Ja ho diuen, “a l’abril, videojocs mil”. Aquest mes arriba amb una agenda especialment intensa que combina jocs triple A molt esperats amb projectes independents que destaquen per la seva creativitat. Repassem, en ordre cronològic, els llançaments més destacats.

Aquest mes destaquem diversos llançaments principals que abracen una gran varietat de gèneres, plataformes i franges d’edat. Al final de la llista, però, també detallem un seguit d’expansions, ports i accessos anticipats prou rellevants que es mereixen ser esmentats. Per arrodonir-ho, el febrer va acabar amb un llançament sorpresa en català, però el març ens en porta dos més d’estudis indie catalans.

En el món dels videojocs aquest febrer ens porta remakes d’alta volada, projectes experimentals de creadors indie i d’altres propostes interessants com el més nou dels creadors de Little Nightmares. Com a curiositat, cal destacar la presència notable de jocs destinats a públic adult. Repassem cronològicament els principals llançaments d’aquest mes.

La beguda ja sabem que ha de ser poca i bona. Per això us volem fer arribar les millors novetats. Dels cellers que no paren d'innovar, treure de les seves entranyes vins únics, propostes que porten el paisatge dins la vostra copa. De la gent que s'anima a fer sake, o ginebra, o ratafia. Tant és. Begudes per gaudir, per assaborir i per compartir. En aquesta llista de novetats us anirem explicant què hi ha de nou perquè trobeu més del que ja us agrada, i perquè sigueu una mica gamberros i tasteu coses diferents. Compreu-vos unes copes de qualitat i que comenci l'aventura. txin-txin i amunt les copes!

Diumenge el públic familiar pot triar entre un ampli ventall de propostes teatrals i musicals a la ciutat de Girona. A l’Auditori (18 h) s'hi ha programat el concert ¡Play!, a càrrec del duet Ual·la!, que juga amb les veus, el ritme i objectes com ara pilotes i bosses de plàstic. Al Teatre Municipal (11 h i 16 h) es farà Ona, de Laura Alcalà Freudenthal i LaSúbita, un espectacle de petit format, visual i poètic, que parteix del joc per explicar una història. A La Planeta (12 h i 18 h), l’espectacle De caps, de Pocacosa Teatre, narra una vella rondalla catalana sobre un drac.

Diumenge 10

Terrassa XLVI Diada dels Minyons de Terrassa (Plaça Vella, 11:30 h)

Barcelona | Festa Major del Clot (Plaça de Valentí Almirall, 12 h)

Esparreguera | XXIX Diada dels Castellers d'Esparreguera (Plaça de la Pagesia, 12 h)

Barcelona | Festa Major de la Sagrera (Plaça de Masadas, 12 h)

  

]]>

Quan s'acaba el bon temps i comença la fresca, les plataformes tenen preparada una col·lecció d'estrenes potents. L'octubre estarà ple d'històries de misteris i detectivesques, però també hi haurà lloc per a l'amor.

]]>

Aquí se’l coneix poc, però Louis Theroux és un d’aquells periodistes que pot encapçalar un reportatge amb el seu nom. Popular per la seva feina a la BBC, ha abordat qüestions candents com la Cienciologia, el genocidi a Gaza o les subcultures més marginals als Estats Units. A Netflix ha estrenat un documental sobre la masclosfera, un assumpte candent en el qual han incidit molts reportatges. La diferència en aquest cas és que Theroux utilitza la seva fama per entrevistar influencers famosos que dirien que no a altres reporters.

]]>

Història viva del cinema italià, Marco Bellocchio gaudeix, amb més de vuitanta anys, d’una nova edat d’or en la seva carrera, que s’ha expandit darrerament a la ficció televisiva. Fa quatre anys estrenava Exterior nit, una sèrie al voltant d’un assumpte recurrent en la seva obra: el segrest i assassinat d’Aldo Moro i la repercussió que va tenir en el mapa polític del seu país. Ara estrena la també esplèndida Portobello, que manté diferents punts de contacte amb el títol anterior. Un altre cop, som davant d’una minisèrie centrada en el calvari real d’un polític italià, en aquest cas Enzo Tortora (Fabrizio Gifuni, que també feia de Moro), membre del Partit Radical però molt més conegut com a presentador d’un magazín televisiu d’enorme èxit a la Itàlia dels setanta, el Portobello del títol.

