Que algunes persones siguin riques no és dolent, especialment si la seva fortuna s'ha aconseguit amb esforç, lícitament o encara que s'hagi heretat. Cap d'aquestes circumstàncies és un delicte o un tema que hagi de provocar rebuig. Que unes persones tinguin bastant o molt més que unes altres no és essencialment negatiu. La qüestió és que hi hagi uns mínims que garanteixin una vida digna a tothom qui forma part de la societat, que funcioni el que es coneix com l'ascensor social.

Llegeixo que la pastisseria L’Estrella, la més antiga de Barcelona, després d’uns mesos tancada, podrà celebrar els seus dos-cents anys vida en funcionament. És una notícia excepcional, enmig de l’allau d’informacions sobre negocis tradicionals que tanquen per manca de relleu generacional, oficis que es perden, patrimoni arquitectònic que es deteriora, barris sencers que perden la seva personalitat. Una gran notícia.

Si a Catalunya s'havia viscut una mena d'acceleració de la història amb el Procés, l'Europa dels darrers cinc anys també comparteix aquesta sensació. La pandèmia, primer, i la invasió d'Ucraïna per part de la Rússia de Putin, segon, han canviat la manera de pensar dels europeus, tal com posen de manifest els darrers Eurobaròmetres. De ser una societat confiada i pacifista, hem passat a tenir una preocupació creixent per la defensa, però també pels efectes de la immigració o el canvi climàtic. L'experiència de la presidència Trump (2016-2020) també passa factura i els europeus ja no confien tant en els nord-americans per treure'ls les castanyes del foc. Tot plegat fa créixer pulsions en aparença contradictòries. D'una banda, creix el suport a l'OTAN i a una major integració europea per guanyar en autonomia estratègica, però per una altra és molt visible un replegament nacional i una cada cop major oposició a l'arribada d'immigrants de països del Tercer Món.

És lamentable que sigui així, però a hores d'ara a ningú pot sorprendre que el Tribunal Suprem hagi votat per unanimitat assumir la causa per terrorisme de Tsunami Democràtic contra Carles Puigdemont i el diputat al Parlament Ruben Wagensberg. Que unes accions pacífiques en les quals milers de persones protestaven contra la repressió rebuda per expressar de manera no violenta i a les urnes les seves idees polítiques siguin considerades terrorisme és molt greu. Banalitza el terrorisme, cosa que ha molestat com és lògic les víctimes reals d'aquesta xacra, i deixa indefensos els ciutadans, que poden ser acusats d'un delicte gravíssim pel simple fet de manifestar-se. Però, després de tot el que hem vist fins ara, això ja no sorprèn gaire.

Tant el naixement de l’Aina com el de Periscopi impliquen una època de dormir molt poc, d’anar molt cansat, però de felicitat, de perplexitat, d’alegria de veure’n les primeres passes, com van guanyant una vida pròpia, però malgrat això no poder deixar de preocupar-te’n mai.

58 anys després de la seva fundació, el Grup Enciclopèdia, històric hereu de l’editorial de l’Enciclopèdia Catalana, escriu les últimes pàgines del seu epíleg. Segons ha pogut saber l’ARA de fonts empresarials, el grup editorial ja parla obertament de la possibilitat d'un tancament després d'anys d'arrossegar una difícil situació financera. 

"Sempre havia volgut ser escriptora. Aquest és un dels grans clàssics entre els editors; som escriptors frustrats. De fet, jo ho compleixo a la perfecció perquè em vaig adonar que no tenia cap talent per escriure, però, en canvi, vaig descobrir un criteri a l’hora de llegir”. No sabrem mai si tenia talent per a l'escriptura o no, però el criteri a l'hora de llegir ha portat l'Eugènia Broggi a ser reconeguda amb el Memorial Fernando Lara, un premi que atorga la Cambra del Llibre de Catalunya, per la seva feina com a editora al capdavant de L'Altra, l'editorial que va fundar aviat farà deu anys, el 2014. Com a lectora fidel, me n'he alegrat molt per ella i per tot l'equip (felicitats, Vane i Marina!), i he volgut aprofitar aquest reconeixement per parlar d'un llibre que fa dies que em ronda.

