“Bon dia a tots. Espero que m'entengueu. Ho sento, però això és tot el que podré dir-vos avui en català. Només en sé una mica”. D’aquesta manera, amb una disculpa per no dominar la llengua pròpia de Catalunya, va arrancar la primera intervenció pública com a nou propietari de l’Espanyol del nord-americà Alan Pace, que per voluntat pròpia va respondre les preguntes de la premsa en castellà i no pas en anglès, el seu idioma matern. “Espero que d’aquí 10 o 20 anys el meu català sigui millor que el castellà, que és horrible”, va afegir entre riures el màxim accionista blanc-i-blau, preocupat per fer-se entendre i sorprès per l’expectació que va generar la seva primera compareixença, amb més de 50 periodistes acreditats.

El 14 de juliol, l’Espanyol va anunciar que Rastar havia arribat a un acord amb Velocity Sport Limited (VSL) per vendre-li el club a canvi de 130 milions d’euros. Dues setmanes després, els accionistes del conglomerat xinès van acceptar en junta d’accionistes el canvi de mans, que inclou un 16,45% de les accions de VSL, que controla l’entitat periquita i el Burnley anglès, els dos equips sota el paraigua del hòlding empresarial dirigit per Alan Pace.

Aviat farà deu anys que Rastar Group va desembarcar a l’Espanyol. Ha estat una dècada d’alts i baixos, marcada per una classificació europea, dos ascensos i dos descensos, i que li ha costat més de 240 milions a Chen Yansheng, propietari del conglomerat xinès que controla el 99,6% de les accions del club blanc-i-blau. L'última inversió es va oficialitzar aquest divendres, durant la junta general extraordinària d’accionistes que va aprovar una ampliació de capital –la quarta de Rastar– per valor de quasi 32 milions d’euros.

Encara no és oficial, però ben aviat ho serà: Javi Puado renovarà amb l’Espanyol. Després de molts mesos d’incertesa i de rumors, el segon capità blanc-i-blau, que finalitza contracte el 30 de juny i que ha estat lliure per negociar el seu futur des de l'1 de gener, continuarà vinculat al club de la seva vida. D’ofertes, no n’hi han faltat, però ni Sevilla ni Reial Societat ni els petrodòlars de l’Aràbia Saudita han convençut el màxim golejador de l’Espanyol, heroi de l’ascens del curs passat i de l’agònica permanència d’enguany, segellada amb una diana i una assistència del punta barceloní contra el Las Palmas.

Rastar Group complirà d’aquí pocs mesos una dècada al capdavant de l’Espanyol. Un viatge ple d’alts i baixos, marcat per dos descensos, dos ascensos i una classificació europea. Chen Yansheng, propietari del hòlding xinès i des de finals de 2015 també del club blanc-i-blau, fa gairebé tres anys que no trepitja Barcelona, però des de les oficines a Guangzhou supervisa i entra al detall de totes les decisions vinculades amb la gestió del club. Cap decisió transcendental s’autoritza sense el seu vistiplau. Sigui un fitxatge per a la primera plantilla o un nou patrocini. 

Al meu amic Ignasi Barba –perico i, tanmateix, feliç– sempre em recordava que el lloc etern de l’Espanyol a la classificació és l’onzè. Quan semblava que teníem un bon equip i que podíem tenir alguna aspiració superior, arribava la desinflada final i... onzens. Quan la cosa anava molt malament i semblava que ens n’anàvem directes a Segona, fèiem una revifada d’última hora i... onzens. Durant la temporada, molt sovint, també quèiem en aquesta posició maleïda. Cada cop que és així, amb l’Ignasi ens enviem un missatge amb la captura de pantalla del nostre lloc a la classificació.

Chen Yansheng respira alleujat veient que l’Espanyol torna a Primera. El propietari i president blanc-i-blau va seguir de matinada, i a 10.000 kilòmetres de distància, com més de 33.000 persones celebraven a l’Stage Front Stadium el sisè ascens de l’entitat periquita a la màxima categoria. Econòmicament parlant, implicarà una injecció de més de 50 milions d’euros que permetrà eixugar part dels números vermells acumulats des del 2021 i reduir la necessitat d’afrontar nous préstecs. 

