Fa dies que la indeterminada "operació Rufián" és objecte d'anàlisi i comentari als mitjans de comunicació. Poques coses agraden més que especular sobre propostes indeterminades. El portaveu d'Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats està demostrant, un cop més, la seva gran habilitat per situar-se al mig del ball i fer que tothom parli d'ell. No és una habilitat menor per a un polític d'esquerres, en els temps que corren.

“A l'ensenyament s'ha posat de moda adoptar idees noves i fantasioses, i molts professors joves es deixen portar per la idea errònia que, llevat que un mètode sigui nou, no pot ser el millor. No obstant això, convé recordar que el canvi no implica necessàriament progrés. Tot mètode s'ha de sotmetre, en primer lloc, a les lleis del sentit comú aplicades al desenvolupament de la ment infantil, i, en segon lloc, a la prova de l’experiència real a l’aula, abans de poder ser considerat el millor mètode, o fins i tot un bon mètode”. Aquest paràgraf està extret de la pàgina 105 d'un llibre publicat a Nova York el 1885 i titulat El manual eclèctic dels mètodes per a l'assistència dels professors. 

La línia de continuïtat, incòmoda i fascinant, entre el confessionari cristià i el confessionari de Rosalía revela la mutació profunda d’un instrument cultural i religiós. El confessionari ha estat central en la tradició cristiana, no només com a pràctica sacramental, sinó com a teotecnologia del jo. L’Església no només escoltava, sinó que controlava i regulava consciències, conductes i relats. Des de l’Edat Mitjana, confessar implica una dramatúrgia precisa, un espai delimitat, una veu que s’exposa (el pecador) i una autoritat que escolta (el sacerdot) i que absol en nom de Crist. A més, el secret de confessió garanteix que allò dit roman protegit, reforçant la confiança però també consolidant el poder institucional sobre el discurs íntim i intransferible. El referent intel·lectual indiscutible de la confessió és el filòsof Agustí d’Hipona i les seves Confessions, que inauguren la interioritat moderna. Sense sant Agustí no hi hauria cultura de la introspecció ni economia moral de la confessió.

Sé com comportar-me. Posem, per exemple, que vaig al Teatre Nacional de Catalunya. Conec el protocol tàcitament coreografiat i puc complir-lo fil per randa. Sé quina versió de mi és benvinguda, quina encaixa i no incomoda, sé quina identitat performar per ser llegida: una mica negra però sense passar-me, una mica cridanera però sense passar-me, he de ser aquella nota que dona cert gir, lleugeríssim, a la partitura general. Tot allò altre queda fora de focus. Ningú no m'ho ha demanat explícitament, però he entès que l'alteritat no hi té lloc.

Els de Junts ja fa temps que han decidit marcar perfil dur contra la immigració. Noten l’alè d’Aliança Catalana i Vox al clatell i creuen que la millor estratègia és copiar-los el discurs. Parlo amb la taxista i el porter, el cambrer i la dependenta i tots compartim la mateixa sensació de cansament davant d’una classe política que sembla viure a anys llum de la vida real de les persones. Juguen a un joc que no és el nostre encara que ho facin amb els nostres diners i les nostres vides. Ara porten això del burca al Congrés sabent que no serveix de res. Per què ho fan? Per què llancen a les escombraries hores i recursos públics? Per fer propaganda, esclar, ara que els encalça la de Ripoll. La dreta catalana, com totes les dretes occidentals, ha renunciat del tot al liberalisme clàssic que parlava de seny i ordre (aquella hipocresia sostinguda sobre l’explotació violenta de la classe treballadora) i s’apunta a la crueltat organitzada inspirada en Trump. És la perversió d’atiar l’odi dels pobres (encara que es tinguin per classe mitjana) contra pobres que ho són una mica més i ja venen de casa amb la humanitat erosionada perquè han tingut el capritx de néixer en un altre país. 

El 1999, la part de la producció mundial consumida per Occident va assolir el punt més alt mai registrat: una sisena part de la població del planeta consumia quatre cinquenes parts de tots els béns i serveis del planeta, que és una bestiesa. Només una dècada després d'assolir el cim històric, va esclatar la crisi financera global del 2008 i aquest percentatge de consum espectacular es va reduir en una quarta part: de cruspir-nos el 80% del producte brut mundial, els occidentals vam passar al 60%.

Em sembla que el que passa a Venècia passarà a la resta del món. Mireu, per exemple, l'spritz, aquella beguda taronja –Aperol (per als no venecians)– o vermella –Campari o Select (per als venecians)–. De costum local, ha arribat a ser un fenomen mundial que, a vegades, arriba a fer fàstic, especialment si veus uns guiris que mentre sopen se'n beuen un sense pensar que l'spritz es pren només com a aperitiu.

El març del 2007, fa 19 anys, centenars de representants de l'anomenada societat civil catalana van omplir a vessar l'Iese en un acte que es va convertir en una veritable fita reivindicativa sobre la necessitat d'acostar al territori la gestió d'una infraestructura clau com l'aeroport de Barcelona. Han transcorregut pràcticament dues dècades d'aquell moment i la qüestió, que ha anat ressorgint al llarg dels anys, torna a ser damunt la taula, ara amb un gestor centralitzat publicoprivat, Aena. No s'han resolt encara temes que fa molt que es plantegen, com ara els comptes de cadascun dels aeroports de la xarxa –es presenten com un tot, sense detall de les parts que el conformen ni el que guanyen uns i perden els altres, o quins subvencionen els altres, etcètera.

Com més s'enfonsa Donald Trump en el fangar iranià més hem de recuperar els europeus l’orgull de formar part d’un club tan imperfecte i tan acomplexat. 

Orbán, l’amic de Trump i de Putin, far de l’extrema dreta europea, cavall de Troia a la Unió Europea, ha caigut estrepitosament a les urnes. Que en prenguin nota els seus imitadors continentals i els que els blanquegen i aspiren a pactar-hi. Aquí els imitadors es diuen Orriols i Abascal. Potser la gent comença a estar farta dels discursos d’odi, divisió i confrontació. De la cridòria sense esperança, enrabiada i fatalista. Del "tot és una merda". Dels que en lloc de proposar solucions viables als gravíssims problemes estructurals busquen cada dia enemics sota les pedres, els magnifiquen, els alimenten. Dels que engreixen el caos, com fa Trump.

