El primer títol de la temporada ja és aquí. Sense golejar, però amb un partit molt sòlid del Barça en defensa i en què la manca d'efectivitat –i la gran actuació de Misa Rodríguez sota pals– ha evitat un resultat més gran. Pere Romeu suma el seu quart títol –després d'assolir el triplet estatal la passada temporada– al guanyar el Reial Madrid amb un gol d'Esmee Brugts a la primera meitat i un penal transformat per Alexia Putellas al temps afegit de la segona part (2-0). El Barça continua l'hegemonia contra el Reial Madrid: 22 victòries i només una derrota i les joves Clara Serrajordi, Aïcha Camara, Carla Julià, Rosalía, Martine Fenger i Laia Martret ja tenen el primer títol al seu palmarès. També guanya el primer trofeu com a blaugrana Laia Aleixandri, malgrat que no ha pogut jugar la Supercopa per lesió.

El Barça exhibeix qualitat, supera tots els obstacles externs i es classifica per a la final de la Supercopa d'Espanya al guanyar l'Athletic Club (3-1) en les semifinals amb un nom propi destacat: Ona Batlle. La lateral catalana —que ha estat sota els focus en els últims dies després d'unes declaracions del seu agent en què assegurava que el Barça hauria de vendre el Camp Nou per renovar-la— ha estat clau amb un gol i una assistència per remuntar l'enfrontament. Les blaugranes han hagut de jugar amb una jugadora menys durant tota la segona part per una polèmica expulsió de Kika Nazareth just abans del descans, però han fet bo els pronòstics i se citen amb el Reial Madrid —que va fer la feina davant l'Atlètic de Madrid (3-1)— dissabte vinent a les 19 h.

El quart títol de l’era Hansi Flick ja és aquí. El Barça s’ha imposat al Reial Madrid (3-2) i continua dominant el panorama estatal de la mà del tècnic alemany, que ha igualat Luis Enrique després d’aixecar quatre dels cinc primers títols que ha disputat a la banqueta catalana. Joan Garcia, Marc Bernal, Marcus Rashford i Roony Bardghji estrenen el seu palmarès com a blaugranes i Hansi Flick continua sent la bèstia negra del Reial Madrid. Des de la seva arribada a la banqueta blaugrana, s’ha imposat en cinc dels sis clàssics que ha disputat, tres dels quals en una final. I és que Flick no sap què és perdre una final; l'entrenador alemany ha guanyat les vuit finals que ha dirigit.

1. El Barça va guanyar la Supercopa d’Aràbia (3-2) perquè va ser molt millor que el Reial Madrid, va anar sempre per davant al marcador i va tenir molta més determinació. És la tercera final consecutiva que Hansi Flick, com a entrenador culer, li guanya al màxim rival. El 100% de victòries de l’entrenador alemany en les finals continua sent un rècord immillorable. El partit no es recordarà pel bon futbol –de fet, fins a la pausa d’hidratació del minut 33, semblava un amistós de pretemporada–, però Ronald Araujo va aixecar la copa per recordar-nos com ens agrada fer-los passar per la pedra. Els jugadors del Barça volien la venjança de la derrota del Bernabéu i ahir, desafiant la sort amb una samarreta psicodèlica, la van tenir. En una final amb alguns protagonistes.

Els que haurien d’anar a Madrid a negociar el finançament són els jugadors del Barça, perquè són els únics catalans que fan por a la capital. El Madrid està tan escaldat que va sortir a arrecerar-se a la cova i a esperar les seves oportunitats, mentre que el Barça va prendre possessió del camp i de la pilota i decidia què pagava de quota de solidaritat. Les assistències de Pedri, les passades d’Eric, el joc alegre de Lamine, la verticalitat contundent de Raphinha semblaven anticipar la dolça rutina de la victòria inevitable. Però si l’ADN del Barça és el joc, el del Madrid és marcar sense jugar a res. Tres gols en quatre minuts. Vinícius ja no jugava amb la pilota de platja. 2-2 al descans.