]]>

A Departament Amades hi apareixen dones d'aigua, minairons, bruixes, dimonis, l'home del sac i el comte Arnau. Però la nova sèrie de ficció que ha estrenat 3Cat no és una mirada clàssica a la mitologia catalana ni un programa de divulgació d'arrel etnogràfica. Aquesta ficció creada per Júlia Cot i Jordi López Casanovas és una aproximació al folklore des d'un format que defuig el to habitual d'un costumari sobre llegendes tradicionals. Departament Amades adopta el model de sitcom laboral que va encunyar The office: som davant d'una comèdia d'oficina en mode de fals documental amb la càmera sempre en moviment, els personatges trencant la quarta paret amb mirades de complicitat cap a l'audiència i una visió desmitificada del lloc de feina com a espai de productivitat. Ara bé, el registre de la sèrie aparca el cinisme del format que van crear Ricky Gervais i Stephen Merchant per situar-se a mig camí entre l'humor més amable de Parks and Recreation i el to de comèdia pedagògica familiar de Fuet.

]]>

En un moment de debilitat, es pot tenir la temptació de donar la raó als espectadors que creuen que The history of sound és melindrosa, ensopida i cuqui. Seria negar l'evidència que la pel·lícula té una narrativa lànguida, que la història d'amor que explica es presenta de manera esmorteïda i que la factura general del film, de vegades, sembla que estigui pensada per anar acompanyada de l'etiqueta #OnePerfectShot. Però si ho pensem dues vegades, al final no cal donar-los la raó. Perquè si la sisena pel·lícula del director sud-africà Oliver Hermanus és així és perquè, clarament, ho vol ser. És una decisió d'estil, un vot de rigor creatiu plenament conscient.

]]>

L’escena amb què engega Incontrolable (I swear) és una de les més comentades de la vida de John Davidson, la persona real que inspira el film (i que ja havia estat objecte de diversos documentals previs). En la recepció en què havia de ser condecorat per Elisabet II, se li va escapar un "Fuck the queen". Un moment que il·lustra aquesta condició incontrolable de la síndrome de Tourette, trastorn caracteritzat pels tics verbals i gestuals irreprimibles que pateix la persona afectada. I una escena que marca el to d’un film perfectament enquadrat en la millor tradició de la feel good movie britànica de classe obrera amb vocació de conscienciar sobre algun assumpte, que engloba títols com Full Monty, Vull ser com Beckham o, en part, la recent Pillion. El film genera una empatia immediata envers aquest home nerviós davant del protocol reial, alhora que utilitza un humor d’assumible irreverència per presentar el conflicte. Si la reina d’Anglaterra no es va ofendre davant d’aquest exabrupte, qui som la resta de mortals per no entomar amb comprensió les disrupcions d’una persona amb Tourette, per molt agressives que sonin?

]]>

Si haguéssim de fer una porra sobre si a Pedro Almodóvar li agrada o no Espejos nº 3, la recomanació de les cases d'apostes cinèfiles seria que poséssim uns eurets en el sí. Potser és una pel·lícula sense inèrcies pop i sense moments melodramàtics o còmics que la descorden, com al cinema del manxec. Però l'alemany Christian Petzold es planteja un repte que corre en paral·lel als dels darrers films d'Almodóvar: intentar fer creïble en pantalla un argument inversemblant, ridícul fins i tot.

