El director mèdic de l’IMO Grup Miranza Barcelona ens ofereix aquest titular a l’ARA: "Comptem amb solucions avançades per dir adeu a les ulleres". Abans de seguir llegint que es refereix a la cura de la miopia, les cataractes i tota mena d’afeccions boomers, somric amb sarcasme. Les meves cinquanta millors amigues i jo en tenim unes quantes, de solucions per dir “adeu” a les ulleres:

Arribo a la llibreria Parcir, de Manresa, per predicar, que als autors ens deixen anar pels volts de Sant Jordi. Com que és d'hora, demano a les llibreteres (fa molts anys que ens coneixem) que em deixin un racó per escriure. I vet aquí que em permeten seure al taulell. "Però et vindran a demanar llibres", m'adverteixen. Res em fa més feliç que jugar a llibretera o a bàrman. M'hi assec. A la pantalla de la meva taula hi ha pendent d'entrar Les gratituds, de Delphine de Vigan. Els parroquians riuen i parlen de mi com d'"aquesta becària nova".

Llegim a l’ARA que el partit polític Ciutadans “ha fet una aposta als tribunals” i s’ha personat com a acusació popular en el cas Ábalos, sobre presumpta corrupció del PSOE i el govern espanyol, i en el de la gestió de la dana al País Valencià. Comprenen, els que mouen els fils, que això et dona visibilitat, com li va passar a Vox amb el Procés.

Llegim a l’Ara Balears un testimoni d’aquesta sèrie extraordinària, Els meus anys d’escola, que reconstrueix, dècada a dècada, l’escola dels que som grans avui, amb mestres que ja no existeixen. Antoni Vidal, nascut l’any 1963, diu: “Un company amb una deformació a la cara, que parlava amb dificultat, va ser ridiculitzat pel director davant tota la classe. Li va demanar si ja havia acabat de vendre cupons. Ningú no va riure. El silenci va ser més eloqüent que qualsevol rialla”.

Llegim a l’ARA una entrevista amb l'exconservador del Museu de Lleida Albert Velasco, a propòsit d’un llibre, del tot imprescindible, que acaba de publicar: Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema (Pòrtic). Velasco escriu des del punt de vista del caràcter polític de la disputa. "El cas Sixena no és una simple restitució patrimonial, sinó que és un cas claríssim de batalla adjacent en el conflicte Catalunya-Espanya", diu. I diu també: "En el cas que la jutgessa decideixi que les pintures marxin, s'obre un escenari absolutament marcià".

Els nostres pares o els vostres avis van seguir, a la manera d’abans, l’arribada de l’home a la Lluna, per la televisió, aquell juliol del 1969. En vam dir “l’home”, perquè fèiem servir el genèric per dir “la humanitat” o “l’ésser humà”, però també perquè els astronautes que van trepitjar-la eren homes. En recordem els noms i les seves paraules. Les de Neil Armstrong: “És un petit pas per a l’home però un pas de gegant per a la humanitat”. El coet es deia Apolo 11 (el nom del déu de la medicina i la bellesa masculina).

Llegim a l’ARA que Vox recorre al català només a les comarques on és fort el partit de Sílvia Orriols. Han fet cartells amb l’eslògan de Plataforma per Catalunya, “Primer els de casa”, en una llengua o en l'altra, segons mercat, i tant. A les demarcacions de Barcelona i Tarragona veuran els cartells en castellà, mentre que a les de Girona i Lleida els veuran en català.

Els llauradors de lletres som convidats, pels volts de Sant Jordi, a parlar de l’adminicle de pasta de paper que hem tingut la joia i gosadia de cometre. “No he acabat el llibre”, va dir-me, tot disculpant-se, en Basté. Conec autors que s’ofenen o es disgusten si el periodista no els ha llegit. Però cal que el periodista hagi llegit un llibre, vist una pel·lícula, escoltat un disc o anat a un restaurant per fer l’entrevista a l’autor? A mi em sembla que no cal. Que, de vegades, és, potser, desitjable. Els periodistes culturals sovint fan aquesta broma: “Som lectors eterns de mig llibre”. Demà en tindran un altre, i demà passat un altre. Els llibres han de ser gaudits amb calma (sense eternor) i ser abandonats si cal, que de vegades cal, com les sèries. Les preguntes del periodista no han de ser necessàriament sobre l’argument. A mi em sembla que una entrevista a Melville (Melville m’encanta) no hauria d’anar sobre cetacis, tot i que, esclar, en un dia com avui li preguntaríem per aquest vídeo extraordinari que vèiem a l’ARA, on es demostra que les balenes, mare meva, s’ajuden entre elles per parir. Les entrevistes són anuncis, i és igual si l’autor parla de la seva infantesa o del que pensa de Donald Trump.