Aquests darrers dies s’ha posat de moda criticar Sant Jordi, que, per altra banda, és criticable com qualsevol dia de l’any. El que passa és que, tradicionalment, és un dels dies més esperats pels catalans, que curiosament i en general, estan de bon humor i surten al carrer per barrejar-se entre roses i llibres, una combinació que a mi em sembla molt més encertada que la pinya a la pizza. Però amb el paladar de cadascú no ens hi podem ficar, encara que hi hagi poques coses tan fastigoses de menjar al mateix temps com la pinya i la pizza. Però no ens hi podem ficar. El cas és que, amb la quantitat de coses que no funcionen, posar-se a criticar el dia de Sant Jordi són ganes de fer-se veure, un fet que, per altra banda, entenc perfectament, perquè d’alguna manera s’ha de treure el cap entre tanta gent que ocupa espai, entre tant escriptor i escriptora, entre tant youtuber, influencer o podcaster. I escolta, que cadascú digui el que li sembli perquè tothom opina també el que li ve de gust. Ara no obrirem el debat entre l’excés de totes dues coses. I ni el dia de Sant Jordi, ni el món del llibre, i encara menys els sants, són perfectes, però se m’acut una llista llarga de coses que cal eliminar abans que aquesta diada. Per cert, recordo que és laborable, i que ningú no està obligat a celebrar-la. Ni com a ciutadà, ni com a escriptor, ni com a florista. 

Dijous l’ARA posava en portada: “L’expectativa d’un final ràpid de la guerra anima els mercats”. Efectivament, dimecres l’Íbex-35 havia pujat un 3,16% perquè s'havia escampat la convicció que la guerra acabaria aviat. Ara bé, dijous mateix l’índex perdia part dels guanys del dia anterior. És tant com dir que les borses –o sigui, els financers– no tenen les idees clares sobre com impactarà la guerra sobre l’economia. Des de la caiguda de la primera bomba, l’Íbex-35, igual que el Dow Jones nord-americà, només ha caigut un 5%. Perquè ens fem una idea del que fa la borsa quan comença una crisi de debò, a finals de 2007, i en poques setmanes, l’Íbex-35 va caure un 33%, i no va començar a recuperar-se fins set anys després.

La guerra del president Bush (fill) a l'Iraq (2003-2011) i ara la de Trump tenen similituds. Però per guanyar perspectiva serà interessant examinar-ne les diferències.

Molt abans dels bombardejos coordinats sobre l’Iran d’Israel i els Estats Units, el règim de Teheran feia setmanes que avisava que qualsevol atac desencadenaria una escalada bèl·lica de màximes conseqüències. Un mes després, la confrontació es juga ja en el camp de batalla de l’economia i amenaça amb provocar una nova recessió global.

L’escalada acostuma a entendre’s com un simple augment de la violència, però en realitat és un fenomen més complex: una crisi escala quan s’intensifica, s’amplia a altres escenaris geogràfics o àmbits (terrestre, naval, aeroespacial o cibernètic), o afecta objectius cada vegada més sensibles i, per tant, es fa més difícil de controlar. Avui, aquest risc és més gran, perquè la guerra depèn cada vegada més d’un conjunt de tecnologies que canvien la seva lògica: l'ús d'armes de precisió i de llarg abast, la proliferació de drons –i, sobretot, la possibilitat d’utilitzar-los en eixams–, la intel·ligència artificial, el ciberespai, la guerra electrònica, els satèl·lits i, en alguns casos, les armes hipersòniques. Però també perquè moltes d’aquestes capacitats són més accessibles i es difonen més enllà de les grans potències. No totes tenen el mateix pes, però comparteixen un mateix efecte de fons: acceleren els esdeveniments, augmenten l’ambigüitat i fan més probable que una acció limitada sigui percebuda com un pas més greu del que potser pretenia ser.

Molt sovint ens pensem que Donald Trump està “boig” i que les seves accions són imprevisibles i desconcertants, o fins i tot delirants, caòtiques i irracionals. Però aquestes etiquetes no ajuden a veure un patró força coherent rere unes intervencions cada vegada més agressives: debilitar els rivals de forma indirecta i assegurar uns guanys relatius per als Estats Units. Estem davant la geopolítica proxy.

La primera crisi del petroli, la de 1973-1974, va acabar generant, especialment en el món occidental desenvolupat, una situació que es va definir com a “estagflació”, o sigui, simultaneïtat de l’estancament econòmic i de la inflació. Es venia d’un món on els dos conceptes eren ben oposats, atès que es lluitava contra l’estancament amb polítiques expansives que eren inflacionàries i la inflació es podia reduir amb polítiques d’estabilització (o sigui, d’estancament o contracció). La repetició de polítiques expansives simultànies a l’existència d’una forta inflació de l’oferta —l’augment del preu del petroli es produïa per causes extraeconòmiques sobrevingudes—, va acabar suposant que les polítiques d’estímul de l’economia no servissin de res. Només s’obtenia el mateix estancament que es volia combatre, però amb l’afegit de la inflació.

"Open the fuckin' strait, you crazy bastards, or you'll be living in hell!" ("Obriu el fotut estret, bojos malparits, o viureu l’infern!"). Aquesta delicada, diplomàtica frase la va escriure el president Trump diumenge a la seva xarxa, Truth Social, segurament amb la intenció de desescalar el conflicte i arribar a un acord cordial i pacífic. Bromes a banda, com hem arribat a això? Tot i que la pregunta sembla senzilla, en realitat és enganyosa, degut al caràcter evident de la resposta: hem arribat fins aquí perquè una majoria ben clara dels nord-americans van votar Trump sabent a la perfecció què estaven fent. En conseqüència, la qüestió és una altra, i resulta un pèl incòmoda: ¿per què molts van votar un personatge que, com en el cas de nombrosos llatinoamericans, anava en contra dels seus interessos d'una manera clara, explícita, sense ambigüitats? 

