Treballar per primera vegada amb Pedro Almodóvar és sempre una fita per a qualsevol actor, un abans i un després que pot marcar una carrera. N’hi ha que ho viuen com una prova de foc, potser amb el record del tràngol de Jorge Sanz, que va ser acomiadat de Carne trémula (1997) després d’una setmana de rodatge perquè no es va entendre amb el manxec, que el va substituir per Liberto Rabal. Per a Victòria Luengo, el primer contacte amb el director va ser a La habitación de al lado; una bona experiència, explica, però de només dos dies de rodatge i un paper molt petit. “Sents una barreja de nervis, il·lusió, por i responsabilitat... Però en tan poc temps resulta tot difícil, perquè encara no coneixes l’equip ni el to de la pel·lícula i, a més, era un paper en anglès”.

La nova pel·lícula de Pedro Almodóvar entronca amb Dolor y gloria (2019) en la seva inspiració autobiogràfica. Ens trobem de nou davant d’un film amb un director com a protagonista, tot i que aquí de manera desdoblada. Barbara Lennie encarna l’Elsa, una realitzadora de culte, víctima de les migranyes i marcada per la mort de la mare. Un personatge que, en un joc de ficció dins de la ficció, és al centre del nou guió que està escrivint un cineasta, Raúl, a qui dona vida Leonardo Sbaraglia. En la primera part del film, Almodóvar es recrea en el seu imaginari habitual sense insuflar-hi nova força, i uns dubtes es desprenen de les imatges. És conscient el manxec que el reflex d’ell mateix que ens retornen l’Elsa i en Raúl no resulta gaire afalagador? Pot ser que en la seva insistència en convertir Chavela Vargas en un detonant d’emoció hi hagi alguna cosa d’impostura? Com és que la millor seqüència d’aquest segment és un striptease masculí, a càrrec de Patrick Criado, que ens recorda l’Almodóvar tòrrid dels inicis? I té clar que està retratant la seva parella primer com a pur objecte del desig i, després (en la pell de Quim Gutiérrez), com a mer cuidador?

Chije Kang és una arquitecta i directora de fotografia figuerenca amb una gran carrera internacional. Filla de família coreana, nascuda a Figueres a la dècada dels noranta, quan la immigració asiàtica era pràcticament inexistent a l'Empordà, ha forjat amb talent i passió i una trajectòria creativa a dues bandes entre càmeres i plànols. Després de formar-se a Barcelona, viu assentada a Nova York, on combina encàrrecs arquitectònics de prestigi, centrats sobretot en el disseny d'interiors, amb projectes audiovisuals de cinema d'autor, publicitat i art contemporani. Fa dos anys va participar en la pel·lícula La habitación de al lado , de Pedro Almodóvar, com a assistent del director de fotografia barceloní Edu Grau, amb qui va recollir el Goya el 2025. Kang, perfectament integrada en el bullici artístic i social de la via novaiorquesa, manté molt presents els vincles amb Figueres i el seu entorn, des d'on la família i el paisatge empordanès la continuen inspirant en cadascuna de les seves creacions.

A Dolor y gloria (2019), la seva pel·lícula d'inspiració més clarament autobiogràfica, Pedro Almodóvar confrontava la por al patiment i a la solitud que suposa envellir. A La habitación de al lado va un pas més enllà i aborda la mort en una pel·lícula, tanmateix, menys autoindulgent i més serena que la protagonitzada per Antonio Banderas. En el seu primer llarg en anglès, el director manxec parteix de la novel·la Cuál es tu tormento, de Sigrid Nunez, per orquestrar un drama íntim al voltant de Martha (Tilda Swinton), una corresponsal de guerra malalta que opta pel suïcidi assistit, i Ingrid (Julianne Moore), l'escriptora que li dona suport en aquest procés, il·legal als Estats Units.

