La discussió territorial emboira les negociacions de pau sobre Ucraïna, ara suspeses pel conflicte a l'Orient Mitjà. Tot i que el reconeixement de les regions ocupades com a russes és important per a Vladímir Putin, les ambicions del Kremlin passen per la bielorussificació de Kíiv, és a dir, la seva subordinació política. Moscou vol un veí mans i amistós que no suposi cap amenaça en si mateix per a Rússia ni tampoc com a avantguarda d’una hipotètica agressió occidental. Ara bé, el president rus va perdre l’oportunitat de deposar Volodímir Zelenski a l’inici de la guerra i, després de quatre anys de bombardejos diaris, l’adveniment d’un govern pro-rus a Ucraïna sembla una fantasia o una broma de mal gust.

Vladímir Putin ha llançat la seva ofensiva de primavera a Ucraïna. Aprofitant un març sec després d'un hivern brutal, l'exèrcit rus ha intensificat els atacs contra les últimes grans ciutats del Donbàs sota control ucraïnès, Sloviansk i Kramatorsk, amb operacions d'assalt que han superat els 600 atacs en quatre dies i batallons de fins a 500 soldats. L'objectiu és evident: conquerir el que els militars anomenen el cinturó de fortaleses de Donetsk abans que la via diplomàtica, si mai arriba, congeli el mapa del conflicte.

A Moscou han sonat les alarmes. Després de setze anys, perilla la continuïtat de Viktor Orbán al capdavant d'Hongria. Vladímir Putin tem perdre el seu gran aliat a la Unió Europea, una pedra a la sabata per al suport de Brussel·les a Kíiv i tossut comprador dels repudiats gas i petroli russos. Per mirar d'evitar-ho, diversos mitjans han advertit que el Kremlin ha posat en marxa una operació per influir en les eleccions del 12 d'abril. Accions que inclouen des del desembarcament d'espies a Budapest fins a campanyes de desinformació a les xarxes i, fins i tot, pensar en l’escenificació d’un fals atemptat contra l’actual primer ministre per rellançar-ne la popularitat.

La Unió Europea viu moments difícils, amb dos enemics poderosos que li fan la pinça i que intenten minar la seva autonomia en tots els àmbits. Un és la Rússia de Vladímir Putin, que des de la invasió d'Ucraïna no ha parat d'amenaçar fins i tot militarment l'espai europeu. L'altre són Trump i la seva administració, que no han parat de menysprear-la i també amenaçar-la econòmicament i fins i tot militarment tot i ser aliats històrics. I, per acabar-ho d'adobar, hi ha els enemics interiors, el principal dels quals és, i això no és gaire sorpresa, Viktor Orbán, el primer ministre hongarès, que no ha parat de posar bastons a les rodes a les iniciatives comunitàries, especialment les relacionades amb el suport europeu a la Ucraïna de Volodímir Zelenski.

El film El mag del Kremlin, producció francesa dirigida per Olivier Assayas amb guió d’Emmanuel Carrère, representa el que fins ara ningú havia gosat fer: escenificar a la pantalla els rerefons i els personatges clau dels primers quinze anys de la Rússia de Putin. El trànsit cap a un règim policial, síntesi del totalitarisme soviètic amb el capitalisme oligàrquic. Dedueixo que el guionista Emmanuel Carrère –fill de la historiadora Hélène Carrère d’Encause– ha irritat força el Kremlin, però ha tingut l’habilitat de garantir la integritat física d’alguns personatges canviant-los el nom.

“Ni tan sols vull discutir aquesta possibilitat”, va afirmar Vladímir Putin el juny passat quan un periodista li va preguntar com reaccionaria si Israel o els Estats Units assassinessin l’aiatol·là Ali Khamenei. Un cop la possibilitat va esdevenir una realitat, el líder rus es va limitar a enviar un telegrama de condol al president de l’Iran en què critica el que considera una “violació cínica de totes les normes de moralitat humana i del dret internacional”. Un missatge que ha anat repetint en els dies següents. L’home que va envair Ucraïna sense preavís fa quatre anys i que bombardeja diàriament les seves ciutats no pateix tant per la imatge que projecta al món, incapaç d’ajudar un aliat, com pels fantasmes que li fa reviure aquesta mort, connectada inevitablement al trauma de l’execució del dictador libi Moammar al-Gaddafi.