El Parlament israelià, la Knesset, va aprovar la setmana passada una llei que permet penjar palestins condemnats per assassinats durant atacs militants, amb un llenguatge que eximeix els jueus que perpetren violència de caràcter nacionalista. Aquesta legislació és inconstitucional i discriminatòria. Més enllà de la seva immoralitat fonamental, la llei forma part d'un intent cada vegada més accelerat d'acabar sistemàticament i d'una vegada per totes amb la possibilitat d'un estat palestí. Aquest intent inclou l'onada descontrolada de violència dels colons contra els palestins a la Cisjordània ocupada i una reestructuració estratègica de l'administració cisjordana per facilitar que els colons i l'estat s'apropiïn de terres palestines.

Les societats humanes s'han interrogat sempre sobre la naturalesa del poder. I sobre el seu efecte en les persones que l'exerceixen. Ara mateix, són molts els qui es pregunten per què Donald Trump, per molt idiota que sigui –i sabem que ho és–, s'ha abocat a l'aventura d'una guerra desastrosa. Hi ha moltíssimes explicacions parcials: la pressió d'Israel, els negocis familiars… Però, com sempre, resulta il·luminador llegir els clàssics. En aquest cas, Suetoni i el seu De vita Caesarum: Vides dels dotze cèsars.

El gran atac contra l'Iran iniciat pels Estats Units i Israel ja ha desencadenat atacs de represàlia arreu de l'Orient Mitjà. Un conflicte regional més ampli sembla cada cop més probable, amb greus conseqüències no desitjades, com l’abatiment de tres avions de combat nord-americans per "foc amic" a Kuwait. Per què, doncs, el president dels EUA, Donald Trump –autoproclamat defensor de la pau– ha començat una guerra a l'estranger?

Els dies previs a l'alto el foc de dues setmanes entre els Estats Units i l'Iran, els dirigents israelians estaven preocupats que la guerra s'acabés aviat. El primer ministre Benjamin Netanyahu va ordenar presumptament més atacs contra l'Iran, com si tractés de causar el màxim de danys possibles abans que Trump obligués Israel a aturar-se.

Sempre que intentem entendre situacions complexes, mirem de cercar una raó que justifiqui com actua algú, o per què quelcom succeeix de certa manera. En els darrers temps, inclús les persones que són expertes en política, particularment en política internacional, estan completament despistades sobre les raons del personatge: qualsevol pronòstic raonable basat en les regles que fins ara coneixíem s’ha trencat. Hi ha qui, fins i tot amb un esforç immens, ha posat en fila tots els fets, a manera d’Excel, i ha intentat trobar un fil conductor. En el cas de Trump, a hores d'ara cal assumir que tots els que ho han intentat han fracassat.

Fa dues setmanes de l’inici de la guerra contra l’Iran. Un conflicte que ha capgirat els patrons de vols internacionals, la diplomàcia mundial i el subministrament global de petroli. El més desconcertant és que ni els Estats Units ni Israel han comunicat què hauria de passar perquè la guerra es consideri guanyada.

La guerra entre els Estats Units i Israel contra l'Iran viola flagrantment el dret internacional. Com ho han fet gairebé totes les guerres des de l'adopció de la Carta de les Nacions Unides l'any 1945, que prohibeix l'ús de la força excepte en defensa pròpia o quan compta amb l’autorització del Consell de Seguretat, com en els casos de la Guerra de Corea (1950-53) i la primera Guerra del Golf (1990-91). L'actual guerra contra l'Iran no destaca per la seva il·legalitat, sinó per l’absència d’un objectiu clar o assolible.

Sembla que el canvi de règim és un dels objectius americans de l’atac conjunt dels Estats Units i Israel. La campanya aèria per si sola, però, tot i que és devastadora, és poc probable que provoqui aquest canvi, de manera que sembla que Washington valora si hauria d’utilitzar combatents kurds a l’Iran. Això probablement seria d’allò més contraproduent, tant per als kurds com per a altres aliats dels Estats Units a la regió. També podria fer esclatar el malson d’una guerra civil.

Molts deuen recordar l’escena. El febrer del 2003, Colin Powell, aleshores secretari d’Estat dels Estats Units, va comparèixer davant del Consell de Seguretat de l’ONU i va mostrar a les càmeres un petit vial que suposadament contenia àntrax. El missatge era simple: l’Iraq té armes de destrucció massiva, l'hem d’atacar.

Els que critiquen l'atac a l'Iran per part dels Estats Units i Israel assenyalen que el president nord-americà, Donald Trump, no té cap pla per a l'endemà. I no s'equivoquen: quan Trump presumeix de poder resoldre guerres en un sol dia, simplement exposa els límits de la seva capacitat d'atenció. Però el veritable problema no és la brevetat de l'horitzó temporal de Trump, sinó l'estretesa de la seva percepció de l'amenaça.

L’inici de l’operació El Lleó que s’Alça, com Israel anomena la guerra amb l'Iran, ja és un èxit del govern de Benjamin Netanyahu. Ha empès l’administració Trump, reticent d'inici, a embrancar-se en una nova aventura bèl·lica a l'Orient Mitjà, com ha admès el mateix secretari d’Estat, Marco Rubio. Les monarquies del Golf s’han girat en contra d’un Iran que, amb els seus drons, ha esberlat la imatge d’èxit i luxe de ciutats com Dubai. I, de retruc, les grans potències europees s’han vist arrossegades al bàndol agressor, sense haver pogut influir en la decisió d’atacar. Un cop més, es troben a faltar a Europa posicionaments valents en defensa de la legalitat internacional i, de nou, el govern d’Espanya es queda en minoria quan defensa els valors i les regles que la Unió Europea sempre ha proclamat com a propis.  

He estat pendent de la casa que tinc dalt d’un turó a Marjayoun, al sud del Líban, des que els combats entre Israel i Hezbollah, el grup armat libanès, van esclatar després del 7 d’octubre del 2023. Cada setmana truco al cuidador de la casa per telèfon. Es pot passar per la carretera? Hi ha aigua corrent? La casa encara aguanta? Ell m’explica el que pot veure. Jo li demano que faci el que pugui.