]]>

La novel·la històrica o falsa biografia de l’emperador romà Adrià és el llibre més conegut i llegit de l’escriptora belga Marguerite Yourcenar. La novel·la va saltar al teatre de la mà del director italià Maurizio Scaparro el 1989 i pocs anys després es va veure en la versió castellana de Julio Cortázar, també amb direcció de Scaparro, al Teatre Grec de Barcelona. Ara l'espectacle torna als escenaris amb una dramatúrgia de Brenda Escobedo i amb el fantàstic protagonisme d’un Lluís Homar a qui el paper li escau com anell al dit. Les reflexions d’Adrià/Yourcenar sobre la política, les guerres, la bellesa i la mort componen un fresc humà que el virtuós Lluís Homar trasllada combinant delicadesa amb profunditat, seguretat amb tendra melangia. 

]]>

"Els polítics es desplacen amb monoplaça / van amb Avant / s’entrebanquen amb branques / paguen quan caguen / i udolen si els adulen! / Who cares! / Que potser no els heu votat? / Qui, si no? Els esquirols del parc?", escriu el dramaturg alemany Wolfram Lotz (Hamburg, 1981) en una de les seves peces més radicals i més representades arreu d'Europa, Els polítics (2019). Lotz, que té un repertori de menys de deu obres de teatre, és una de les veus germàniques fonamentals de l'escena contemporània; ha estat traduït a una quinzena d'idiomes i els seus espectacles s'han vist a països com Alemanya, França, Bèlgica i el Regne Unit. I, malgrat aquesta forta projecció internacional, el dramaturg no s'ha representat ni s'ha publicat mai aquí. Fins ara. Conscients d'aquesta mancança, el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa va rebre amb els braços oberts el projecte del director Leo V. Granados i del traductor Marc Villanueva Mir per portar a escena i alhora a les llibreries Els polítics, de Lotz. L'espectacle s'acaba d'estrenar i es pot veure fins al 26 d'abril, i el llibre ja s'ha publicat de la mà d'Arola Editors.

]]>

A la primera presentació de la novel·la Permagel (Club Editor, 2018), d'Eva Baltasar, pràcticament no hi havia ningú. "Va ser un acte demolidor. Després vam anar a sopar els quatre que érem allà", explica la periodista Natza Farré, que es va encarregar de conduir aquell acte. Vuit anys després, la novel·la s'ha convertit en tot un fenomen editorial i ha traspassat el camp literari: l'Espai Texas estrena l'adaptació teatral del llibre dirigida per Victoria Szpunberg i protagonitzada per Maria Rodríguez Soto. L'espectacle és una coproducció de Dagoll Dagom –l'últim de la companyia– i Barc, i es pot veure fins al 28 de juny. Permagel relata la història d'una dona aferrada a la lectura i el sexe que, a través dels seus pensaments i de la realitat, s'endinsa en el desig lèsbic, el suïcidi i la maternitat. "És una comèdia incòmoda, una obra inclassificable. Té un pessimisme lúcid i lúdic alhora i conté altes dosis de dolor que connecten amb el nostre present", afirma Szpunberg.

]]>

Quan el director anglès Kirk Jones va conèixer John Davidson per explicar-li que volia dirigir una pel·lícula sobre la seva vida, el primer que Davidson li va dir va ser: “Follem!”. Però no era una invitació espontània a cardar sinó un dels tics verbals que han marcat la seva vida des dels 14 anys, quan va manifestar-se-li la síndrome de Tourette. Davidson va passar en qüestió de setmanes de ser un adolescent normal que treia bones notes i tenia una colla d’amics a ser marginat a l’escola, etiquetat com a boig, apallissat pels companys i, en alguna ocasió, detingut per la policia. La seva lluita per tenir una vida digna, relacionar-se amb els altres i trobar una feina són la matèria primera d’Incontrolable (I swear), la pel·lícula inspirada per Davidson, que s’estrena aquest divendres i que ja és un dels grans èxits del cinema britànic de l’última dècada, amb més d’un milió d’espectadors en sales al Regne Unit i premis com el Bafta al millor actor de Robert Aramayo, que es va imposar, entre d’altres, a Leonardo DiCaprio i Timothée Chalamet.