Olivier Assayas (París, 1995), un dels grans directors francesos de la seva generació, segueix l’ascens i consolidació en el poder de Vladímir Putin a El mago del Kremlin, que s’estrena aquest divendres. Tanmateix, el focus no és el mandatari rus sinó la figura més discreta –però igualment tèrbola– de Vadim Baranov, personatge fictici inspirat en Vladislav Surkov, despietat spin doctor que va dissenyar la trajectòria i la política de Putin en la Rússia convulsa i a punt d’esclatar dels anys 90. Amb un guió escrit per Emmanuel Carrère a partir de la novel·la de Giuliano da Empoli i protagonitzada per Paul Dano i Jude Law, El mago del Kremlin és una mirada a la rebotiga del poder i a la llavor del feixisme en el món modern.

La voracitat amb què les operacions d’assalt dessagnen les tropes russes a Ucraïna ha obligat el Kremlin a buscar soldats més enllà de les seves fronteres. A l’Àfrica, Rússia aprofita la influència cultivada durant anys per crear xarxes de reclutament que exploten la desesperació de molts joves que anhelen una vida millor. Per primera vegada, una investigació del grup INPACT –que va néixer per monitoritzar els excessos dels mercenaris de Wagner– ha posat xifres a aquest fenomen: ha documentat prop de 1.500 casos de nois africans enviats a primera línia, dels quals 300, un de cada cinc, van morir.

A Rússia, s’estima que cada any moren almenys 1.200 dones assassinades a mans de la parella o l’exparella, però la xifra podria ser molt més alta perquè el govern n’oculta les estadístiques. La revolució conservadora de Vladímir Putin, la defensa dels valors tradicionals i l’aliança amb l’Església Ortodoxa Russa ha fet que s'hagi despenalitzat la violència masclista. Ara, a més, la pressió de les autoritats ha forçat a tancar Nasiliu.net (No a la violència), l’entitat de referència al país per a dones víctimes de maltractaments.

“En quin moment del diari d'Anne Frank ens trobem?”. Les paraules de Pedro Rodríguez, professor de relacions internacionals de la Complutense, tenen un ressò de sentència. Una càrrega de profunditat que ens aboca a emmirallar les amenaces de Trump amb els crims de Hitler. El professor responia així als comentaris d’un debat televisiu en què els tertulians evitaven atribuir a Donald Trump qualificatius massa densos. Que si un empresari capriciós que s’ha embutxacat 3.000 milions de dòlars durant el 2025. O potser un narcisista decantat cap a posicions ultres. Res d’identificar-lo com a feixista o directament com a nazi.

Després de tenir a les seves mans la medalla del premi Nobel de la pau la setmana passada, durant la visita a la Casa Blanca de la veneçolana María Corina Machado, Donald Trump ha tornat a deixar clar que continua enrabiat per no haver-lo rebut ell. Aquest dilluns el president dels Estats Units ha enviat una carta al primer ministre de Noruega, Jonas Gahr Støre, en què assegura que, com que no va rebre el guardó, ja no sent "l'obligació" de pensar en la pau. En la missiva, el líder republicà vincula concretament l'amenaça expansionista dels EUA sobre Groenlàndia a no haver aconseguit aquest guardó.

Sense excuses i sense subterfugis. Una cosa que sí que se li pot agrair a Donald Trump és que va de cara i no amaga les seves intencions. Al principi del seu mandat va entrar amb un buldòzer a la mateixa administració estatunidenca per situar els seus homes i treure tots aquells que li feien nosa; després va desmantellar tot el sistema d'ajudes exteriors, com l'USAID, i va entrar a sac en universitats i centres de recerca per imposar la seva ideologia contra els drets socials; ha reconvertit la policia migratòria en un grup paramilitar de control social per imposar internament el supremacisme blanc dels seus seguidors, i ara està intervenint directament en el terreny internacional reclamant tributs, en forma d'aranzels, a tot el món, i reclamant els territoris que troba que li pertoquen per assegurar el seu poder. Segons la seva visió, tot l'hemisferi occidental, és a dir, mig món, és seu. I segurament deu trobar un gest de generositat que l'altre hemisferi se'l puguin repartir, principalment, els xinesos i els russos.

Davant l’allau inicial de notícies de dissabte al matí, molts comentaristes van especular que el segrest del president veneçolà, Nicolás Maduro, suposava un cop per a Vladímir Putin, ja que Veneçuela i Rússia són països aliats. La realitat, però, és que per al president rus és una victòria, perquè és un cop —molt probablement fatal— a l'ordre mundial de dret, justícia i drets humans que es va proclamar després de la Segona Guerra Mundial.