Els nord-americans hem començat una altra guerra a l'Orient Mitjà basada en afirmacions d'intel·ligència dubtoses, i, igual que el 2003, temo que no hem pensat que ens enfrontem a riscos substancials i guanys incerts. El president Donald Trump diu que l'objectiu d'aquesta guerra "massiva i continuada" és ni més ni menys que un canvi de règim: ha promès devastar la força militar de l'Iran, destruir el seu programa nuclear (una altra vegada) i enderrocar els seus líders. Objectius elevats. Però quina probabilitat hi ha que pugui aconseguir tot això, i a quin cost?

Quan vaig llegir que un míssil Tomahawk havia matat 168 persones en una escola de nenes a l'Iran, inconscientment ho vaig atribuir a algun error de la intel·ligència artificial que cada cop es fa servir més per designar objectius militars. Potser ho vaig pensar perquè, amb els assassinats i captures que hem vist l'últim any, des de Maduro fins a Khomeini, molts analistes especulen que l'èxit i la precisió quirúrgica d'aquestes operacions per força ha de tenir a veure amb nous desenvolupaments en IA: històricament, els líders d'aquests règims tan atrinxerats aconseguien escapolir-se. Però, tant si això s'acaba demostrant com si no, el que m'ha trasbalsat és notar com un automatisme psicològic treu ferro a la guerra. Encara més: per molt que tot va començar amb Ucraïna, crec que és en aquest conflicte amb l'Iran que la paraula dron s'ha instal·lat definitivament al mig del nostre vocabulari com un tel normalitzador estrany. La tecnologia està afegint una capa més entre nosaltres i la violència bèl·lica que enterboleix el contingut polític de la guerra en favor de les elits.

L’educació és avui un sistema tan complex com determinant per al nostre futur col·lectiu. A les aules es concentren desigualtats, expectatives canviants i decisions que marcaran trajectòries de vida. Però la complexitat no és només allò que entra per la porta: també és la manera com el sistema s’organitza per respondre-hi.

Cada cert temps, el debat educatiu torna al mateix punt: l’augment de conflictes als centres i la sensació creixent de desprotecció del professorat. El darrer estudi del sindicat espanyol STEs-I, segons el qual el 83% dels docents perceben un increment de les agressions verbals i físiques per part de l’alumnat, ha reactivat un relat ja conegut: el de l’escola com a espai en crisi permanent.

L’ensenyament de qualitat a l’abast de tothom, independentment del nivell econòmic de la família de l’alumne, és una de les grans fites de la humanitat. És imprescindible per construir una societat de ciutadans lliures que pensin per si mateixos i que entenguin les múltiples estratègies d’alienació dels poders polítics i econòmics. L’educació emancipadora no és una instrucció dirigida a fer adults funcionals, eficaços i obedients que puguin incorporar-se fàcilment a l’engranatge productiu del capitalisme. La bona educació dota els infants de les eines necessàries per entendre’s a si mateixos i entendre el seu lloc al món, per ser conscients de la importància dels lligams que ens uneixen als altres, dels valors humans i humanistes que fan que la vida col·lectiva pugui ser una vida bona. És una educació que fomenta el bon tracte, que fa créixer i potencia les capacitats innates de cada criatura, que les “empodera” per poder trepitjar amb fermesa el terra sempre inestable de l’existència. No va de currículums ni de projectes: va de vincles i convivència, de reconeixement i respecte. I va de tenir figures de referència que ens guiïn més enllà de l’àmbit de la família.

Soc mestra. Fa molts anys que treballo a l'escola pública i, al llarg de la meva trajectòria professional, he passat per diferents centres, equips i projectes educatius. Escric des de la meva experiència personal, sabent que no totes les realitats són iguals, però amb la necessitat de posar paraules a una vivència que s'ha repetit massa sovint al llarg dels anys.

On és el límit entre els drets? Entre el dret legítim i compartit dels docents a reclamar condicions laborals dignes i el dret dels infants a gaudir plenament del seu procés educatiu, també fora de l’aula? Quan aquests dos drets entren en conflicte, la resposta no pot ser que un quedi en suspens. Els drets de la infància no són negociables, ni poden convertir-se en una eina de pressió en un conflicte que no han provocat i en el qual no tenen capacitat d’influir.

El malestar docent a Catalunya ja no és una percepció opinable, sinó una realitat sostinguda. Fa temps que s’expressa als claustres, als passadissos i, darrerament, als carrers. Les reivindicacions són conegudes: millores salarials, reducció de ràtios, més recursos, menys burocràcia. Són demandes legítimes i necessàries. Però potser no són suficients. Ens movem en les aigües superficials d’una qüestió molt profunda i que encara no hem afrontat amb prou decisió: què vol dir ser docent avui i com es reconeix aquesta professió al llarg del temps?

Nick Gibb, el polític anglès que més ha reflexionat sobre educació, ha escrit un dels llibres pedagògicament més estimulants del que portem de segle, Reforming lessons, que porta aquest subtítol: “Per què les escoles angleses han millorat des del 2010 i com s'ha aconseguit”. Gibb va ser ministre d'Educació a l'ombra el 2005, i ministre d'Educació del 2010 al 2012, del 2014 al setembre del 2021 i novament entre l'octubre del 2022 i el novembre del 2023.

L’escola concertada està d’enhorabona, en especial la que fa una tasca d’integració social, que contra el que alguns pensen és força rellevant. Sovint es confon l’escola privada d’elit (sense concert amb l’administració) amb la concertada, on hi ha una gran varietat: cooperatives de mestres, escoles religioses, etc. Al Raval barceloní, on té la seu l’ARA, hi ha uns quants centres concertats de llarga trajectòria que acullen milers d’infants de famílies humils de procedències molt diverses.

Al llarg de la meva etapa educativa, he sigut dels pocs fills d’immigrants presents a l’aula. Els meus pares venien del Marroc, i jo vaig néixer i créixer a Barcelona. Com tants catalans, he crescut veient i gaudint del Club Super3, on feien sèries com Bola de drac i Doraemon. Gràcies a aquests continguts audiovisuals, molts nens que no érem de famílies catalanoparlants ens vam apropar al català, que ara forma part de la nostra identitat.

