1. Dissabte a la nit, al MNAC, vam celebrar la Nit de les Lletres Catalanes. Ja són 75 edicions des que tres-cents valents es van tancar a la llibreria Catalonia a fer una festa literària clandestina. Vet aquí una dada històrica, de 1951, per recordar que la llengua, la cultura i la llibertat dels catalans han viscut temps molt pitjors, i ens n’hem sortit. Per als nostàlgics de mena, la tradició de la Nit de Santa Llúcia ja ens estava bé. Just abans de Nadal es donaven a conèixer els premis literaris més reputats i al cap d’un parell de mesos sortien els llibres a la venda. Era una celebració molt de gremi i per al gremi. Ara és diferent. Fins i tot els que dissabte ens miràvem amb la cella alta aquest nou festival que s’han inventat Òmnium, l’Institut d’Estudis Catalans i TV3, ens hem de treure el barret. Com va dir Xavier Antich, mai en la història s’havia transmès un acte comunicatiu tan potent sobre literatura catalana. A les nostres lletres els convé treure’s els complexos del damunt, posar-hi ambició, alegria i amor propi. Si el món del llibre és la punta de llança de la nostra indústria cultural, ja era hora que es notés en horari de màxima audiència. En aquest sentit, i per bé que tot és millorable, dissabte es va complir l’objectiu.
2. La gala va tenir tres moments d’or, dels que queden. L’aplaudiment per a Pilarín Bayés i Roser Capdevila a l’hora de lliurar el premi Folch i Torres ens va emocionar a tots. Gràcies als seus dibuixos, en paper o a la pantalla, molts nens han entrat a la lectura i han gaudit en català. Més enllà dels èxits professionals de dues dones que han treballat amb desfici, aquesta aportació ja les hauria de fer mereixedores, tal vegada, d’un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El segon instant que va posar la pell de gallina va ser sentir la veu de Pau Riba, amb el seu missatge pòstum vestit amb una coreografia elegant. “Quan ja no hi sigui, no sabreu què és un baladre, ni un ginjoler”. Així comencen les lúcides reflexions sobre la força dels mots. “Com moren els pobles, si moren les paraules” és un avís pertinent. Encara retruny a la Sala Oval la sentència definitiva de Riba que ens hauríem d’escriure al mirall del lavabo perquè fos el primer que veiem després de rentar-nos la cara: “La paraula és l’ànima d’un poble”.
3. El tercer moment és, també en el nou format, la proclamació del premi Sant Jordi de novel·la. Amb bon criteri, es lliura al final de tot, quan el públic ja ha mirat el rellotge unes quantes vegades. En una nit amb dotze guardons, amb algunes novetats com els premis a la dramatúrgia i al còmic, mai no és fàcil baixar de les dues hores. I encara sort que els escriptors, a l’hora dels agraïments, són de tarannà contingut. No tenen aquella exageració emocional de la gent del cinema. En l’instant de glòria, amb el premi a les mans, cada autor aprofita el seu minut sublim com vol. Tot s’hi val. I tant que sí. Defensar la llengua, salvar la unitat del català, trinxar els polítics actuals o cagar-te en els d’abans. Endavant amb l’aplaudiment fàcil. Però atès que t’han premiat una novel·la a la qual has dedicat uns anys a pensar-la, escriure-la i polir-la, atès que hi ha milers de lectors potencials mirant-te des de casa, potser fora bo explicar alguna cosa de l’obra, ni que fos una –un personatge, una sinopsi, un passatge– que pogués fer venir ganes de sortir corrents a comprar el llibre. Si tens una ocasió única de parlar de la teva història i enllaminir els lletraferits, no la desaprofitis. No hi haurà una oportunitat igual. Per als mítings, sempre hi serem a temps.
4. Josep Pedrals, poeta i rapsode amb samarreta imperi, va acabar el seu magnífic monòleg sobre l’ofici del llibre amb la veritat més gran de totes les que es van dir: “Si això s’ha de sostenir, ja us podeu posar a llegir”.