Els pericos som pocs i mal avinguts. Fa uns anys vaig escriure que l’únic que ens unia era el minut 21. La resta, baralles i desavinences. Ara, però, hi ha plena coincidència en dues coses molt importants: tots volem que Chen vengui el club (i a qui el vengui ha passat a un segon pla perquè és gairebé impossible fer-ho pitjor) i tots volem l’ascens. Dos grans desitjos que són variables independents. En cap cas l’ascens canviarà la necessitat de tenir un altre propietari. En cap cas la venda serà un consol si seguim a Segona. Necessitem pujar. Necessitem vendre. I cap de les dues coses depèn de nosaltres ("nosaltres" som els socis i aficionats, els qui de veritat patim, als qui diumenge ens va costar agafar el son).

Quan fas la carta als Reis penses en el que desitges i, per tant, no tens. Vist així, la meva carta en clau perica podria ser interminable. Però a més de la manca, el desig expressa il·lusió i esperança. I d’això no ens en queda ni gota. La, fins avui, última mala notícia ha estat la marxa de Sergio Aguilar –cap de comunicació del club–. Sovint, en aquest mateix espai, havia elogiat el Sergio. Era estrany que, entre tanta incompetència, hi hagués un executiu tan bo. El Sergio tenia –té– una idea del que ha de ser l’Espanyol. Els que han quedat no només és que siguin incompetents: és que no tenen cap pla, cap idea del que és i ha de ser el club. I encara pitjor: pensen que l’Espanyol es pot dirigir sense una idea, sense un sentit. Per tant, la mala notícia no només és que hàgim perdut el millor cap de comunicació: la mala notícia és que ha marxat l’únic executiu que havia fet un diagnòstic i una estratègia sobre el present i el futur del club. Suposo que, a banda de fer-ho per dedicar temps a la seva família, en el rerefons de la seva decisió hi ha la solitud que deu haver sentit entre tant incompetent, entre tant executiu que no passaria ni la primera fase en un procés de selecció de personal.

Després de tancar el 2023 amb el dotzè entrebanc registrat a la primera volta, l’Espanyol es prepara per afrontar un 2024 en què es juga bona part del futur. L’entitat afronta un escenari complex, però encara reversible, perquè té tot una volta al davant per remuntar els tres punts que el separen de la zona d’ascens directe o, si més no, buscar tornar a Primera via play-off. Tot el que no sigui no repetir el camí de tornada a la màxima categoria que ja va traçar en els anteriors descensos pot propiciar un autèntic calvari per a un club que no vol, ni pot, permetre’s perpetuar-se en aquesta categoria. 

El balanç d’aquest any 2023 que s'acaba no pot ser més negatiu. Allà on no ha arribat la nostra capacitat d’autodestrucció, s’hi han afegit forces externes que han completat la feina. Perquè no podem oblidar ni una cosa ni l’altra: que l’Espanyol estigui en les pitjors mans possibles no impedeix que hi hagi hagut unes actuacions –que cada cop estic més convençut que han estat voluntàries– per acabar-lo d’enfonsar.

Què tenen en comú els propietaris de l’Inter Miami, del Cruzeiro, dels Sixers, d’Estrella Galicia i de Finetwork? Jorge Mas, Ronaldo Nazário, David Blitzer, Ignacio Rivera i Pascual Pérez són alguns dels empresaris que, en els últims anys, han apostat pel futbol espanyol. Els dos adversaris de l’Espanyol d'aquesta setmana en són un bon exemple: el Valladolid, a qui va eliminar de la Copa, va passar a mans de l’exfutbolista brasiler el 2018. El Saragossa, que visitarà divendres (21 h, #Vamos) l’Stage Front Stadium, forma part des del 2022 de la cartera d’actius del grup inversor que ha portat Messi a la MLS aquest estiu. 

L’Espanyol busca –i comença a trobar– a Nord-amèrica els recursos econòmics que no aconsegueix de la Xina. L’entitat blanc-i-blava ha trobat a l’altra punta de l’oceà Atlàntic dues palanques que poden ajudar-lo a reflotar una economia que acumula unes pèrdues de 54 milions en els últims tres anys per la pandèmia i els dos descensos. 