Quan parlem de qualitat educativa, sovint ens fixem en els currículums, les metodologies o els resultats acadèmics, mentre queda en segon pla un factor clau: l’autonomia dels centres a l’hora de configurar els seus equips docents. La capacitat de seleccionar el professorat que formarà part dels centres públics està constantment qüestionada i sovint bloquejada, cosa que actua com un fre invisible que limita la construcció d’equips coherents amb les necessitats reals de l’alumnat. Educar, però, requereix temps, estabilitat i vincles amb l’alumnat i les famílies, elements impossibles de garantir quan els claustres canvien constantment i el professorat és assignat als centres sense conèixer el projecte educatiu.

Si en algun lloc l’educació per a la pau té arrels i trajectòria és a Catalunya. Històricament, els i les professionals de l’educació han estat un dels gremis més compromesos amb la cooperació internacional, tant com a cooperants al terreny com a casa nostra. N’és una mostra la feina feta a les escoles amb els conflictes de Bòsnia i l’Iraq, que connecta amb la que s’està fent actualment amb Palestina.  

El sistema sanitari és un dels assoliments més complexos i exitosos de les societats democràtiques. Complex perquè els coneixements i, en conseqüència, la capacitat de tractar patologies evoluciona constantment en benefici de tots nosaltres, i també perquè els que formem part del sistema sanitari a vegades parlem un argot indesxifrable. A més, els indicadors de l’activitat sanitària no són gens senzills d’interpretar en la seva globalitat. Hem de reconèixer que avui tenim més informació de la que som capaços de processar per treure’n les conclusions i reconduccions necessàries.

La sanitat espanyola necessita reformes importants, tant per ser financerament sostenible com per altres envits que té per davant. Aquesta incertesa pel futur ha fet que els polítics més atrevits es llancessin, sense cap més bagatge que la seva ideologia, a implementar canvis. Començaren els vents privatitzadors a Galícia, estesos després per la Comunitat Valenciana, i es feren borrasca a Madrid. La presidenta Ayuso, de fet, es trobà fetes moltes de les reformes que avui es debaten. Però si només tens ideologia i no proves d’avaluació per les propostes implementades, només pots defensar-les fent el machito, en lloc d’aprendre fent i corregir el rumb si escau.

Hi ha lleis que regulen. I n’hi ha que redefineixen models sencers. L’avantprojecte de llei de gestió pública i integritat del Sistema Nacional de Salut, aprovat en primera volta pel consell de ministres el 10 de febrer, entra en aquesta segona categoria. I quan es redefineixen models, cal ser extraordinàriament precisos: no tot és el mateix. No totes les formes de col·laboració público-privada són iguals. No totes responen als mateixos incentius. I no totes generen els mateixos impactes sobre el sistema públic de salut.

La sanitat catalana està en crisi i s’enfronta a una sèrie de reptes genèrics importants: el canvi climàtic, la globalització, les noves tecnologies i la intel·ligència artificial, a més d’alguns de més específics com la insuficiència pressupostària, la manca de personal mèdic i d’infermeria i els canvis demogràfics.

Una simple pregunta a ChatGPT (“Quina és la quantitat aproximada de sentències desfavorables a la llengua catalana que hi ha hagut durant la democràcia?”) ens dona una resposta prou llarga i, sobretot, desencoratjadora. La IA no s'atreveix a donar un nombre concret, però distingeix: si ens cenyim a sentències que han limitat polítiques de normalització del català, sobretot en l'àmbit educatiu i administratiu, la xifra es mou entre les vint i trenta sentències contra la llengua catalana. Tanmateix, si ampliem el focus (que s'ha d'ampliar) a interlocutòries i resolucions considerades menors (mesures cautelars, execucions de sentència, etc.) la xifra s'enfila fàcilment a “diverses desenes” de decisions judicials contràries al català dictades durant la democràcia, és a dir, de 1978 ençà. Els àmbits sobre els quals incideixen les sentències que limiten l'ús del català són, en la major part, el sistema educatiu, seguit de normativa lingüística autonòmica, requisits lingüístics a funcionaris, ús institucional i retolació.

No feia gaire temps de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut, quan el professor Marc Carrillo, catedràtic de dret constitucional a la UPF i gran expert en la història jurídica contemporània d’Espanya, ens va avisar, en una reunió de treball del Grup de Recerca sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (GREFD-UAB; actualment, Grup de Recerca sobre les Dictadures i les Democràcies, GReDD-UAB), que tot allò que feia referència a la llengua catalana en l’àmbit públic en sortia profundament tocat. Dit en termes no jurídics, en aquest àmbit de la sentència del TC s’havia imposat el nacionalisme espanyol més radical i retrògrad, aquell que sempre ha mantingut, des dels temps imperials (tornats a l’actualitat i pels quals el rei Felip VI no ha de demanar perdó perquè, com escrivia una novel·lista molt estimada a Espanya, els seus antecessors els van portar l’urbanisme, les clavegueres i alguna altra cosa) fins als nostres dies (més de 500 anys!), que la nació es fonamenta en la llengua i la religió; és a dir, la llengua castellana i el catolicisme més ranci. Caigut en desgràcia el catolicisme, quedava (i queda) la llengua. El resultat final estava cantat.

El mes passat aquest diari va publicar una entrevista a Nicolas Levrat, el relator especial de l'ONU sobre qüestions de minories, que acaba de fer una visita d'estudi a la Unió Europea. A la pregunta de si el català està en perill, Levrat va respondre sense embuts: "No, la meva opinió és que no; a la Unió Europea hi ha moltes altres llengües que estan en molt més perill que el català".