Llegeixo a l’ARA una bonissíssima entrevista del David Miró a un polític que, sense que combregar-hi gens, em sembla brillant. Alejandro Fernández, un home que em sembla que estima la música i la cuina. Parlant de la fragata que Pedro Sánchez ha enviat a Xipre, diu: “És igual, allà no hi va John Lennon cantant l'Imagine amb la guitarra. És una fragata de guerra amb armament. Si això ho hagués fet el PP dirien que el govern participa a la guerra. Per tant, ho sento, però demagògia, no”.

En el moment d'escriure aquest article, i en el que portem d'any 2026, s'han comptat a l'estat espanyol catorze dones assassinades per violència masclista. En un dels casos va ser assassinada també la filla de la víctima, de 12 anys. En un altre, com que l'agressor va calar foc a l'edifici on vivia la víctima, va causar també la mort de dues dones més, la mare de la víctima i una veïna. Amb aquests catorze casos, la xifra de dones assassinades a Espanya per violència masclista puja a 1.357 des del 2003, que és l'any que va començar el recompte. Per a qui li agradin les dades, en tres d'aquests catorze casos la víctima i l'assassí eren parella; en els altres onze crims, eren exparelles o parelles que s'estaven separant. També, en només tres casos, tant la víctima com l'assassí eren estrangers; en els altres onze, tant l'una com l'altre eren de nacionalitat espanyola. Per comunitats autònomes, tres crims van ser comesos a Andalusia, dos al País Valencià, dos a l'Aragó, un a Madrid, un a Castella i Lleó, un a Navarra, un a Cantàbria, un a Extremadura, un a Canàries i un a Galícia. Abans que algú canti victòria, que no n'hi hagi a casa nostra no vol dir res: Catalunya és una de les comunitats amb més víctimes, i Balears una de les que té un percentatge més alt de feminicidis sobre la població. 

El titular em deixa estupefacta. Donald Trump ha explicat a la cadena Fox News que “l’Iran va demanar una treva de set dies en els atacs sobre centrals elèctriques i altres plantes d’energia”, però que ell li n’ha concedit “deu”. Es veu que Teheran li està “molt agraït”.

Sentim a la ràdio el cas de la Noelia, la noia que quan llegeixin aquestes línies haurà rebut l’eutanàsia. Ens n’han parlat. Sabem que el seu pare s’oposa a la mort amb el suport d'Abogados Cristianos. Però la diferència és que, fa uns dies, ella va concedir una entrevista a la televisió. Llavors el "cas de la Noelia" passa de ser general a ser concret. La noia parla del seu pare. El pare ha dit: “Ella per a mi està morta”. No en vol saber res, perquè es vol morir, i com que es vol morir, i ell no vol que es mori, diu que ja està morta. Ella, a la tele, es queixa que no li truca. Explica que va passar per diversos centres de menors, que la seva àvia, amb qui va viure, la va maltractar psicològicament. Però diu “abu”. Diu: “Viure amb l’abu va ser un infern”. El cas no és “només” una noia paraplègica que es vol morir. És una noia a qui van violar i que, com a reacció, es va voler suïcidar sense aconseguir-ho.

El col·lega Carles Rebassa, guanyador del Premi Sant Jordi per la novel·la Prometeu de mil maneres, ha piulat: “No sé què passa. Més d’una setmana després del Sant Jordi, ni un representant institucional, de Barcelona ni de Mallorca, no m’ha felicitat. Com és?”