L’Espanyol viu immers en la que molt probablement és la temporada més complexa i delicada de la seva història. Més enllà del trauma social i del desastre esportiu, el sisè descens a Segona Divisió de l’entitat blanc-i-blava tindrà un impacte directe als comptes, que arrosseguen unes pèrdues de gairebé 54 milions d’euros des del curs 2020-21, l’últim que va viure a la categoria de plata. 

El tema perico de la setmana és el canvi d’entrenador. No crec que hi hagi cap seguidor de l’Espanyol que no desitgés que Luis García triomfés com a entrenador del club dels seus amors. A tots ens hauria agradat celebrar amb ell l’ascens i sentir-li dir un altre cop allò que tants cops ha repetit i tan feliços ens fa: “El millor de Barcelona és ser de l’Espanyol”. A més a més, la seva proposta futbolística era atractiva. Tenia una idea i li era fidel. Fins i tot massa. Els resultats no l’han acompanyat i l’equip estava en plena involució.

L'Espanyol tanca l'últim dia del mercat de fitxatges amb una sortida d'última hora, el traspàs de César Montes a l'Almeria per uns 14 milions, la renovació de Pol Lozano fins al 2027 i la incorporació de Keita Baldé. L'arbucienc, de 28 anys, arriba cedit amb una opció de compra voluntària d'entre 2 i 3 milions d'euros procedent de l'Spartak Moscou, on va arribar gratis l'estiu passat procedent del Cagliari. Substitueix Landry Dimata, que marxarà traspassat al Samsuspor turc per una xifra superior al milió d'euros entre fixe i variables. Al belga li quedava un any de contracte.

L’Espanyol té un problema estructural del qual es deriven la resta: el seu propietari. Fins que Chen no vengui no ens en sortirem. La gravetat de la situació mereixeria que dediqués tots els articles a aquest únic tema: Chen, ven, sisplau. Perquè el nostre futur no admet punts intermedis: o venda o desaparició. Però ni els meus caps de l’ARA ni els lectors acceptarien que cada setmana dediqués la meva columna a insistir en aquesta única i necessària idea. Tot esperant la venda o la desaparició, cal escriure i gestionar el mentrestant. Un mentrestant determinat, òbviament, per l’origen dels nostres mals. Però procurant tractar-lo com si fos una entitat autònoma.

Barcelona tindrà, a partir del curs vinent, un nou club de futbol. I no es tracta d’un club qualsevol. L’Internacional Barcelona, que començarà des de l’esglaó més baix, la quarta catalana, neix amb una idea molt clara: arribar a l’elit del futbol espanyol. És el somni d’un empresari xinès, Xuandong Ren, que fins al 2021 era CEO del Birmingham City i vicepresident de l’empresa, amb seu a Hong Kong, que dirigeix el club anglès, Birmingham Sports Holding. 

Què tenen en comú l’Espanyol i l'Inter de Milà? Aparentment, poca cosa, més enllà de la seva extensa història. El cert, però, és que els seus respectius propietaris, Chen Yansheng (Rastar Group) i Steven Zhang (Suning Holdings), són dos dels pocs empresaris asiàtics que encara no han venut els clubs que, ara fa menys d'una dècada, van canviar de mans arran de l'opa xinesa sobre el futbol europeu. Ells, com altres compatriotes seus, tenien els recursos necessaris i la voluntat de dirigir un gran club de futbol. Però quin motiu va portar almenys una dotzena d'empresaris xinesos a invertir 2.000 milions d'euros per comprar la majoria accionarial o bé una participació minoritària de destacats clubs europeus?

L'Espanyol haurà de tornar a passar per caixa per afrontar la liquidació d'un altre alt càrrec. Després d'unes setmanes de reflexió, Chen Yansheng ha acceptat la voluntat de la pressió popular i ha decidit cessar el director esportiu del club blanc-i-blau, Domingo Catoira, a qui li quedava un any de contracte. El segon descens de l'entitat blanc-i-blava, motivat per la fallida planificació de la plantilla 2022-23 i els dubtes de bona part dels jugadors més talentosos sobre el rumb del projecte de cara a la 2023-24, ha precipitat una decisió que, en un principi, l'empresari xinès no volia executar. La mesura va ser comunicada dilluns a primera hora a la cúpula executiva del club. Ara ja és oficial.