Perro Sanxe, Feijóo vinagre i fruites Ayuso
MadridEstem teòricament tan preocupats per la polarització i la crispació que no ens adonem d'un altre mal de la política espanyola que l'està convertint en un producte infantiloide. Em refereixo a la frivolitat del llenguatge i del comportament polític. Algunes coses tenen gràcia, com l'apel·latiu de Perro Sanxe, sobretot si recordem les imatges d'aquell gos que l'estiu passat no volia apartar-se de la font en què es refrescava i tornava a pujar-hi escapant-se de la seva propietària més d'un cop, en plena plaça pública, amb tothom atent a l'esdeveniment. Però una cosa és l'encert d'una expressió originalment pensada com un insult que es capgira perquè acabi sent semblant a un elogi i una altra que el debat polític acabi girant entorn de jocs de paraules, o de clixés propis d'un d'aquells monòlegs de l'actor mexicà Mario Moreno, dit Cantinflas.
En els últims temps, al costat de Perro Sanxe han aparegut altres caricatures de personatges reals de la vida política, en paral·lel a construccions verbals per treure ferro a expressions gruixudes, insultants. Un exemple del primer és la descripció que el president del govern, Pedro Sánchez –ara sí que li diem pel seu nom verdader–, va aplicar al líder de l'oposició, Alberto Núñez Feijóo. El primer que li va dir Sánchez a Feijóo en el recent debat sobre la presidència espanyola de la Unió Europea va ser que vivia instal·lat en la rebequeria, víctima d'una “rebequeria” des de la nit electoral del 23 de juliol passat, quan veient els resultats va saber que no podria aconseguir la presidència del govern. Comparar la conducta del líder del PP amb la tossuderia d'un nen malcriat té un propòsit evidentment pejoratiu. Però el que és interessant no és això, sinó a què respon que el president del govern es permeti aquesta presa de pèl del líder del PP.
L'estat d'ànim de Sánchez
Per desxifrar aquest petit misteri us porto a l'acte de la celebració de Nadal a la Moncloa, la petita recepció anual als mitjans de comunicació. Un dels estrets col·laboradors de Sánchez, preguntat sobre quin era el seu parer sobre l'estat d'ànim del president, deia que estava senzillament “content”. Aquest assessor va elaborar la teoria que seria perillós que el president del govern estigués eufòric. Però va afegir que el país havia de romandre tranquil, perquè Sánchez, malgrat la seva investidura per seguir sent president, no ha caigut en l'eufòria, sinó que simplement està content.
Segurament és aquesta satisfacció el que va permetre a Sánchez dir-li a Feijóo en el mencionat debat que a part d'estar frustrat i encaparrat per no haver pogut arribar a la Moncloa, el seu caràcter i la seva imatge havien passat des que va arribar a Madrid d'un perfil moderat a un temperament “avinagrat”. Renoi, quines confiances. Només posar un peu al Senat –el primer destí parlamentari de Feijóo–, el líder socialista ja li va dir que exhibia una ignorància que no podia ser més que el resultat de “la ignorància o la mala fe”. I a part també li va voler revelar que acabava de posar-se al capdavant “d'un partit de mangants”.
L'intent de reduir la figura de Feijóo a la d'un dirigent malcarat i rabiós per no haver pogut aconseguir el poder, malgrat haver sigut el seu partit el més votat el 23 de juliol, difícilment podia desembocar en una acceptació immediata de la invitació a dialogar, feta pràcticament en coincidència temporal amb el debat en què va deixar-lo com un drap brut. Però la trobada va tenir lloc finalment en un saló del Congrés, i en dues cadires d'aquestes que fan que els interlocutors no es parlin de cara, sinó de costat, arriscant-se a patir tortícolis i un engarrotament muscular múltiple si no van girar les cadires quan van marxar les càmeres. Realment, els dos seients mirant endavant, col·locats gairebé com línies paral·leles, evocaven la disposició de les trobades de dirigents internacionals preocupats sobretot per la foto. Recordeu, per exemple, el mateix Joe Biden o el seu homòleg xinès, Xi Jinping, quan reben convidats.
La negativa de Feijóo a anar a la Moncloa
Però més enllà de la posició de les cadires i la seva naturalitat, on vull anar a parar és a la immaduresa del debat sobre el lloc en què havia de produir-se la trobada entre Sánchez i Feijóo. Quina ximpleria, aquesta història de no voler anar a la Moncloa a veure el president del govern. Ja ho sé, ja ho sé, em direu que la política té els seus simbolismes i la seva litúrgia, i que acceptar la visita a la seu de la presidència del govern implica reconèixer que l'ocupant s'hi ha instal·lat legítimament. Però ¿que no és així? ¿Que no l'ha investit el Congrés? Doncs si és així, la resistència a posar un peu a la Moncloa per no afalagar el seu beneficiari transitori constitueix una altra de les últimes frivolitats. Contraproduent, a més, perquè posar-se a les escales de la Moncloa com a líder de l'oposició és un primer pas per tornar-hi com a ocupant titular.
Ara bé, la cadena de ximpleries, despropòsits i frivolitats no s'acaba aquí. Que la part més sucosa del sopar de Nadal del PP de Madrid consistís en veure com la presidenta de la comunitat madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, lliurava cistelles de fruita a uns quants militants del PP, en presència d'un Feijóo amb cara de circumstàncies, revela l'altura del moment que viu la política espanyola. Ja sabeu que l'expressió “m'agrada la fruita” equival a dir-li “fill de pu…” al president del govern des de la tribuna de convidats del Congrés, com va fer Ayuso. Que aquesta brometa contribueixi a definir tot un lideratge és un fet que hauria de deprimir els sociòlegs. Però heus aquí que a la Moncloa estan convençuts que Feijóo està presoner d'una suposada tenalla que li fan entre Aznar i Ayuso.
Amb tots aquests antecedents, la trobada entre Sánchez i Feijóo també havia de donar matèria per a l'espectacle. I ho ha fet. La idea de posar un mitjancer internacional per negociar la renovació del Consell del Poder Judicial és de traca. I l'argument que no volem ser menys que els líders independentistes –perquè si ells no es fien del govern, nosaltres tampoc– és un acudit de l'escola de Miguel Gila. Arribats a aquest punt us confesso que ja no sé si ens estan parlant de debò o senzillament ens han preparat un entretingut pròleg de Nadal. Que en gaudiu força, de tot plegat.