L'atac del passat 7 d'octubre perpetrat per Hamàs contra civils israelians, entre els quals molts nens i ancians, va ser una massacre injustificable que va provocar més de 1.400 morts i és absolutament condemnable. Això va per davant, sempre. I així ho va dir, precisament, i per avançada, el secretari general de l'ONU, António Guterres. Ara bé, la massacre que està fent Israel amb el bombardeig indiscriminat a la franja de Gaza, on ja han mort més de 6.500 civils segons el ministeri de Salut, en mans del govern de Hamàs, dels quals gairebé tres mil són nens, també és injustificable i condemnable. El discurs de Guterres davant el consell de seguretat de l'ONU, en el qual, després de condemnar Hamàs, va demanar un alto el foc humanitari i va recordar la situació dels palestins, assetjats per anys d'ocupació il·legal i persecució, ha provocat la ira d'Israel, que l'ha acusat, falsament, de justificar l'assalt de Hamàs, i com a represàlia ha declarat l'ONU non grata i ha prohibit l'entrada dels seus membres a Israel, entre ells el cap d'Afers Humanitaris, Martin Griffiths. L'ambaixador d'Israel davant l'ONU, Gilad Erdan, va dir que "ha arribat el moment de donar una lliçó a l'ONU". Perdó? Què vol dir, això?

Al pis de l’editor Sergio Pérez, les joguines del petit Gabo es barregen amb els llibres publicats pel seu pare i els records familiars. El soroll del tren que passa molt a prop es converteix en una cantarella que molt aviat oblidem. La família de Sergio Pérez no és corrent i això es tradueix en petits detalls, com ara els cognoms del petit Gabo, que porta, en primer lloc, el matern. “El 97% de les famílies encara trien com a primer cognom el del pare i nosaltres vam decidir que fos Gabriel Navarro Pérez i no Pérez Navarro”.

El govern espanyol ha iniciat els tràmits per impugnar davant el Tribunal Constitucional la llei per afrontar la sequera que va aprovar el Parlament al maig. Una llei que va tirar endavant amb 100 vots a favor, inclosos els del PSC, en un context de gran pressió pública perquè les restriccions en determinats usos alarmaven els sectors afectats, en particular la pagesia, i perquè la falta d’aigua als embassaments era (és) tan evident com impactant.

El sector del cereal català ja ha llançat el seu crit d’alarma. D’alarma extrema, perquè no s’ha evitat, per exemple, la paraula catàstrofe. Des d’Unió de Pagesos s’augura una pèrdua d’almenys el 80% dels sembrats, i si la xifra no és més alta és perquè a la Catalunya central o al Prepirineu tindrien un cert marge de millora si plogués en els pròxims dies. En canvi, la devastació als cultius de la plana de Lleida és gairebé absoluta, sense esperances de recuperació: més enllà que hagi desaparegut el color verd dels camps, bona part de les finques ja "estan rostides", en expressió dels seus propietaris.

El retorn a Catalunya de l'eurodiputada i exconsellera d'Educació Clara Ponsatí i la seva detenció per part dels Mossos per ser portada davant d'un jutjat de guàrdia és l'últim episodi de la batalla de l'exili iniciada ara fa cinc anys per diferents líders polítics del Procés i que manté encara en la figura de l'expresident Carles Puigdemont la seva principal incògnita. Fins ara ja s'havien anat resolent individualment les situacions de Meritxell Serret (ERC), exiliada a Brussel·les i ja retornada a Catalunya, i d'Anna Gabriel (CUP), que manté la residència a Suïssa tot i haver comparegut davant la justícia.

Cada vegada em passa més: llegeixo llibres que tenen coses bones o molt bones, però hi trobo a faltar feina d’edició. I que consti que ho dic des de l’experiència com a lectora, no des de les meves vivències com a traductora o autora, que m’estimo més deixar entre parèntesis, tot i que algunes puguin contribuir a reafirmar la idea que els textos no s’editen prou. Sé que no és una impressió personal, perquè ho he comentat amb altres persones (unes quantes) que es dediquen des de fa més temps a la cosa literària i que en saben un niu més que jo, i tenen aquesta mateixa sensació. I és una llàstima.