En una final més igualada del que es podia imaginar, lluitada fins al darrer alè, el Barça de Hansi Flick va tornar a recordar-li qui mana al Reial Madrid (3-2). Sis clàssics ha jugat el conjunt blaugrana des de l'aterratge de l'entrenador alemany a la banqueta, i n'ha guanyat cinc. El darrer, en una final de la Supercopa d'Espanya en què els catalans van ser superiors a un rival que va saber sobreviure i plantar cara fins al final gràcies a la fe d'un Vinícius que no en va fer prou amb jugar els seus millors minuts de la temporada. Els blaugranes, comandats pel lideratge de Raphinha, la simfonia de Pedri i la fantasia de Lamine Yamal, van venjar-se de l'infaust clàssic de Lliga i sumen el quart títol de l'era de Flick en la tercera final consecutiva guanyada a l'etern rival. Ni el qüestionable arbitratge de Munuera Montero va frenar un conjunt blaugrana que ha començat el 2026 disposat a tot.

El Barça és campió de la Supercopa. Un gol de Raphinha a la segona part va servir per derrotar el Madrid en una final vibrant que va tenir de tot (3-2). A continuació, uns apunts en calent.

El Barça és un regal per als ulls. Un d’aquells equips que aconsegueixen que, durant alguns minuts, els seus aficionats s’oblidin de la grisor del dia a dia i d’aquest món cada cop més boig. Durant 18 minuts de glòria, l’equip de Flick va golejar l’Athletic marcant-li quatre gols que haurien pogut ser més, i va sentenciar una semifinal sense història, un partit jugat en una sola direcció, una allau de joc que ofegava Unai Simón (5-0). El Barça no va deixar que els bascos poguessin escriure la seva part del guió, condemnats a ser una víctima més d’un equip que et passa per sobre amb la força d’una piconadora, però mentre sonen violins celestials.

En els quatre últims anys la Supercopa ha marcat la temporada: qui l'ha guanyat ha estat almenys campió de Lliga –el Reial Madrid en la 21/22 i la 23/24, afegint a més a més la Champions–, així que un torneig vingut a menys, desprestigiat des que Rubiales i Piqué van decidir vendre-la a l'Aràbia Saudita –pel bé de les dones, com va arribar a assegurar l'expresident de la RFEF sense posar-se vermell– ha acabat sent el termòmetre del que passaria després.

Com ja és tradició, el primer títol oficial de l'any que es decideix al futbol espanyol és la Supercopa d'Espanya. El disputen els millors equips de la temporada anterior, que en aquest cas tornen a ser el Barça –vigent campió de Lliga i Copa–, el Reial Madrid –vigent subcampió de la Lliga i la Copa–, l'Atlètic de Madrid i l'Athletic Club. L'anomalia des de fa uns anys és el lloc on es juguen les semifinals i la final del torneig, l'Aràbia Saudita. En virtut d'un acord milionari en què va mediar Gerard Piqué i que és als tribunals, la Supercopa es juga al país àrab, que els últims anys ha injectat moltíssims diners al futbol a través d'un fons sobirà. De fet, serà la seu del Mundial masculí del 2030.

El Barça va viure una nit màgica a l'Aràbia Saudita amb una victòria aclaparadora contra el Reial Madrid. Un 2-5 a la final de la Supercopa d’Espanya disputada a l’Aràbia Saudita que va donar molt de si, tant dins com fora del terreny de joc. El títol enceta el caseller de la temporada i va provocar tota mena de reaccions, algunes de les quals han quedat immortalitzades a les xarxes, i que no fan més que reflectir la magnitud del triomf.

Avui la notícia és aquesta, el Barça marcant-li cinc gols al Madrid en una final. La xifra mítica del cinc, la maneta, ha tornat a aparèixer, i el cinc reforça el Barça en la mateixa mesura que deixat tocat el seu rival, entre altres raons perquè al Barça van jugar cinc nanos del planter i al Madrid deu estrangers amb contractes multimilionaris. És el títol menys important de l’any, però golejar el Madrid sempre és un títol, i la Supercopa ja és al sac, i de manera estrepitosa. 

No hi ha alegria més gran per a un barcelonista que veure el capità del Barça aixecant una copa. Bé, sí, l’alegria és encara més gran si la final ha estat contra el Madrid, amb una primera part que comença amb remuntada i acaba amb golejada. Per cert, el Barça ha aconseguit un parcial de 9 a 2 contra els blancs, de moment, aquesta temporada. 