“Vull sentir-me acompanyada. Amb això ja en tinc prou”. És senzillament això el que li diu Tilda Swinton a Julianne Moore quan decideix demanar-li que li faci costat en la decisió que ha pres. Vol morir dignament. És La habitación de al lado, de Pedro Almodóvar, que s’ha estrenat aquest divendres als cinemes després de guanyar el Lleó d’Or al passat festival de Venècia. “No és un assumpte polític, sinó humà. Les persones hem de ser lliures per viure i també per morir quan la vida ens resulti insofrible”. Colpeix sentir el cineasta pronunciar aquestes paraules mentre agraeix el seu premi. Colpeix perquè dona fe no només d’una opinió pròpia sinó de la responsabilitat que assumeix en tant que personalitat pública mundial, un artista respectat i reconegut arreu del món que es pronuncia de forma clara i precisa sobre un tema eternament incòmode, un tabú allargassat en el temps que topa amb moltes restriccions de la moral i la religió. Amb molts governs que temen abordar-lo i legislar-lo amb valentia. El sol fet que algú com Almodóvar decideixi fer un film sobre la necessitat del dret a morir dignament va molt més enllà del mer esdeveniment fílmic, cinematogràfic o creatiu, és una aportació cívica a una realitat social, a una reivindicació llargament proscrita, silenciada, mal vista si no perseguida i penalitzada. Una necessitat humana, sí, que encara l’any 2024 és font de suspicàcies i mirades refractàries. Sense anar gaire lluny, a les emissores radiofòniques finançades per l’Església —n’hi ha una d'estatal i una de catalana— si aquests dies s’hi menciona La habitación de al lado, hi ha una consigna clara i obligatòria: no es pot pronunciar la paraula eutanàsia.

Pedro Almodóvar pot posar una data concreta al moment en què va entendre la "importància" de pronunciar-se políticament com a personatge públic. Va ser el 2004 després dels atemptats de l'11-M i l'arribada a la Moncloa del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. "Va ser quan vaig sentir la polarització d'Espanya. Per primer cop a la vida, uns joves em van insultar –o això volien– dient-me «rojo maricón». Em vaig quedar estupefacte perquè pensava que aquesta Espanya no existia", explica qui va saltar a la fama com a icona de l'hedonista Movida Madrileña. Des d'aleshores, els missatges volgudament polítics del director han anat a més. Recentment, ha ocupat titulars la denúncia desacomplexada que ha fet de la situació a Gaza, que contrasta amb el clima a Hollywood, així com de l'auge de l'extrema dreta; no dubta a titllar Donald Trump de "catàstrofe" durant la promoció del seu últim film, ambientat a Nova York. Uns posicionaments que, com ja va fer amb Madres paralelas, trasllada al cinema amb l'estrena de La habitación de al lado aquest divendres.

Sense pretendre-ho, Sigrid Nunez (Nova York, 1951) va inaugurar una trilogia de novel·les sobre el dol amb la magnífica L'amic (Navona, 2019). Després d'aquella reflexiva i a estones divertida història sobre l'impacte del suïcidi d'un escriptor en la protagonista, l'autora nord-americana va escriure ¿Cuál es tu tormento? (Anagrama, 2021), centrada en els últims dies d'una amiga malalta de càncer: la novel·la ha inspirat la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, La habitación de al lado, que arriba als cinemes el 18 d'octubre. Els vulnerables (L'Altra/Anagrama), amb traducció al català d'Ariadna Pous, és l'última peça d'aquest tercet de novel·les, que arrenca també amb la desaparició d'algú estimat per la narradora poc abans del confinament a causa de la pandèmia de covid-19.

Jornada important per a Pedro Almodóvar a Sant Sebastià, on ha rebut el Premi Donostia que li concedeix el festival l’endemà d’haver celebrat el seu 75è aniversari. “Han sigut 24 hores de tempesta emocional”, ha admès el cineasta en roda de premsa, acompanyat de Tilda Swinton i de tot l’equip de La habitación de al lado, la seva última pel·lícula, i que ha guanyat el Lleó d’Or de Venècia 2024. “Fa 44 anys de la meva primera visita a Sant Sebastià –ha recordat–. Va ser amb Pepi, Luci y Bom, una pel·lícula molt defectuosa però que va ser el començament de tot”. I encara sort, diu, perquè “si no hagués pogut fer cinema avui seria la persona més desgraciada del món”.