]]>

El cinema espanyol farà història en la pròxima edició del Festival de Canes, on tindrà tres pel·lícules en la competició oficial: Amarga Navidad, de Pedro Almodóvar; La bola negra, de Javier Ambrossi i Javier Calvo, coneguts com els Javis, i El ser querido, de Rodrigo Sorogoyen. Després del doblet de l'any passat amb les pel·lícules de Carla Simón i Oliver Laxe en competició, aquesta tripleta històrica confirma una tendència que no té precedents en un festival tradicionalment recelós del cinema espanyol. Els seus rivals per la Palma d'Or seran, entre d'altres, les noves pel·lícules d'autors tan contrastats com Ryusuke Hamaguchi, László Nemes, Asghar Farhadi, Pawel Pawlikowski i dos directors que ja han triomfat a Canes: Hirokazu Kore-eda i Cristian Mungiu.

]]>

La mateixa nit que omplia el Palau Sant Jordi, Joan Dausà es va proposar el repte d'omplir un recinte semblant a Madrid o Sant Sebastià cantant en català. Finalment va ser a Madrid. El grup basc ETS (En Tol Sarmiento) va prendre nota del repte que es va plantejar Dausà. "D'allà va venir la jugada", admet el cantant alabès Iñigo Etxezarreta. La idea era omplir el Palau Sant Jordi i el Movistar Arena madrileny cantant en euskera. A Barcelona hi actuen aquest dissabte 11 d'abril, i a Madrid el 25 de maig. "Hi ha gent que creu que la llengua pot ser una barrera, però el que fem demostra que no és així. Crec que cantar en euskera aporta una sensibilitat pròpia, i també és una diferenciació cultural en un món tan globalitzat", diu Etxezarreta. L'any passat va ser Fermin Muguruza qui va mobilitzar milers de persones per escoltar música en euskera al Palau Sant Jordi, i ara és el torn d'ETS, una banda nascuda a l'empara del punk-rock basc i que a poc a poc va anar incorporant altres sensibilitats musicals, algunes més pop, altres més llatines, com la bachata. "El concert serà una festa cultural basca entorn de l'euskera, la tradició i la transmissió oral, però també un espectacle amb espai per a la trobada amb altres cultures", explica el músic basc.

]]>

Aitana, la youtuber Esty Quesada, la influencer Shannis, la rapera Metrika i ara la jugadora del Barça Kika Nazareth. La davantera culer ha estat la protagonista en el confessionari de l’últim concert de Rosalía a Lisboa, on ha revelat davant la cantant de Sant Esteve de Sesrovires –i també de tot el públic– una història sobre un triangle amorós entre ella i dues dones més. 

]]>

A can Pastora no hi ha pressa. "Després de la pandèmia vam dir de quedar per fer un cafè per parlar de fer un disc", recorda Caïm Riba (Formentera, 1974). "I va passar un any abans no vam quedar", diu Dolo Beltrán (Sant Boi de Llobregat, 1974), que aleshores estava fent Bonus track al Teatre Lliure. El propòsit era celebrar els vint anys de la publicació del disc Pastora. I ha acabat celebrant-ne "els 25". "També podem dir que celebrem l'aniversari de la Lola", afegeix Riba a propòsit de la cançó que va catapultar el grup a l'èxit i amb un vers de la qual juguen ara per titular el disc 25 años buscando follón (Halley Records, 2026), que presenten aquest divendres 10 d'abril a l'Auditori de Girona dins de la programació del festival Strenes. "Aquell disc ens va canviar la vida", admet Beltrán.

]]>

A vegades, la vida s'imposa a l'art. En un autoretrat del 1957 la pintora i pedagoga empordanesa Esther Boix (1927-2014), una de les més importants de la seva generació, és una dona trista. Al seu costat hi ha el marit, el poeta Ricard Creus, igualment compungit. Tots dos tenen els colls estranyament allargassat, com si el franquisme s'infiltrés dins els cossos i els deformés, tal com es pot veure des d'aquest divendres a l'exposició que la Fundació Vila Casas dedica a Esther Boix als Espais Volart, titulada Esther Boix. Un món en lluita. Es tracta de la retrospectiva més ambiciosa que li han dedicat mai, i una exposició imperdible.

