L’abdicació de Joan Carles I ha obert una oportunitat històrica per al republicanisme a Espanya. La votació de la llei orgànica per al procés de coronació de Felip VI, l’11 de juny al Congrés i sis dies després al Senat, ha fet tornar el debat sobre la Corona. Una forma d’estat, la república, que a Catalunya també fa temps que està de moda pensant ja en una eventual Constitució pròpia, sobretot en cas de guanyar el sí-sí en la consulta prevista pel 9 de novembre. Ara bé, tant a Barcelona com a Madrid s’ha reflexionat ben poc sobre la forma republicana d’estat: com s’escolliria el cap d’estat si deixés de ser hereditari?
Un forma antiga i una forma moderna
El romà Ciceró era un gran defensor de la república, no pas pel seu caràcter de govern ideal o just per definició, sinó precisament per la fortalesa institucional que mostrava mitjançant l’imperi de la llei. El suís Rousseau també en va lloar la capacitat d’encarnar la voluntat general davant les tiranies o del caos dels governs desorganitzats de la multitud. La república moderna, en les democràcies liberals, va aparèixer amb les revolucions americana i francesa. Òbviament, aquesta nova forma de república significava que el cap d’estat no era hereditari com a les monarquies, però també anava acompanyada de tot un ideari arrelat a Grècia i Roma i als grans pensadors republicans: la subjecció a l’imperi de la llei, la promoció de les virtuts cíviques i la participació ciutadana n’eren trets característics.
Els casos en què s’ha decidit democràticament la forma d’Estat no són aliens al procés històric de les democràcies modernes. Per exemple, Noruega, just després d’independitzar-se de Suècia el 1905, va votar en referèndum mantenir el sistema monàrquic i va acabar escollint com a pròpia la família reial danesa. En canvi, Itàlia es va incorporar al club de repúbliques després de la Segona Guerra Mundial i també en un referèndum, en aquest cas molt ajustat, després que Víctor Manel III abdiqués en favor del seu fill Humbert II.
La fórmula presidencial, parlamentària o semi
El fet que el cap d’estat no s’esculli de manera hereditària obre la porta a dissenyar mecanismes institucionals per escollir-lo a les repúbliques. Hi ha dues grans maneres de fer-ho, directament o indirectament. És a dir, elegint directament la ciutadana un candidat, o mitjançant una votació al Parlament. A més, les funcions del cap d’estat, que en una monarquia en teoria “regna però no governa”, varien molt en funció de la forma de govern de què s’estigui parlant.
En primer lloc, el model presidencialista (per exemple, el dels EUA o molts països d’Amèrica Llatina) fusiona el cap d’estat i de govern en una sola figura. El president no és escollit pel Parlament sinó pels compromissaris de les eleccions presidencials o directament pel poble. Això implica que el cap d’estat acumula totes les funcions executives i que el Parlament no el pot destituir mitjançant una moció de censura. En aquest model el president es manté allunyat del procés legislatiu.
En segon lloc, el model semipresidencialista (el de França, Portugal i Finlàndia) no fusiona el cap d’estat i el de govern. El cap d’estat és escollit directament i cohabita amb un cap de govern escollit pel Parlament. Generalment, en aquest model, el cap d’estat té funcions relacionades amb la seguretat i les relacions exteriors, tot i que varia en funció del país. A França, on el cap d’estat ha anat assumint amb el temps cada cop més responsabilitats, la cohabitació es fa complicada quan el d’estat i el de govern pertanyen a dos partits diferents, un fet que ha portat sovint al col·lapse legislatiu i a la ingovernabilitat.
Finalment, en una república parlamentària, com ara Alemanya i Itàlia, el cap d’estat és escollit de manera indirecta per una reunió de parlamentaris creada específicament per a l’ocasió. En aquest cas, el cap d’estat té funcions essencialment representatives i el seu mandat acostuma a ser limitat, però més llarg que el del cap de govern.
Quin sistema d’elecció és considerat el millor?
Les diverses formes de combinar el cap d’estat a les repúbliques que hem descrit fins ara tenen avantatges i inconvenients. No hi ha consens sobre quina és millor. En general, se sol apuntar la legitimitat extra que dóna el fet de ser escollit de manera directa per la ciutadania, juntament amb la seva capacitat de maniobra sense estar lligat al Parlament, com l’avantatge principal del presidencialisme (i el semipresidencialisme). En canvi, la virtut del parlamentarisme és la necessitat de teixir acords i consensos entre les diferents faccions polítiques que configuren el país. Un cop escollida la figura del president, queda subjecta al Parlament.
En definitiva, els models republicans plantegen diferents alternatives pel que fa a l’elecció del cap d’estat. Un debat en què, a les monarquies i més enllà de carismes borbònics i dels mites locals, l’argument és clar i simple: escollir cap d’estat és un maldecap menys si es té un bon rei. A Dinamarca, a Noruega i als Països Baixos ho tenen clar; a Espanya no tant.