Estefania Molina: "El problema de l'habitatge no es corregeix perquè els 'boomers' ja tenen la casa pagada"
Periodista i autora d''Els fills dels boomers' (Destino)
MadridLa periodista i politòloga Estefania Molina (Igualada, 1991) atén l'ARA després de publicar Els fills dels boomers (Destino), en què assenyala la generació del baby boom com l'única pota que aguanta el sistema: fa de tireta per evitar un esclat social i, alhora, impedeix, creu, la reforma política. Comentarista en mitjans com La Ser o El País, admet que amb aquest llibre ha volgut anar més enllà de l'anàlisi i prendre partit.
Vostè exposa una tesi en el llibre sobre el creixement de l'extrema dreta i, en particular, de Vox a Espanya.
— Sí, la ultradreta està creixent per l’empobriment generalitzat de la població, sobretot de les classes mitjanes. Vox va començar com un partit de classes benestants i vinculat al tema identitari pel Procés. Ara han fet un gir falangista i obrer on busca absorbir el vot dels perdedors del sistema: classes mitjanes i joves. Hi ha una protesta generacional, els joves perceben una manca d’oportunitats i un sistema dedicat a les necessitats dels seus pares.
Focalitza l'auge de l'extrema dreta en les condicions materials, però no hi ha una part rellevant de guerra cultural?
— Crec que els partits d'ultradreta podien créixer fins a cert punt centrant-se a anar contra el wokisme... el seu salt arriba quan comencen a assenyalar que l'estat del benestar no funciona. Només amb la qüestió identitària cobririen un percentatge petit de la població. La possibilitat que substitueixin la dreta clàssica arriba quan parlen de temes materials.
Com es poden defensar els partits tradicionals?
— Vox està creixent a l'esquena d'una generació criada en el malestar, ja no és la generació que ha sostingut el bipartidisme del PP i del PSOE, que tendia al centre perquè la democràcia els va donar resultats. Ara la gent jove té uns salaris baixos, sense possibilitat de tenir habitatge i amb frustració, cosa que porta a uns valors de menys democràcia, menys impostos perquè l'Estat no els dona res... sobre això se sustenta Vox.
En el seu llibre és crítica amb la política actual perquè considera que només beneficia els 'boomers'.
— La política actual a Espanya es dirigeix cap als col·lectius que més voten. Premia la generació del baby boom. El problema de l'habitatge no es corregeix perquè els boomers ja tenen la casa pagada o en propietat. Per la mateixa raó també apugen les pensions, que serveixen perquè els pares ajudin els seus fills. En el cas del govern de Pedro Sánchez hi ha un excés d'electoralisme cap a la gent gran: les revaloritzacions als pensionistes han costat molts diners i no han estat progressives: hi ha gent amb la pensió alta que no ho necessita i, en canvi, gent amb una pensió petita, sí.
Però els pensionistes són un grup de població que ja no té possibilitat de guanyar-se la vida a través del mercat laboral i que ha cotitzat tota la vida. Realment són el grup més privilegiat al qual s'ha d'assenyalar?
— Segur que hi ha gent que cobra més, però les pensions és una de les polítiques estatals que costa més diners i no és progressiva. Les revaloritzacions no són un dret i la pregunta és si és just que perdin poder adquisitiu en comparació a la resta de la població. El meu llibre no va contra els boomers, només apunto la trampa d'aquestes polítiques: els polítics s'emporten vots posant el focus en les pensions que, alhora, fan de coixí per als joves de moltes famílies. No hi ha esclat social per això: perquè els boomers ajuden els fills amb les seves propietats, paguen factures, cuiden els nets... i amb això Espanya ha deixat de proveir benestar a la gent jove. I aquest model no serà etern perquè un dia ens llevarem i els boomers ja no hi seran.
Quin és el seu missatge, doncs, cap als boomers?
— Que quedi clar, no estic atacant els boomers, només dic que el sistema els utilitza per no canviar. Els boomers han de tenir en compte que a la generació que puja no els importa tant l'estat del benestar, tenen valors autoritaris i un dia un partit ultra pot guanyar les eleccions i rebentar tots els consensos. No sempre seran els guanyadors del sistema.
Considera que els boomers han de tenir por?
— Han de tenir por que aquesta generació criada en el malestar tombi el que han construït. Si això encara no ha passat és perquè ells encara pesen molt demogràficament. Haurien de témer que els seus fills tombin el model democràtic que ells han conegut.
Quins sacrificis creu que han d'assumir?
— El primer és acceptar la bretxa generacional. Ser conscients que els seus fills s'han criat en un context molt més complicat i ser més exigents amb el sistema polític.
N'està segura que han tingut una vida més fàcil que els seus fills?
— No diria més fàcil perquè segur que molta gent no va poder estudiar, no hi havia accés a tanta informació ni van tenir els mateixos drets i llibertats. Però sí que van tenir la possibilitat d'ascendir. La meva ideologia és la de la classe mitjana aspiracional, la que jo he viscut a casa, la d'esforçar-te per tenir una vida millor. Abans esforçar-se tenia una recompensa i ara no: això és el que està rebentant la democràcia. Ara potser hi ha una vida més fàcil, però en termes de resultats econòmics no.
En el seu primer llibre, el Berrinche Político, analitzava la irrupció del 15-M. Ara fa un pas més enllà de l'anàlisi i fa una mena de crida a la reacció... un manifest polític.
— El meu primer llibre va ser més institucionalista, una mena de manual sobre com funcionen les coses aprofitant la meva experiència cobrint informació política. Ara he volgut prendre partit, se m'ha desvetllat una mena de consciència perquè veig que la gent ho està passant malament i vull aportar capacitat crítica.
M'està dient que se li ha despertat la vocació política.
— Hi ha una vocació política combativa. La meva proposta és remuntar la classe mitjana. He volgut connectar amb el malestar, crec que si no ho feia em quedava lluny dels meus lectors. Ara ja no tinc por que m'encasellin.
Després d'això, sempre arriba una oferta per fer política. Què diria?
— El meu objectiu polític seria remuntar la classe mitjana, que siguem un país punter... que de baix es pugui progressar amb esforç, però no sabria triar un partit perquè la meva llibertat de pensament és molt important.