]]>

Esfereït pel bombardeig alemany del 26 d'abril del 1937 damunt la ciutat basca, Pablo Picasso va pintar el Guernica al taller que tenia al carrer dels Grands‑Augustins de París, entre l’1 de maig i el 4 de juny del 1937. El quadre era un encàrrec del govern espanyol per al pavelló de la República a l'Exposició Universal de París, i Picasso es va decidir per aquest tema quan va veure les fotografies del bombardeig reproduïdes a la premsa francesa, concretament a L'Humanité. Però, com va recordar Manuel Borja-Villel quan era el director del Museu Reina Sofia, "en el seu moment, el Guernica no va agradar a gairebé ningú" quan va veure la llum al pavelló, perquè ningú s'esperava la càrrega dramàtica de l'obra. Al llarg dels anys, però, el Guernica s'ha convertit en una commemoració de les víctimes innocents de totes les guerres.

]]>

No procedeix. Aquesta és la resposta oficial que aquest dimarts el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, ha donat al PNB sobre el trasllat temporal del Guernica al País Basc, que el govern de Vitòria ha sol·licitat formalment amb motiu del 90è aniversari del primer executiu basc i del bombardeig de Gernika. "El meu deure com a ministre és garantir l'accés a la cultura, però alhora conservar el patrimoni", ha contestat Urtasun a una pregunta del senador del PNB, Igotz López, tancant la porta a transportar el quadre al Guggenheim de Bilbao perquè els tècnics del Museu Reina Sofia ho desaconsellen. Un trasllat que en tot cas seria només de mig any: la petició de l'executiu és tenir-lo des de l'1 d'octubre del 2026 al 30 de juny del 2027.

]]>

Fa uns mesos, era amb la meva família a l'abarrotat aeroport de Brussel·les. Havia col·locat un AirTag a la motxilla de la meva filla, que llavors tenia 7 anys, i també li havia posat una polsera amb les nostres dades de contacte i li havia fet aprendre el meu número de telèfon, però, tot i això, em va envair de sobte la por del que podria passar si ens separàvem. Què faria ella? Què faríem nosaltres?

]]>

Estufa de llenya, espelmes, llum càlida. Finestres a les quatre parets i al sostre. A l'exterior, tot és bosc; les fulles seques convertides en una catifa infinita als teus ulls. Es percep la humitat de la tardor sueca, però a l'interior, tot és caliu. Mysig, en diuen en suec, que seria l'equivalent al més cèlebre hygge danès. Aquesta caseta enmig d'un dels molts boscos del sud de Suècia ha estat objecte de desig aquesta tardor. Uns quants afortunats n'han pogut gaudir sense pagar ni un cèntim. L'únic preu era el silenci.

]]>

"Un refugi de calma i serenitat". Això és el que ofereix un conjunt d'allotjaments rurals situat al cor de la regió francesa del Loira, que compta amb piscina i jacuzzi. Aquí els clients poden gaudir de les instal·lacions sense sentir crits infantils. L'establiment s'anuncia clarament com a allotjament adults only, així que els nens hi tenen prohibida l'entrada. Un càmping de la Dordonya també prefereix deixar fora els menors d'edat. "A diferència dels càmpings familiars, populars per oferir activitats d'animació constants, el nostre càmping sense infants ofereix una alternativa tranquil·la", destaca la seva pàgina web.

]]>

L'Esquerra de l'Eixample de Barcelona és un barri amb vida pròpia, però qui hi passeja a l'hora de dinar sap que trobar un plat de cuina catalana entre tanta oferta de brunch, poke i franquícies costa cada vegada més. L'oferta s'ha multiplicat, sí, però no sempre a favor de qui busca un fricandó, unes braves amb criteri o un arròs de diumenge.