Aquest meu amic, escriptor veterà que ha guanyat un grapat de premis, fa una parada i conclou: “El Procés independentista respon a l’angoixa d’un poble que sap que la seva identitat, començant per la llengua, se’n va en orris. Va ser el darrer afany, el darrer cop de cua”. De primer vaig trobar estranya, xocant, la seva afirmació, i la vaig desar en un calaixet de la memòria. La conversa de què parlo es va produir després de l’1 d’Octubre i quan els protagonistes de l’intent independentista eren a la presó o bé havien fugit. Temps després, però, he pensat força en les paraules del meu amic –que avui dona la batalla de la llengua per totalment perduda– i m’he preguntat sobre el grau de veritat que contenen. Observeu que donar per cert el que ell diu demana acceptar que el que anomenem la gent, el poble o la societat posseeix alguna classe d’inconscient col·lectiu, alguna cosa que és compartida i que mou a l’acció.

Mentre l’Artemis II circumval·lava la Lluna en rigorós directe, les bombes queien i requeien miserablement sobre Beirut, el president dels EUA anunciava la liquidació de tota una civilització d’una revolada i l'FMI alertava que ens preparéssim per al pitjor. Mentre miràvem la Lluna teledirigidament, la guerra global permanent accelerava les seves pulsions homicides i llunàtiques a la terra. I això que mirar la Lluna lliurement és un dret universal arreu del món que, per ara, ningú ha aconseguit prohibir ni mercantilitzar. Encara. No serà per contradiccions ni antagonismes, ni que una cosa no negui l’altra –o sí– ni que ens pispin l’atenció cada dia, el negoci contemporani més rendible, mentre ens furten la cartera cada nit. Equilibri improbable, si l’imprescindible coneixement científic m’emociona a cada avenç, la cursa imperial geopolítica lunar m’esparvera a cada passa. Paraules de Montaigne: "Anaxímenes va escriure a Pitàgores: com puc ocupar el meu temps resolent el secret de les estrelles, si davant sempre tinc l’esclavitud i la mort?".

L'ésser humà ha fet un pas més en la seva exploració a la Lluna. Un nou salt endavant per descobrir la cara oculta de l'astre. La fita espacial de la nau Artemis II de la NASA, amb un grup d'humans situant-se a una distància rècord de la Terra –a 406.771 quilòmetres de distància–, ha coincidit amb un moment fosc a la Terra mateixa, també amb els Estats Units com a protagonistes. El president que pot treure pit de l'assoliment lunar és el mateix que ha amenaçat la humanitat amb la destrucció, no d'un règim dictatorial religiós sinó d'"una civilització sencera". En aquest cas, el nom sí que fa la cosa i evidencia la mentalitat d'un Donald Trump que actua com un bàrbar anunciant la fi d'una "civilització".

Els nostres pares o els vostres avis van seguir, a la manera d’abans, l’arribada de l’home a la Lluna, per la televisió, aquell juliol del 1969. En vam dir “l’home”, perquè fèiem servir el genèric per dir “la humanitat” o “l’ésser humà”, però també perquè els astronautes que van trepitjar-la eren homes. En recordem els noms i les seves paraules. Les de Neil Armstrong: “És un petit pas per a l’home però un pas de gegant per a la humanitat”. El coet es deia Apolo 11 (el nom del déu de la medicina i la bellesa masculina).

1. “És una visió en 3D acompanyada d’experiència personal, que ens dona una interpretació molt millor que moltes imatges obtingudes per sondes robòtiques”. M’ha resultat gratificant que una administradora de la NASA, Lori Glaze, fes aquest reconeixement a la mirada humana, en un moment que sembla que la IA ha de desbordar la intel·ligència natural amb el risc de dominar l’experiència col·lectiva, ridiculitzant la nostra condició. Victor Glover, un dels quatre astronautes que han fet la volta a la Lluna, a l’hora de l’eclipsi va dir: “És la vista més estranya i irreal que hem tingut avui, amb la resplendor de la Terra il·luminant la Lluna”. I la nau continua la seva peripècia, que ningú podrà explicar millor que les quatre persones que l’han protagonitzat. Sense elles hi hauria hagut uns fets però no una experiència. És a dir, una realitat viscuda i transmesa per éssers de carn, ossos, sang i intel·ligència natural, que ens ho podran explicar (amb les limitacions que els imposin les autoritats pertinents, tot cal dir-ho, que també és condició humana) amb la intensitat de l’experiència viscuda. És a dir, una percepció, des de la raó, acompanyada de sensacions, sentiments, grandeses i debilitats, que configuren la nostra espècie i que la IA, capaç de generar infinita acumulació i combinació de dades, mai podrà transmetre amb la singularitat i sensibilitat que, per a bé i per a mal, constitueix la condició humana.

La ciència-ficció és un dels gèneres que millor permeten comprovar que la imaginació humana és més fiable del que sovint nosaltres mateixos estem disposats a concedir. Amb el pas de no molts d'anys, idees de la ciència-ficció que eren catalogades com a simples fantasies s'han convertit en realitats: per exemple, només cent quatre anys separen la publicació de la novel·la De la Terra a la Lluna, de Jules Verne, de l'arribada de l'Apollo XI al “nostre” satèl·lit. Els canvis s'han produït més de pressa a mesura que avançava el segle XX i arribava el XXI: el guió de la pel·lícula Blade Runner (basat lliurement en un relat de Philip K. Dick) posava damunt la taula qüestions com la intel·ligència artificial, la manipulació genètica, el canvi climàtic o els grans moviments migratoris, que en poc més de quaranta anys són els problemes més destacats de l'agenda internacional. Una altra pel·lícula basada en una novel·la (la ciència-ficció practica la promiscuïtat de llenguatges narratius, i va de bracet de la literatura, el cinema, el còmic, els videojocs, etc.), com Soylent green, plantejava la crisi alimentària mundial i la degradació de la democràcia amb la consegüent emergència de formes de govern autoritàries, com veiem avui. L'empresa californiana Foundation impulsa la fabricació en sèrie d'un robot anomenat Phantom MK-1 que –a diferència de les altres grans propostes de robòtica conegudes fins ara– està dissenyat específicament per combatre en situacions de guerra (Terminator). Les grans tecnològiques fa temps que investiguen els viatges en el temps i la colonització de Mart.

