El PSOE viu amb la por al cos

MadridDes de fa dues setmanes el PSOE viu amb la por al cos. Ningú sap el que pot acabar sortint dels dispositius requisats per la Guàrdia Civil i fins a on pot arribar el foc del cas Cerdán-Ábalos-Koldo. Les gravacions d'aquest últim, Koldo García, el personatge suposadament menys rellevant de la trama de corrupció, han demostrat tenir un gran poder destructiu. D’entrada, ja és difícil parlar de presumpció d'innocència pels que van ser successivament els seus caps, primer a Navarra amb Santos Cerdán –on es troba l'origen de la trama– i més tard amb José Luis Ábalos, en especial en la seva etapa com a ministre de Foment. La Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil ha reunit prou material per sostenir acusacions molt greus contra tots tres. A Ábalos, per exemple, se li imputen els delictes de pertinença a organització criminal, suborn, malversació i tràfic d’influències. I el problema per al PSOE ja no és com s’ha d'intentar reconduir la crisi oberta pel resultat de les investigacions judicials –dirigides des del Suprem pel magistrat Leopoldo Puente–, sinó què hi pot haver de nou entre el material confiscat en els darrers escorcolls –entre d'altres, el de la seu socialista del carrer Ferraz de Madrid– i com pot afectar el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, fins a crear una situació que pugui significar un final més o menys precipitat del seu mandat.

Oficialment, el partit ha fet pinya al voltant del seu líder, però entre els mateixos dirigents de l’organització hi ha una clara consciència que aquest afer és un cas obert, difícil d'aïllar, perquè ha afectat teixits que són clau i perquè l’àmbit de responsabilitats encara es pot estendre. Per començar, la responsabilitat política no queda saldada amb actes de contrició i propòsits d'esmena. S’ha vist al llarg de la darrera setmana. Ja no és que el PP estigui reclamant dia rere dia la marxa de Sánchez acusant-lo d'estar al capdavant d'una organització de caràcter mafiós. El fet és que ni els coalitzats de Sumar ni part dels aliats parlamentaris van voler fer costat al líder socialista en la darrera sessió de control al govern, ni tampoc ser fotografiats amb ell quan el van anar a veure a la Moncloa. I tot això passava quan fins pocs dies abans els màxims dirigents socialistes seguien pensant que tenien la situació sota control. No era així, ni de bon tros, com es va poder comprovar amb el cas de Leire Díez, la militant socialista que s'havia dedicat a oferir la possible protecció de la Fiscalia a canvi d'informació que ajudés a desprestigiar caps concrets de la Guàrdia Civil relacionats amb les investigacions sobre Ábalos i Koldo. Al PSOE li ha faltat informació per poder prevenir els efectes d’aquest afer i li van faltar reflexos davant de casos com el de Díez, juntament amb les amenaces de l'empresari Víctor de Aldama, fins i tot molt abans que aquest últim irrompés en la surrealista roda de premsa de la mencionada militant socialista, el passat dia quatre.

Va ser l'endemà, 5 de juny, quan la Guàrdia Civil va entregar al Suprem el seu informe sobre les activitats delictives que fins a aquell moment s'atribuïen essencialment al tàndem Ábalos-Koldo. Però hi havia molt més. Es va posar de manifest el dia 12, quan es va confirmar que l'UCO acusava també l'exsecretari d'organització socialista Santos Cerdán. La primera reacció de Sánchez en fer-se públic amb tot detall el contingut de l'informe li va permetre guanyar algun temps, presentant-se com a sorprès i enganyat. No obstant això, llavors tothom dintre i fora del PSOE ja va ser conscient que s'havia obert una crisi de conseqüències potencialment demolidores. La maniobra defensiva de Sánchez va consistir en una llarga sessió de l'executiva, en la qual es va acordar que calia concentrar tot l'esforç en preservar la continuïtat del govern i les seves polítiques. Per tant, res d'anticipació electoral, res de dimissió de Sánchez, res de qüestió de confiança i sí, en canvi, obertura d'una ronda de consultes amb els socis del  pacte d'investidura per tractar de reafirmar aliances. El risc segueix sent la possibilitat certa de noves revelacions, màxim després de les amenaces d’Aldama. El PP espera poder lligar-ho tot amb Begoña Gómez i amb els interessos de la trama a Llatinoamèrica.

Moviments dels socis

Per als socialistes, el consol és que els que fins ara han sigut els seus socis no tenen cap estímul per donar suport a un canvi de cicle polític. Feijóo no ha posat en marxa una iniciativa de moció de censura perquè, com ell mateix diu, li falten "quatre vots". Al PSOE la negativa de Podem a participar en la ronda de consultes ja no li fa ni pessigolles. Els socialistes saben que els seus antics coalitzats no poden facilitar l'accés a la Moncloa d’un PP acompanyat per Vox. El portaveu d'ERC, Gabriel Rufián, va ser rotund quan va distingir entre "la corrupció barroera" del cas Ábalos i companyia, i "la corrupció prèmium" del PP, i va instar el PSOE a posar-se en marxa per recuperar-se del cop rebut. El món independentista sap que Sánchez té ara mateix molt poc marge de maniobra per impulsar noves o antigues reivindicacions. Però Jordi Turull i Míriam Nogueras van fer bé d’anar a la Moncloa a parlar amb el líder socialista. Per a Junts, és important la ràpida substitució de Santos Cerdán, encara que Sánchez necessita alguns dies més per decidir.

A partir d'ara els càlculs seran més sobre moviments estratègics i calendari –sobretot electoral– que sobre matèries i votacions concretes. De tot això es va parlar en la trobada entre Sánchez i Salvador Illa. Catalunya és ara més important que mai per als socialistes. Illa no es mourà del Palau de la Generalitat. La dificultat és mantenir els equilibris amb aquells que pensen que ja s'ha cedit massa a ERC i Junts. La setmana vinent el Constitucional avala la llei d'amnistia. En definitiva, Sánchez i el PSOE encara creuen que podran fer front a la situació. Per això, en part, la claredat del missatge en contra de l'augment de la despesa militar fins al 5%. Els socialistes segueixen pensant que el seu gran actiu és la política social, que es defensa millor negant-se al mencionat increment. Però amb això no taparan res. Els tocarà seguir patint el que quedi de legislatura i anar a les pròximes eleccions sabent que l'actual desgast implica tenir poques possibilitats de guanyar-les.