]]>

L'Hotel Palace té una mística innegable, ja que és un enclavament històric de la ciutat de Barcelona. Per a molts, seguirà sempre sent el Ritz i, de fet, quan hi entres no pots evitar mirar arreu per guaitar si encara hi volta algun chihuahua de Xavier Cugat. Si no ens hi allotgem, hi podem accedir per fer ús de la seva oferta gastronòmica. Podem anar al restaurant Amar a fer una hamburguesa de wagyu o bé anar al seu terrat a fer-hi un mos o una copa. De fet, en aquest terrat (que tots els hotels ara en diuen rooftop) és on s'ha estrenat el nou brunch o, cosa que és el mateix, un bufet lliure de coses bones per posar-se les botes.

]]>

Tomás de la Paz, xilè de naixement, no oblidarà mai com va començar tot amb Gastón Acurio. “Fa uns vint-i-cinc anys em vaig plantar a la porta d’un dels seus restaurants al Perú, hi vaig trucar i li vaig deixar anar: «Vull aprendre!»”. Aquella gosadia, gairebé inconscient, li va canviar la vida per sempre. “Al cap de tres mesos ja m’havia enviat a un altre local a Lima… i fins avui”, recorda amb un somriure que encara conserva l’espurna d’aquell primer impuls.

]]>

És una de les grans comèdies dels darrers anys, però abaixa la persiana. Hacks, la divertida història de la relació entre una còmica veterana i una altra de més jove, estrena aquest dijous la seva cinquena i última temporada a HBO Max. Arriba al final en els seus propis termes, sent conscient que era el moment de tancar la paradeta i no allargar la trama innecessàriament per tal de no malmetre el seu llegat com una de les sèries còmiques més ben escrites dels últims temps.

]]>

Què hauria passat si Broad city hagués continuat fins que la Ilana i l'Abbi haguessin fet trenta anys i fossin mares? La resposta és Babes, escrita i protagonitzada per Ilana Glazer, el vendaval còmic responsable d'aquella sèrie de culte. Glazer ja no té al seu costat Abbi Jacobson, la seva col·lega en aquella ficció fundacional sobre les absurdes desventures de tenir vint anys i viure a Nova York, però està molt ben acompanyada. Dirigeix Pamela Adlon, creadora de Better things, una altra sèrie autobiogràfica sobre un altre tipus de desventures femenines: les que implica ser una mare separada a càrrec de tres filles.

]]>

Iñaki Mur (Barcelona, 1993) es va fer conegut per sèries com Merlí, però ja fa temps que va deixar enrere aquesta etapa. Ara interpreta Salvador Dalí a This is not a murder mystery (Esto no es un misterioso asesinato a Filmin), una sèrie belga ambientada en els anys trenta del segle XX que funciona com una mena d'Agatha Christie en què els principals sospitosos d'un assassinat són artistes surrealistes com el mateix pintor català, Man Ray, René Magritte o Lee Miller. La història s'inspira en la relació real entre el magnat i mecenes Edward James, propietari de la finca de West Dean a West Sussex, i el cercle surrealista internacional. La sèrie està disponible des d'avui a Filmin.

]]>

La paella provoca discussions fins i tot el dia que apareix com a premi. L’1 de març, el dia que Òmnium Cultural va atorgar a Josep Piera (Beniopa, 1947) el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’entitat ho va fer amb una paella valenciana, de diàmetre gran, però, ai las!, va començar el debat. "Que si era blanca, i no groga, que si no estava bé que em donessin el premi juntament amb una paella perquè era associar-me a un tòpic, fins i tot es va arribar a dir que a partir d’ara els mallorquins haurien de rebre els premis amb ensaïmades, i els catalans, amb botifarra i seques", explica tranquil·lament l’escriptor Josep Piera a Lleida, on ha anat per participar al Festival Poesia Lleida. Però si a la paella Josep Piera li ha dedicat desenes de pàgines! Si a la paella li ha dedicat hores incomptables d’estudi! Si a la paella que cuina Josep Piera hi canten els àngels!