1. Mossèn Ballarín tenia una definició de cel ben particular. “És un lloc on el Barça li marca un gol al Madrid a cada minut”. La primera part de la final de Jidda s’hi va assemblar molt. El Barça va passar pel damunt de la defensa de nyigui-nyogui del Reial i va marcar quatre gols. I, si no arriba a ser per Courtois, amb tres aturades extraordinàries, l’equip de Flick podia haver marcat set gols a l’equip de Florentino, que ja no sabia com asseure’s a la trona reial que li van posar a la llotja. La clau del partit va ser que el Barça va poder remuntar, prou ràpid, el gol inicial del Madrid. Una vegada més, el rival del Barça que mereix perdre comença guanyant per una fuetada de Mbappé. I aleshores va sorgir Lamine Yamal per demostrar que, amb 17 anys, si al camp hi havia un aspirant a guanyar la Pilota d’Or era ell. La jugada del seu gol ho té tot: té les fintes d’un geni i el toc subtil de Messi. Una meravella. Una llàstima que, per l’expulsió del porter del Barça, Lamine Yamal hagués de ser substituït. Potser millor, ben mirat. Amb Rüdiger desfermat, el seu turmell estava en perill. Primer títol per al de Rocafonda i per a una colla de jugadors amb pinta de campions.

Luis Rubiales ha informat que tornarà a Espanya per posar-se a disposició de la justícia després de l'ordre de detenció de la Fiscalia que hi ha contra ell un cop finalitzada l'operació d'aquest dimecres de la Guàrdia Civil en relació amb els contractes que la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) va firmar mentre ell n'era el president per portar la Supercopa d'Espanya a l'Aràbia Saudita. Però abans Rubiales es prendrà el seu temps a la República Dominicana, on és actualment. L'exmandatari no té previst trepitjar territori espanyol fins al 6 d'abril, d'aquí dues setmanes.

Dia mogut a la seu de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) de Las Rozas (Madrid). La Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil (UCO) ha escorcollat aquesta seu per presumptes contractes irregulars relacionats amb la Supercopa d'Espanya a l'Aràbia Saudita i amb altres negocis. A més, s'estan duent a terme una desena d'escorcolls a domicilis particulars en diverses províncies de la geografia espanyola, segons informen fonts de la Fiscalia a l'ARA.

Winston Churchill va dir que "l'èxit consisteix a anar de fracàs en fracàs sense perdre l'entusiasme". En el cas del Barça, l'èxit consisteix a anar de triomf en triomf sense perdre l'entusiasme. Cada vegada que el conjunt blaugrana es troba davant el Reial Madrid, li explica un conte que no té cap gir de guió inesperat abans del contundent final: les últimes a somriure sempre són les catalanes. Passen els anys i els triomfs cauen un rere l'altre del costat del Barça. Com avui a Leganés, on ha sumat la tretzena victòria consecutiva davant el Madrid des que les blanques van aparèixer en el futbol femení. L'equip d'Aitana Bonmatí ha derrotat per 4-0 a les semifinals de la Supercopa d'Espanya a un rival que desespera de manera crònica.

Barça-Madrid en un escenari exòtic i grotesc, en el títol menys important dels que pot guanyar un equip de Primera. Barça-Madrid al gener, quan la tradició diu que no es juguen finals, en un mes aliè als drames esportius. Barça-Madrid amb molt per guanyar, sobretot per a un Barça ple de dubtes, que alguns dies fa que ens preguntem si va ser campió l’any passat, si viu de veritat l’any 2 des de l’arribada de Xavi. 

Malgrat que la Supercopa d'Espanya a l'Aràbia és un títol tant artificiós com ple de contradiccions, està gravat a foc a la retina de Xavi Hernández i Carlo Ancelotti. El primer perquè va ser en aquest campionat on va trobar la tecla per capgirar el rumb de l'equip el curs passat i va aixecar el seu primer títol a la banqueta blaugrana. Després de derrotar el Reial Madrid a la final, aquell Barça ja no seria el mateix. Va ser a Riad on el tècnic de Terrassa va trobar la fórmula per bastir un equip guanyador i que va signar, segurament, el millor partit de futbol sota la seva batuta. El conjunt català no només va guanyar el Madrid, sinó que el va fer ballar i el va deixar grogui. Va ser l'avantsala d'un segon tram de la temporada en què el Barça també aconseguiria prendre el títol de Lliga als blancs.