El risc de barrejar política i família

MadridTradicionalment l’activitat de control parlamentari del govern –de qualsevol govern– s’havia entès molt prioritariàment com la dedicada a analitzar i criticar la seva gestió. Era una funció útil a la societat en la mesura que permetia repassar l’actuació dels responsables dels diferents departaments i denunciar incompliments o irregularitats, fer propostes alternatives i, en definitiva, estimular el bon treball de l’administració. Però ara totes aquestes qüestions han passat a un segon pla. Ara el que resulta important, imprescindible, és controlar les activitats de la família del governant. Això és el que s'emporta els titulars dels mitjans de comunicació i el que serveix per atacar l'adversari i deixar-lo com un drap brut. La rellevància que ha adquirit el control indirecte del poder, per mitjà de la vigilància i si cal la persecució a les famílies dels responsables públics, està sent antològica aquesta legislatura.

No dic que no hi hagi motiu per tenir un ull posat en la matèria. Hi ha comportaments dels parents que poden fer molt de mal a un polític. A Catalunya n'hem conegut casos clamorosos, i al conjunt d'Espanya altres de tant o més greus. Al que em refereixo és a l'espai preferent que ara mateix té al Parlament espanyol tot el que fa referència a la parentela d’alguns dels principals dirigents polítics, fins al punt de protagonitzar, i de vegades monopolitzar, la part més sucosa de les sessions de control al govern. Amb l’afegit d'una bona col·lecció d'improperis, insults o grolleria, segons els casos.

Un cop més comprovem que s’ha arribat a un punt sense retorn en aquesta legislatura. No es pot esperar cap acord rellevant entre socialistes i populars, cap pacte d'estat, per molt que hi hagi matèries que ho aconsellarien, des de la crisi de l'habitatge fins a la política energètica, passant per l’increment de la despesa en el capítol de la seguretat i la defensa. Importa més la darrera actuació judicial sobre el germà del president del govern, Pedro Sánchez, o sobre la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que tenir un debat a fons sobre les pressions que ens arriben des de Washington i l'OTAN sobre la conveniència de dedicar el 5% del PIB a preparar se per a un conflicte bèl·lic o, més ben dit, per evitar-lo per la via de la dissuasió. La prioritat és l'atac directe a l'adversari, amb fonament o amb meres conjectures i el suport dels mitjans afins.

Desafecció

El que possiblement aconseguiran els uns i els altres per aquest camí és que es vagi reduint el nombre de ciutadans interessats en estar atents a aquesta dinàmica. La tesi del no hi ha un pam de net provoca més frustració que una altra cosa. Amb un matís, un factor corrector important, que és l'evidència que les denúncies continuades de corrupció generen un clima sempre més perjudicial per als que governen, encara que es facin sense proves, que per a una oposició obstinada en recórrer a aquestes pràctiques. Si el PP i els seus altaveus aconsegueixen identificar el sanchisme amb l'engany i l'abús de poder hauran construït una poderosa arma per al desgast del govern de coalició en general i dels socialistes en particular.

En aquest sentit, els populars i Vox han obtingut un punt important amb la decisió de la jutge Beatriz Biedma d’enviar a judici David Sánchez, germà del president del govern, acusant-lo dels delictes de prevaricació i tràfic d'influències. Ara bé, cal tenir en compte que la magistrada ha pres aquesta decisió sense donar temps que l’Audiència de Badajoz resolgués els recursos presentats contra el processament, acordat pocs dies abans. La defensa ha trobat estranya la pressa de la jutge. Però qui ha corregut més ha sigut el president de la Diputació de Badajoz, Miguel Ángel Gallardo, que ha aprofitat la renúncia d’una diputada socialista al seu escó al Parlament extremeny per acreditar-se com a parlamentari autonòmic i guanyar així la condició d'aforat, amb el presumible objectiu que la causa passi a mans del Tribunal Superior de Justícia d'aquesta comunitat autònoma. Aquest moviment és una maniobra arriscada, perquè dona peu a pensar que el propòsit era treure-li a la magistrada la competència sobre la causa i la seva persecució.

En tot cas, la plaça que se li va donar a David Sánchez en aquesta Diputació com a cap de l’Oficina d'Arts Escèniques la va obtenir quan el seu germà no havia arribat a la Moncloa. El principal nexe amb la política és la relació de parentesc entre el beneficiari de la plaça –segons la jutge, creada per a ell i sense un concurs real– i el líder socialista. Veurem si el cas arriba a judici o s'arxiva, però el camí que ja ha fet permet generar tot un escenari de sospites, sobretot quan s'acaba fent un paquet amb les activitats de la dona del president, Begoña Gómez, a la càtedra que va ocupar a la Universitat Complutense de Madrid. La tesi de l'afavoriment d'empreses des d'aquesta posició no s’ha concretat en una interlocutòria de processament, però en els nostres dies n'hi ha prou amb una citació com a imputat o imputada de determinats delictes perquè es creï una injusta imatge de culpabilitat.

Evidentment, el cas de l'exministre Ábalos i el seu amic i assessor Koldo és molt diferent i d’una grolleria indiscutible. Aquí el problema no és de relació de parentiu, sinó de pertinença a una altra classe de família, la família política. Per als socialistes, la figura que permet el joc de les acusacions creuades és Díaz Ayuso i la seva parella, l'empresari Alberto González Amador. Amb una nova variant, i és el procés contra el fiscal general de l’Estat, que ja veurem si acaba sent la principal víctima col·lateral dels delictes fiscals del mencionat home de negocis, si es demostra que va filtrar dades sobre la disposició de l’acusat a acceptar les imputacions a canvi de no trepitjar la presó. Una tesi que l’empresari nega ara, dient que no va autoritzar el seu advocat a plantejar aquest tipus de negociació. Però l’error de la presidenta madrilenya va ser implicar-se en el cas, defensant la seva parella i denunciant una operació d’estat per convertir l’assumpte en un relat de política-ficció. Més li hauria valgut, com en els altres casos, assegurar-se d'evitar en el seu entorn familiar comportaments que, com a mínim, són de risc.