El Lleó d'Or a la millor pel·lícula aconseguit per Pedro Almodóvar aquest dissabte a Venècia amb La habitación de al lado (The room next door) suposa el final feliç d’una llarga història marcada per unes quantes frustracions. I és que els grans festivals de cinema europeus –Canes, Venècia, Berlín i Sant Sebastià– tenien un deute pendent amb Pedro Almodóvar, que mai havia aconseguit el màxim guardó en cap d’aquests certàmens. Aquesta estranya circumstància, donada l’envergadura artística del cineasta manxec, està marcada per moments gairebé traumàtics, com el Lleó d'Or que se li va escapar l’any 1988, quan Mujeres al borde de un ataque de nervios el va perdre a mans de La llegenda del Sant Bevedor, d'Ermanno Olmi; o quan el canadenc David Cronenberg, el 1999, va decidir entregar la Palma d’Or de Canes als germans Dardenne per Rosetta, quan tothom esperava que la guanyadora fos Todo sobre mi madre. Aquest dissabte tota aquesta malastrugança ha quedat oblidada quan Isabelle Huppert, la presidenta del jurat de la 81a Mostra de Venècia ha anunciat el Lleó d’Or per al primer llargmetratge d’Almodóvar parlat en anglès.

Cinc anys després de rebre el Lleó d’Or honorífic de la Mostra de Venècia, el director Pedro Almodóvar ha tornat a trepitjar la catifa vermella del certamen italià per presentar, en la competició oficial, el seu vint-i-tresè llargmetratge, La habitación de al lado, el primer parlat en anglès. “És com començar una nova era”, ha dit el cineasta manxec en la roda de premsa del film. “Necessitava un vehicle adequat per fer aquest salt i el vaig trobar en les pàgines del llibre Quin és el teu turment de Sigrid Nunez”. Sobre el paper, l’assagística novel·la de l’autora novaiorquesa semblava inadaptable, però Almodóvar va trobar la inspiració “en un capítol en què una dona decideix anar a veure una amiga que està ingressada en un hospital”. I malgrat que l’acció passa a milers de quilòmetres dels escenaris habituals d’Almodóvar, el cineasta va trobar un vincle íntim amb els personatges de l’Ingrid i la Martha, als quals donen vida Tilda Swinton i Julianne Moore. “No he pretès fer una anàlisi de la societat nord-americana, però sento que conec bé aquestes dones novaiorqueses que, com jo, van viure amb intensitat la dècada de 1980”.

Pasión Vega va protagonitzar dissabte la segona vetllada del Festival de Peralada amb l’espectacle Pasión Almodóvar amb Pasión Vega, un repàs de les cançons més icòniques de les pel·lícules de Pedro Almodóvar –autor del cartell de l'edició d'enguany del festival– “que va recuperar tot un repertori que havia quedat abandonat", segons va presentar la cantant.

Pedro Almodóvar li ha agafat el gust a rodar curts. Primer va ser el caprici pandèmic de La voz humana, amb Tilda Swinton recitant un monòleg inspirat en un text teatral Jean Cocteau. Ara, deu dies després de presentar-lo a Canes, el manxec estrena als cinemes un nou curt, Extraña forma de vida, una personal aproximació al western amb Ethan Hawke i Pedro Pascal interpretant un xèrif i el seu antic amant, que es retroben després d’anys sense veure’s. "Tret d’algunes excepcions com Johnny Guitar, el western és un gènere molt masculí –explicava el director fa uns dies a Canes–. Estic segur que en aquest territori devia sorgir el desig entre homes, ja fossin pistolers o cowboys, però jo no ho he vist mai en el cinema, així que em semblava que era un terreny per explorar".

Fa un parell de dècades, uns productors nord-americans van oferir a Pedro Almodóvar dirigir una pel·lícula a partir del conte d'Annie Proulx Brokeback mountain sobre la relació homosexual entre dos cowboys. El manxec va rebutjar l'oferta i el projecte va acabar a les mans d'Ang Lee. En una de les escenes, quan ja fa una pila d'anys que els dos cowboys es veuen d'amagat de les seves famílies, un d'ells (Jake Gyllenhaal) li proposa a l'altre (Heath Ledger) d'anar-se'n a viure junts. “I si tu i jo tinguéssim un ranxo en algun lloc amb un grapat de vaques? Seria una bona vida”, li diu. Però Ledger s'hi nega. “Dos homes vivint junts? Ni parlar-ne”.

