Les regidories que difícilment ocupen les dones: el biaix de gènere als ajuntaments

BarcelonaUn dels reptes del món local –i de la política institucional en general– és aconseguir revertir la històrica presència irrisòria de dones als partits i a les administracions. Malgrat que durant la darrera dècada el nombre de dones a les llistes electorals i a les regidories i alcaldies s’ha multiplicat, encara hi ha diferències importants en el tipus de responsabilitats que assumeixen homes i dones als ajuntaments, i no s’ha aconseguit que la paritat arribi a les alcaldies.

Segons dades de l’Institut Català de les Dones (ICD), les carteres de Serveis Socials, Educació, Sanitat i Benestar comunitari solen estar dirigides per dones. Destaca, sobretot, Serveis Socials: en el 75,3% dels ajuntaments catalans és una dona qui assumeix la cartera. En el cas d'Educació, Sanitat i Benestar comunitari, el percentatge de dones del 65%. En canvi, a Seguretat, Esport, Habitatge i Urbanisme, Infraestructures, i Agricultura, Ramaderia i Pesca hi ha un home al capdavant en 2 de cada 3 casos.

Aquest biaix s’explica, segons la politòloga Sílvia Claveria, “pels estereotips de gènere i la responsabilització desigual en les cures”, que fa que les dones “se sentin més capaces” de portar temes lligats a aquest àmbit i, alhora, els partits i la ciutadania recelin i les critiquin més durament quan assumeixen altres carteres. A més, el fet que no arribin a dirigir àrees que es consideren més rellevants provoca un altre desavantatge per a elles: com que les regidories assumides per homes solen anar associades a posicions de "prestigi i visibilitat", això els permet fer-les servir de trampolí per fer carrera política i arribar a posicions de més poder, explica Claveria.

Més alcaldesses per a menys població

Per assolir la paritat, ja fa anys que els partits compromesos amb la igualtat presenten llistes cremallera, un mecanisme quantitatiu que no té una translació directa a l’hora de repartir carteres. Tot i que no serveix per resoldre el biaix a l’hora d’assumir responsabilitats en àmbits concrets, sí que ha estat útil perquè el nombre de regidores i alcaldesses augmenti. Ara bé, hi ha un matís: en municipis petits la proporció d’alcaldes respecte a alcaldesses ha estat gairebé sempre més elevada que en municipis grans.

De fet, la legislatura passada els municipis de més de 20.000 habitants es van acostar més que mai a la paritat, amb un 37,69% d’alcaldesses. Aquesta legislatura la xifra ha disminuït (n'hi ha un 27,54%), trencant la tendència creixent que s’havia mantingut fins ara als municipis amb més població. Segons Claveria, aquest fet segurament es deu a causes conjunturals com ara quins candidats presenten els partits i quines formacions arriben al govern.

La tendència a l’alça en el nombre d’alcaldesses sí que es manté als municipis de menys de 20.000 habitants. La legislatura passada només un 22,67% de les alcaldies estaven ocupades per dones, i en l’actual legislatura el percentatge s'enfila tímidament fins al 26,91%. Una diferència respecte a les grans ciutats que apunta Claveria es pot explicar per què als municipis petits ser regidor no deixa de ser una segona feina. “Els regidors de municipis petits sovint no poden viure amb el que cobren”, recorda, i la tasca a l’Ajuntament acaba sent "un afegit" a les 8 hores de feina que tenen fora del consistori. “Si les dones ja treballen fora i s’encarreguen més de les cures, això fa que, inevitablement, n’hi hagi menys que puguin assumir responsabilitats als ajuntaments, perquè suposaria una tercera feina”, explica.