L’arribada a la Lluna el 1969 va ser una gesta tecnològica, però sobretot política i simbòlica. Va sorgir en un món polaritzat on cada avenç científic era, o volia semblar, una demostració de força. En aquell context, els Estats Units van convertir el programa Apollo en una operació prioritària. Calia demostrar que el seu model social, econòmic i ideològic era capaç d’aconseguir allò que la Unió Soviètica no podia, i subratllar de la manera més teatral i incontestable possible la superioritat d’un sistema polític. La pressió va generar una concentració de calerons i una voluntat col·lectiva que avui costa d’imaginar. Eren els feliços anys seixanta, sí, però el que va pujar la broma resulta desconcertant: durant el moment àlgid del programa Apollo, entre el 1964 i el 1966, el pressupost de la NASA va arribar a representar entre el 4% i el 4,5% de la despesa federal i aproximadament el 0,8% del PIB dels EUA, que llavors era, i amb moltíssima diferència, el país més ric del món. Es tractava d'una morterada desproporcionada, però, així i tot, va tenir poca oposició. La tecnologia disponible en aquell moment –ordinadors amb una capacitat ridícula, materials encara en fase experimental, etc.– també desconcerta, però la determinació política i social era absoluta. El risc s'assumia com a part del projecte, i la societat acceptava una dosi d’audàcia quasi suïcida, que avui potser no s'acceptaria.

L’amaratge de la càpsula Orion dissabte a la matinada que suposava el final de la missió de l’Artemis II va ser d’una espectacularitat i un suspens extraordinaris. En l’etapa més perillosa de la missió entren en joc altres elements, com la bellesa de les imatges, la violència del contacte amb l’atmosfera i l’eventual pèrdua de connexió amb la tripulació.

La paralització de Rodalies i els problemes continuats a l’AP-7 des que es van aixecar els peatges mostren unes infraestructures de transport que no només han quedat esquifides, sinó que també són potencialment perilloses. L’impacte en els 400.000 usuaris de Rodalies i els talls de l’AP-7, els accidents reiterats i les protestes recurrents, tenen un impacte important en el PIB. El resultat és que la productivitat a Catalunya està llastada per unes infraestructures de transport deficients que són fruit de la manca de planificació i d’inversió. Com i per què hem arribat fins a aquest punt?

Tenim mercaderies atrapades —captives— dins l’eixam de blocatges de la xarxa ferroviària. Per a les que encara circulen per carretera no està prevista l'opció de pujar al tren, perquè no tenen ni l'oferta necessària ni el serveix adient. I quan decideixen moure’s per carretera, es troben amb un greu tall a l’eix troncal del país, l’AP7 en sentit sud, que fa que s’hagin d’espavilar per trobar circuits alternatius on ningú gosa confirmar res, ni quan, ni com, ni per on arribaran. Cada dia, conductors, planificadors, directors de logística i operaris han de buscar solucions impossibles per bregar amb el desgavell que es troben.

El Laboratori d’Urbanisme de Barcelona (LUB) va contribuir al Congrés de Cultura Catalana del 1975 al 1977 amb una exposició de plànols de ciutats i comarques catalanes, que es va dir La identitat del territori català: les comarques. No he trobat imatges de l’exposició, però sí el recull de plànols que diversos arquitectes van dibuixar amb moltíssim enginy, amb ganes de destil·lar la veritable identitat del territori català, que no té res a veure amb el que es construeix als Estats Units o al nord d’Europa. El clima, l’orografia i els recorreguts de l’aigua han marcat la forma de les ciutats que avui gaudim. Tot plegat va quedar plasmat a la revista Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, en dos números dedicats a la identitat del territori català i les comarques, l’any que jo vaig néixer, el 1981. No s’han tornat a dibuixar uns plànols tan gràfics des de fa 45 anys.

1. El col·lapse era això. La pluja continuada, les esllavissades, el mur de l’AP-7 i el greu accident de tren a Gelida han paralitzat el país durant una setmana. En nom de la seguretat, Renfe, Adif, el ministeri d’allà i el govern d’aquí han fet un paper d’estrassa que no tindrà conseqüències per a cap de les quatre institucions públiques. Per a la gent i per a les empreses privades, sí. Els petits drames personals empipen molt a qui els pateix, però són tan sols un efecte col·lateral que fa pessigolles al poder. L’enrabiada d’un usuari no acostuma a anar més enllà d’una frase testimonial de queixa en un Telenotícies. La condemna d’haver-te de buscar la vida o de l’embús perpetu no penalitza mai els qui manen.

Quan el vent bufa amb força i les ones són grans, si el vaixell no té potència, es queda sense control. Guanyen el mar i el vent. Llavors no s’ha de reduir la superfície de les veles, sinó augmentar-la. Són les veles les que donen força al vaixell perquè superi el mar.

Per començar, parlo de pacte de "país ferroviari", no simplement de pacte ferroviari de país. Més endavant quedarà clar per què. Faig referència, esclar, a l’oferiment del conseller de Presidència, Albert Dalmau, a la sessió del Parlament del 28 de gener d’enguany davant del desgavell ferroviari. El panorama és greu i afecta molt més enllà del Govern, perquè és una profunda crisi social i política. Aquest pacte hauria de contenir la societat civil, no exclusivament els partits.

La Sònia és a l’estació de Tarragona i està desesperada. El tren que havia de passar no ha passat i ella s’ha de presentar a una entrevista de feina. Després de superar dues rondes de selecció, avui és el dia de la veritat. L’espera qui hauria de ser la seva cap. La Sònia no hi arribarà perquè el seu tren finalment serà cancel·lat. Històries com aquesta s’han reproduït una infinitat de vegades durant el desgavell ferroviari (i de l’AP-7). Persones que no han pogut arribar al metge, a la universitat —són dies d’exàmens—, a treballar, a l’aeroport, a casa dels pares, etcètera.