Tres de les estrelles d’aquest Sant Jordi eren els tres cineastes més internacionals de l'Estat: Pedro Almodovar, Carla Simón i Albert Serra. El cineasta manxec debutava firmant a Barcelona i ha desbordat la parada de la FNAC de plaça Catalunya. Les cues d'Almodóvar i també les de mitja dotzena d'autors més han acabat d’atapeir un punt de pas molt concorregut entre dos epicentres de la diada, el passeig de Gràcia i la Rambla: “He de fer la volta a tot Barcelona per anar al metro?!”, es queixa una dona. “Estem literalment atrapats”, es lamenta una altra. A còpia de fer cua unes dues hores sota un sol de justícia, arriba el moment de tenir la firma, després d'una rapidíssima feina en cadena: una treballadora de la llibreria demana el nom al lector i l'apunta en una nota adhesiva que dona a la secretària del cineasta, Lola García. És ella qui s'encarrega de comunicar el nom a Almodóvar. El cineasta està somrient i engrescat amb el fet de firmar el recull de contes inèdits El último sueño (Reservoir Books), però només té uns instants per a cada lector. "És meravellós veure tan bon rotllo, tant somriure i tanta gent preocupada per la cultura i amb ganes de dir a algú «mira, m’agrades» i regalar-li una flor", afirma el cineasta.

Jorge de Cominges, que va morir aquest dilluns, va definir una vegada el seu amic Jaume Figueras (Barcelona, 1940) com "la cinefília feta carn". Durant dècades, Figueras ha sigut la cara amable, múrria i rigorosa de la informació cinematogràfica en televisió, premsa i ràdio, però també un programador pioner i, sobretot, un espectador apassionat. Ha estimat tant el cinema que era inevitable que el cinema també se l'estimés i, per això, aquest diumenge rebrà el Premi Gaudí d'Honor-Miquel Porter 2023.

Aquesta setmana s'han produït tota una sèrie de trobades que em tenen amb l'ai al cor. A mi ja m'agrada que la gent es trobi, eh. Més encara després de tant de temps sense poder-nos trobar. Però esclar, hi ha uns límits de tensió neuronal. El primer límit l'ha superat una neta del rei emèrit: Victòria Frederica de Marichalar i de Borbó. Ser neta del seu avi, filla del seu pare i seguir en bona part els dictats estilístics d'aquest últim l'ha portat directament a la Setmana de la Moda de París, on entre altres xous ha presenciat la desfilada de Dior, que hi mostrava les seves propostes per a l'hivern i la tardor vinents.

"Els projectes cinematogràfics han de transmetre grans idees i no esdevenir esclaus d'un model serialitzat en el qual es perd el valor dels personatges i les històries". Aquesta ha estat la principal denúncia que ha fet l'actriu Cate Blanchett durant la conferència de premsa que ha ofert aquest migdia a València abans de ser homenatjada per l'Acadèmia del Cinema Espanyol, que aquesta nit li atorgarà el primer Goya Internacional per haver esdevingut "una figura extraordinària del cinema mundial".

Mujeres al borde de un ataque de nervios, la pel·lícula que va consagrar Pedro Almodóvar a finals dels anys vuitanta, tindrà una adaptació televisiva de la mà de la plataforma de pagament Apple TV+. Segons informa The Hollywood Reporter, el gegant de la poma ha aconseguit els drets per fer una versió de la mítica cinta amb el cineasta espanyol com a productor executiu.

Un paper de femme fatale trastocada que porta de corcoll Mario Casas a No matarás va descobrir al món el talent de Milena Smit (Elx, 1996). Només un any després, l'actriu protagonitza amb Penélope Cruz l'última pel·lícula de Pedro Almodóvar, Madres paralelas, que s'estrena aquest divendres. ¿Com es passa en només dos anys de treballar de recepcionista d'hotel i sortir en algun videoclip de Macaco o Els Catarres a convertir-se en noia Almodóvar i actriu de moda del cinema espanyol? Ella diu que ho deu tot a Instagram: "Els directors de càsting de No matarás buscaven un perfil molt concret i els va agradar el meu Instagram. Hi penjava imatges artístiques que em feien amics fotògrafs i també havia aparegut en algun curt, però la veritat és que no m'havia preparat mai un personatge".

El dia després d’inaugurar la Mostra de Venècia amb Madres paralelas, Pedro Almodóvar (Calzada de Calatrava, 1949) explica a l'ARA detalls sobre el vessant humanista i el to sobri d'aquest melodrama en què aborda el drama dels familiars de les víctimes desaparegudes durant la Guerra Civil.