Pedro Sánchez i els saharauis: un cas del dilema de Coventry?

BarcelonaPer posar un exemple del tipus de decisions que ha de prendre un estadista se sol citar el dilema de Coventry, que afecta, esclar, Winston Churchill. Tot i que la història en si és falsa, resulta interessant explicar-la i veure quina relació pot tenir amb la política espanyola.

La nit del 14 al 15 de novembre del 1940, la ciutat anglesa de Coventry va ser objecte d’un bombardeig massiu que va provocar més de 500 morts i la va deixar pràcticament en ruïnes. S’explica que, uns dies abans del bombardeig, els britànics van desxifrar la màquina Enigma, que era la que codificava els missatges de l’exèrcit nazi, i, per tant, van saber amb antelació els plans de la Luftwaffe.

El dilema per a Winston Churchill era que si evacuava Coventry els alemanys sabrien que havien descodificat Enigma i, per tant, perdria un avantatge que podia ser clau per al decurs de la guerra. La llegenda diu que Churchill, doncs, va sacrificar la població de Coventry per poder guanyar la guerra. La lliçó és que els estadistes han de ser capaços de prendre decisions d’aquest calibre i conviure amb elles.

Trobada a Madrid

Aquesta història m’ha vingut al cap veient la imatge de perfecta sintonia que han ofert a Madrid aquesta setmana el ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, i el seu homòleg marroquí, Nasser Bourita. “La relació entre els dos països passa pel seu millor moment històric”, va dir cofoi el ministre espanyol. I és cert. Però quin és el motiu d’aquest bon rotllo?

Ara situem-nos a l’abril del 2021. El llavors líder del Front Polisario, Brahim Gali, enemic número u del Marroc, demana a Espanya poder ser tractat d'una malaltia en un hospital. La ministra d’Exteriors de llavors, Arancha González Laya, accepta per raons humanitàries i l’ingressa a La Rioja. El Marroc s’indigna i comença a deixar de controlar els passos fronterers i a provocar allaus contra les tanques que encerclen Ceuta i Melilla. Rabat sap que té el poder de fer caure qualsevol govern espanyol perquè és el guardià de la frontera. A Madrid, Pedro Sánchez entén que ha d’actuar de pressa si no vol que la crisi migratòria li passi per sobre. Llavors el Marroc, amb la paella pel mànec, dicta el preu: deixar de donar suport al dret a l’autodeterminació del poble saharaui i defensar el pla marroquí per una autonomia dins del regne alauita.

Sánchez no dubta: entre els saharauis i salvar el seu govern tria la segona opció. Destitueix González Laya i nomena Albares precisament perquè refaci la relació amb el Marroc i prepari la traïció als saharauis. Per tant, es pot afirmar que l’actual govern progressista existeix gràcies al sacrifici de tot un poble en l’altar de la realpolitik. Sánchez està convençut que és un preu que val la pena pagar. Però esclar, digue-ho als pobres habitants dels camps de Tindouf o a les víctimes del bombardeig de Coventry.

Els detalls

El ministre espanyol d’Economia, Carlos Cuerpo, va aprofitar la seva visita a Washington no només per trobar-se amb el secretari del Tresor, Scott Bessent, sinó per ser entrevistat en el programa del popular presentador de la CNN Richard Quest. Quest, que és tota una icona, s’ha convertit aquests dies precisament en un dels principals crítics amb les polítiques aranzelàries de Donald Trump.

La bandera espanyola torna a onejar a la Casa dels Canonges, l’edifici que havia estat residència dels presidents de la Generalitat i que ara és la seu de la conselleria d’Unió Europea i Acció Exterior. El govern de Salvador Illa la va instal·lar després de rebre un requeriment del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya arran d’un recurs d’Impulso Ciudadano. El gest ja va rebre les crítiques de l’independentisme.