El forn, l’únic establiment que hi ha obert a l’encreuament on em recolliran, de matinada, duu un nom català que suggereix tradició. Les treballadores, joves i uniformades, llatines, parlen en castellà. Molts parroquians, també. Per evitar el fred de la porta de vidre automàtica, que s’obre i roman oberta, em poso al fons de l’establiment. L’altaveu amb la música és a sobre meu. Sonen cançons de reggaeton sense parar, i entenc que és més per a gaudi de les treballadores que no pas per a gaudi dels parroquians. No puc fer res més que parar l’orella.

La confraria de la Sang de Sagunt, que és un nom extraordinari, ha rebutjat, de nou, per majoria, l'entrada de dones com a confrares. El govern espanyol, sempre amatent, ha pressionat per fer-la mixta, però, ai las, 267 confrares hi han votat en contra. 114 a favor. Rebutjat, com el 2022. Aquesta vegada, però, hi planava una amenaça: la de la retirada de declaració de la Festa d'Interès Turístic Nacional.

Llegim a l’ARA quines són les mesures del govern espanyol per parar la pujada de preus del petroli, que fa que pugi tot, amb causa o sense. És evident que els barrils de petroli que estem consumint avui eren al magatzem dels amos i subamos del món, i que els han apujat per anar avançant feina. I és evident que les verdures vingudes d’ultramar que consumiu (servidora ho evita) van venir amb avions i vaixells fa mesos, i que les càmeres frigorífiques on van ser desats fa mesos, també, s’abastien amb electricitat que encara no s’havia encarit per aquest efecte dominó que ens inventem a mitges. Les mesures del govern són abaixar l’IVA del combustible, el gas i l'electricitat. A l’estira-i-arronsa habitual entre partits (ara jo et demano més, perquè sembli que et collo, ara a tu no et puc concedir això per no semblar un calçasses), Sumar ha aconseguit que s'hi inclogui, de moment, “la pròrroga automàtica del lloguer”.

Llegim a l’ARA aquest titular: “Dijous negre als parquets mundials”. Es refereix, esclar, al fet que el sonat dels Estats Units està sacsejant la borsa amb la seva actitud de comensal de bufet lliure amb el món. Els parquets són la borsa. Tots ho entenem, de la mateixa manera que quan diem “els papers” entenem que ens referim als diaris.

Hi ha persones que han nascut per renyar els altres i hi ha persones que han nascut per ser renyades pels altres. Jo soc (potser com molts de vostès) de les renyades. Ens passa que, com més poder o propietat se’ns atorga o ens atorguem, més renyats som. Com més educats, més renyats. Contractem un gestor que ens ajudi amb les factures? Ens renyarà per les factures. Anem a un restaurant que paguem a preu de segrest i tenim poca gana o molta? El cambrer ens tocarà el crostó. Si agafem un taxi per poder anar de pressa, el taxista ens renyarà per no agafar-nos les coses amb calma. Excepte la senyora del Google Maps, tothom ens renya.

De cop, un impuls. Anava a somriure, a fer aquella ganyota, mig de quan et molesta el sol, mig de quan veus que algú s’ha fet mal, però no la faig. M’aturo. La noia em parlava de manera precipitada, de pressa, amb una cantarella que he sentit, de vegades, a la cua del supermercat, quan em pregunten per l’arrodoniment i la resposta serà no.

Assisteixo a la Nit de les Lletres Catalanes, al MNAC. Faig, amb el col·lega Xavi Bosch, de lliuradora, i n’hem pogut llegir la crònica. Donem el premi Mercè Rodoreda, de contes, que abans es deia Víctor Català (jo no li hauria canviat el nom). La gala es transmet per la televisió i la ràdio, i està molt bé que sigui així, perquè la literatura ha de ser indústria i això que en diuen glamur. Com que és una gala literària, els presentadors no fan gaires bromes. L’escenari és elegant i el guardó s’il·lumina de rosa com un llum de basar. Tinc ganes de guanyar dos premis literaris per tenir-ne dos i posar-los a les tauletes de nit. El d’abans (el tinc a la llibreria, el meu Mercè Rodoreda estimat) era de cera carbassa.