]]>

El pastisser Èric Ortuño, format a les millors escoles i pastisseries de França, i actual xef pastisser de L'Atelier Barcelona, proposa preparar un pa de pessic senzill, que es completa amb una figura de xocolata, que Ortuño anomena niu, i que és una de les grans descobertes per fer a casa durant qualsevol època de l'any.

]]>

La crema arriba puntual per al 19 de març, per celebrar Sant Josep. El pastisser Èric Ortuño, de L'Atelier de Barcelona, explica els passos per elaborar-la a casa i aconseguir aquella flaire que l'escriptor Josep Pla assegurava que impregnava les cases sempre que se'n fa.

]]>

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns en els pròxims set dies

Acabaré una novel·la extraordinària: Donde mueren las bestias (Impedimenta), de Scott Preston. És un western situat a l'Anglaterra més rural i salvatge, una història tan dura com un cop de puny que et desencaixa la mandíbula. Aquí hi ha ambients feréstecs i persones sense expectatives, un món en què l'ètica fa temps que ha traspassat i només importa guanyar-se la vida com es pugui, encara que sigui passant per sobre la llei.

]]>

Quan s'acosta Nadal o Reis, és normal anar de bòlit per triar el regal adequat per a cadascuna de les persones que ens envolten. Per ajudar-vos a escollir la millor opció, us oferim una àmplia llista de propostes on trobareu, sobretot, regals relacionats amb la cultura, l'oci i el bon menjar. Més de 100 idees perquè pugueu afinar la vostra tria.

]]>

Fa tan sols uns mesos, Gerard Ribas va aconseguir colar-se en una de les llistes més prestigioses pel que fa a jocs de taula, l'alemanya Spiel des Jahres (Joc de l'Any, en alemany), que anualment reconeix els millors jocs de taula del món. En aquest cas, el guardó l'ha reconegut en la seva categoria infantil. Gràcies al seu joc Isla a la vista, arribava a una classificació en la qual ja havien debutat dos jocs més de casa nostra, Sherlock –cocreat per Martí Lucas i Josep Izquierdo– i Baobab, de Josep Maria Allué.

]]>

A qui es trobi amb anuncis de Zara a Instagram se li pot perdonar que els confongui amb els de Chanel. Per a la campanya del seu 50è aniversari de la primavera passada, la marca espanyola de moda ràpida va contractar Steven Meisel, un fotògraf conegut per treballar amb empreses de luxe. El perruquer i el maquillador de la sessió fotogràfica tenien un pedigrí similar. Els anuncis mostraven quasi totes les top models dels últims 30 anys remenant el cul al ritme d'I feel love de Donna Summer.

]]>

“Ja no hi ha tribus urbanes i no n’hi n’haurà, almenys amb la presència i fortalesa de la segona meitat del segle XX”, afirma rotundament José Mansilla, antropòleg urbà del departament d’Antropologia Social i Cultural de la UAB. “A Espanya van sorgir amb molta força als anys 80 del segle passat fruit d’un moment de realineació de la societat espanyola. Ara només deu quedar algun nostàlgic”, assevera.

]]>

"Sempre he vestit imitant els altres", diu Elisabet Coll-Vinent a l'inici de Vull vestir com tu (ara llibres), un assaig en què reflexiona sobre l'autenticitat i la còpia, l'individu i el col·lectiu i en el qual ens convida a tenir més cultura de la moda per entendre'ns a nosaltres i a la societat de la qual formem part.

]]>

És impossible seguir el ritme de les noves propostes gastronòmiques, així que intentem posar-hi una mica d'ordre. Noves cartes, nous restaurants, nous menús i noves botigues que ens ajuden a gaudir més de la bona taula, sigui quan ens posem davant dels fogons o quan sortim a menjar a fora. En aquesta secció, que hem batejat amb el nom de Cartellera llaminera, us informem periòdicament de totes les novetats que es couen a casa nostra. Mai més ben dit!

]]>

L'ARA us proposa alguns plans arreu del país per a aquest cap de setmana.

]]>