETA estava matant, costava molt més, perquè era com un recordatori continu. També mantinc que si hi ha gent que necessita que li demanin perdó, que l'hi demanin. I no només perdó. S’ha d’actuar: que demanin perdó i que no tornin a matar.