Sona una mica estrany parlar de l’“ànima catalana”, o de l’“ànima espanyola”, o de l’“ànima sueca”. Tanmateix, es dona per fet que existeix una “ànima russa”, aquest “lloc fosc” del qual parlaven Fiódor Dostoievski, Lev Tolstoi, Nikolai Gógol i gairebé tots els altres escriptors de l'edat daurada de la literatura russa. Vladímir Putin apel·la també, amb freqüència, a l’“ànima russa”, en oposició a la suposada falta d'ànima de l'Europa Occidental.

Vladímir Putin no en té prou de forçar centenars de crítics amb el seu règim a fugir de Rússia per por d’acabar a la presó. També vol fer-los la vida impossible a l'exili. Des de fa uns mesos, les autoritats han començat a afegir opositors al llistat de terroristes i extremistes per dificultar-los el finançament a l’estranger. I ara una nova llei els escanyarà encara més econòmicament i amenaça de deixar-los a la pràctica sense ciutadania.

Les converses per la pau a Ucraïna avancen. Les que ho fan de forma més clara i pública són les que mantenen Washington i Kíiv. Dimecres, Volodímir Zelenski va presentar davant dels periodistes un pla de pau negociat amb els Estats Units per posar fi a la guerra, i el president ucraïnès va assegurar que sotmetrà a referèndum o ratificació qualsevol acord de pau amb Rússia. Durant el dia de Nadal, les converses bilaterals van seguir amb una trucada entre Zelenski i els emissaris de la Casa Blanca. I aquest divendres de Sant Esteve, Zelenski ha anunciat una reunió presencial amb Trump. A més, també hi ha hagut moviments entre els EUA i Rússia: Moscou ha anunciat aquest divendres que ha reprès els contactes amb Washington.

Sovint no és fàcil calibrar la importància dels acords tancats en les maratonianes cimeres de la UE i cal una mica de perspectiva. La passada matinada, la negativa de Bèlgica a acceptar l'ús dels fons russos congelats en territori europeu per ajudar Ucraïna va obligar la resta de socis a trobar una alternativa per assegurar el suport financer a Kíiv per sostenir la guerra contra Rússia, i aquesta va arribar per la via dels anomenats eurobons. Aquesta via assegura la mateixa quantitat de diners que es volia destinar a Ucraïna, uns 90.000 milions, a través de l'emissió de deute conjunt de la UE, un tabú que ja es va trencar durant la pandèmia. En realitat, es tracta d'una via molt més segura jurídicament, ja que la confiscació dels actius russos invocant l'article número 20 de cooperació reforçada dels Tractats és una fórmula que presenta molts dubtes legals, tants que el govern belga, país on es calcula que hi ha el 85% d'aquests fons, s'hi ha negat en rodó per por d'haver d'assumir en solitari les conseqüències d'una possible violació del dret internacional.

El president rus, Vladímir Putin, no deixa marge a cap esperança d'una pau realment negociada. Quan el president estatunidenc, Donald Trump, l'afalaga i li compra l'argumentari, es mostra conciliador. Quan veu que Ucraïna aconsegueix acostar posicions entre Europa i els Estats Units, no dissimula el seu enuig i respon agressivament. Això és el que ha passat aquest dimecres. Les cessions de Kíiv en el sentit de renunciar a entrar a l'OTAN a canvi d'altres garanties de seguretat l'han tret de polleguera. Putin vol consolidar les seves conquestes a Ucraïna i vol que el país quedi sota el seu control, sense un coixí militar i polític occidental. La seva resposta ha estat dura.

Les cròniques oficials asseguren que Vladímir Putin va passar els moments més durs de la pandèmia o els dies posteriors a la invasió d’Ucraïna a la seva residència oficial de Novo-Ogariovo, a mitja hora en cotxe del Kremlin. El president rus vol projectar la imatge d’un líder que sempre està al peu del canó, però aquesta imatge és falsa. Una investigació del projecte Sistema, la unitat d’investigació de Radio Svoboda, ha demostrat per primera vegada que Putin té tres despatxos pràcticament calcats que utilitza perquè tothom cregui que és en una ubicació quan, en realitat, és en una altra. Aquest és només un dels estratagemes d’un governant obsessionat amb la seva seguretat fins a ratllar la paranoia.

La fal·lera de Donald Trump per sacsejar la geopolítica global incomoda Vladímir Putin. El Kremlin veu impotent com els seus aliats li demanen ajuda quan són assetjats pels Estats Units i no té res més per oferir-los que paraules de confort. L’últim exemple és Veneçuela, que s’enfronta als atacs nord-americans contra les seves embarcacions sota acusacions de narcotràfic. Nicolás Maduro agrairia el suport militar de Moscou, però el líder rus no està en disposició d’assistir el seu soci ni tampoc li interessa enfrontar-se amb Washington.