El tercer sector, les entitats que es dediquen, sense afany de lucre, a la promoció de la persona, a reduir les desigualtats socioeconòmiques i a evitar l’exclusió social, ha fet un nou crit d’alerta sobre la seva situació. Números en mà. S’acaba l’any i a les organitzacions hi ha una gran inquietud a l’hora de tancar comptes. Són 3.000 entitats i els càlculs de la Taula del Tercer Sector apunten que el 90% dediquen els màxims esforços a pagar els interessos dels crèdits contrets per sobreviure. En el cas d'Arrels Fundació, parlem d’un dèficit de 757.000 euros, uns 400.000 per sobre del previst. La deriva, esclar, afecta clarament el servei social que donen.

Fa uns anys que el focus en la justícia apunta cap amunt. La situació d’interinitat del Consell General del Poder Judicial, en un clar incompliment constitucional i havent dimitit el seu president, Carlos Lesmes, i la incapacitat del PSOE i del PP per pactar una renovació de càrrecs a la cúpula judicial espanyola han fet alçar la veu fins i tot a les autoritats europees. En paral·lel, però amb molts vasos comunicants, l’evolució judicial del Procés ha fet evidents els vicis adquirits per l’actual governança dels jutges, igualment perfectible en aquest sentit a ulls europeus. Però no és la cúpula l’única pota que no funciona: l’administració de justícia, la part que correspon al govern, fa aigües, com expliquem avui a la secció de Societat. I el pitjor és que també fa temps que se’n té constància i tampoc s’hi posa remei.

Dos pensadors de primer nivell com Yuval Noah Harari i Rutger Bregman ens donaven esperança dimarts, en el diàleg que van protagonitzar en la Biennal de Pensament, respecte als conflictes i amenaces que afronta el món. “Cap de les grans amenaces és irresoluble, és una qüestió de voluntat”, receptava Harari. I aquesta voluntat, social però eminentment política i de governança mundial, té possibilitats constants de veure’s confrontada amb la realitat més tangible. Com avui, en què s’ha fet públic l’Índex Planeta Viu 2022 del Fons Mundial per la Natura (WWF en les sigles angleses). Ras i curt, hem perdut 7 de cada 10 poblacions d’animals vertebrats silvestres en 50 anys. Estem parlant de la disminució que han patit entre 1970 i 2018 les poblacions de mamífers, aus, amfibis, rèptils i peixos. Més en el curt termini, aquest decreixement del 69% s’ha accentuat els últims quatre anys: el 2018 havíem perdut el 60% d’aquestes poblacions.

La temporada de la fruita no serà precisament de les més brillants. Avui expliquem que, de mitjana, la contractació de temporers ha caigut en més de la meitat. La forquilla es mou entre el 60% menys de treballadors en la recol·lecció de fruita de pinyol (bàsicament préssec i nectarina) i el 40% menys en la poma i la pera, que tot just comença ara. I la producció caurà entre el 70% de les primeres varietats i el 30% de les segones. El principal motiu del sotrac han estat les gelades patides a l'abril. El sector ha hagut d’especular amb l’espera que exigien les intenses fredorades i les presses per la forta calor a partir d’un mes i mig després. Una paradoxa que serà habitual, perquè si d’una cosa avisen els experts és que el canvi climàtic exagera i extrema els fenòmens meteorològics.

El debat sobre el model turístic de Barcelona, o potser més aviat sobre la saturació turística de la capital, se centra especialment en l’allotjament, per la legalitat o il·legalitat del parc de pisos turístics, i l’efecte que té en els preus, en la crisi de l’habitatge i en l’expulsió de veïns, i per la proliferació d’establiments hotelers. També sovinteja l’argument de la contaminació per l’augment dels creuers. Hi ha, però, una altra ferida que contribueix decisivament a la imatge de Barcelona com a parc temàtic d’un determinat turisme, i és la lenta desaparició de tota mena de teixit comercial normal, o no orientat al turisme sinó als veïns.