No estem farts de la política. Estem farts dels polítics i d’aquesta manera de fer que està generalitzant les mentides, els retrets i la pèrdua de rumb. Estem farts de la seva degradació. Estem cansats del discurs públic dels governants, d’aquí i d’arreu, de dretes i d’esquerres. Aquesta fatiga no expressa un rebuig a la vida col·lectiva ni a la deliberació democràtica, sinó una intuïció lúcida. La política ha estat substituïda per la gestió del poder, per la lògica del partit i per una administració tècnica del present que ha renunciat a pensar el futur com a projecte compartit que té com a finalitat el benestar de les societats.

1. Al febrer, els premis Goya del cinema espanyol es van lliurar a Barcelona. Al març, Cornellà va acollir un Espanya-Egipte de futbol que ha donat la volta el món pel càntic, massiu, de “Musulmán el que no bote”. A l’abril, a les portes de Sant Jordi, AENA s’inventa un premi literari a obra publicada amb un milió d’euros per al guanyador. La intenció de Maurici Lucena és recosir les lletres iberoamericanes a través d’un pont aeri literari, un premi que exclou novel·les escrites en català, èuscar o gallec si no estan traduïdes al castellà. Seguim? Quina una en preparen per al mes de maig? L’agenda d’espanyolització de Catalunya sembla cantada i estratègicament preparada. És, gairebé, una planificació de postguerra, feta amb més subtilesa i elegància perquè amb la cultura i l’oci tot passa millor. Després d’escapçar el Procés, després de decapitar-ne els líders i un cop tenen la tropa desmoralitzada, enrabiada o resignada, el pla per diluir l’independentisme residual és sistemàtic.

Els mitjans de comunicació espanyols —molt més els madrilenys que els catalans— han donat un protagonisme inusitat a la possible configuració d’una nova acció d’unitat de l’esquerra més enllà del PSOE, un més dels processos unificadors que sempre acaben amb fragmentació, però aquesta vegada atribuint el lideratge polític a Gabriel Rufián. El fet paradoxal que un independentista català vinculat a ERC activés l’operació ha generat molt morbo a la capital, on, pel que sembla, han descobert un gran atractiu polític i comunicatiu en el diputat català, el qual s’ha deixat estimar en aquest nou paper; un nou paper que, per impostat, resulta molt poc creïble. Encara que en la dinàmica parlamentària i política actual predominin les performances i les gestualitats extremes, hi ha moltes més coses a considerar. Si es tracta d’ocurrències, ben segur que el portaveu d’ERC té un gran lloc a l’aparador. Per sort, encara calen altres virtuts, dimensions i calats.

Es pot tenir l'opinió que es vulgui de Gabriel Rufián i del seu personatge públic, però la idea en què insisteix darrerament (la configuració d'un front d'esquerres que pugui concórrer a les eleccions generals com una sola força unitària per enfrontar-se a l'extrema dreta) s'aguanta en un parell de constatacions que deu haver tingut ocasió de fer en el seu periple madrileny.

Sempre he valorat els polítics que, quan toca, deixen de banda el guió i fan propostes que impliquen un cert risc. És el que acaba de fer el diputat d'ERC Gabriel Rufián a Madrid. Tot el meu respecte, malgrat que, com provaré d'explicar en aquest paper, ni la diagnosi ni la prescripció facultativa em semblen les adequades. La discussió sobre com han d’actuar els partits "a l’esquerra del PSOE" (sic) per evitar la dispersió del vot, inclosa la idea de presentar candidatures úniques per circumscripció, transita només la superfície d’un debat molt més profund. Ningú gosa entomar-lo, sigui per incomoditat ideològica i/o per por de no prendre mal en l'àmbit partidista. A la majoria dels països europeus, l’esquerra ha anat perdent la seva connexió amb les classes populars urbanes, així com amb una pagesia que avui es troba en un moment crític i a qui tothom ignora per una raó aritmètica: són pocs vots. La qüestió de fons, en definitiva, té poc a veure amb la tàctica electoral que plantejava Rufián i molt amb una qüestió de manca de representativitat real: ¿qui se sent interpel·lat avui per aquest tipus d'esquerres, qui hi arriba a percebre realment una solució? El tema és aquest, no un altre, i no té solució sense una rectificació que s'hauria d'haver produït fa temps.

Febrer encara no ha clos i la pujada de gener deixa uns quants cràters oberts, arbres caiguts i talussos ensorrats. I tots els pilars del país mig trontollant. I no pas per l’efecte de les ventades: pagesia revoltada, educació en lluita, metges en protesta, mercaderies aturades, Rodalies enlaire, Sindicat de Llogateres a punt per a una nova mobilització. De fet, no és gener qui els deixa estintolats: el sector primari ennuegat, els serveis públics al límit, l’habitatge impossible i el dret a la mobilitat trasbalsat tremolen fa massa anys. En mala consonància, o en puntual conseqüència, febrer també ha arrencat amb les dades despullades de la darrera Enquesta de Condicions de Vida, feta pública per l’Idescat. Com si fos ahir, quan ens vam despertar el dinosaure encara era allà. Dada crònica i estructural: el 24,8% de la societat catalana està en risc d’exclusió social, per molts porcs que exportem a la Xina i per molts Seats que es fabriquin allà fent-los passar per cotxes europeus. L’enquesta oficial, pitjor que la de fa un any, deixa un retaule consolidat: el 47,3% té dificultats per arribar a final de mes i només un 3,8% –minoria absoluta– hi arriba "amb molta facilitat". Un 29,4% no es pot permetre una sola setmana de vacances. I els rostres, rastres i restes del risc de pobresa van per barris i condició social: dones (26%), infants (36%), migrants (49%) i aturats (55%). Amb un contrapunt no menor com a teló de fons: en realitat, el risc de pobresa afecta el 40% de la població catalana. Es redueix a la meitat només després de totes les transferències socials públiques, especialment les pensions. De drets nascuts després d'anys de dura lluita democràtica i sempre qüestionats pels de sempre: els multireincidents del poder. Tancats en una fortificació belga, la UE debat aquests dies si amplia la desregularització general que ens ha dut fins aquí mateix.

La divisió de l’esquerra deu ser tan antiga com l’esquerra mateixa. El purisme ideològic, la rigidesa doctrinal i l’escassa habilitat tàctica, afegides a vegades a un personalisme que teòricament rebutgen, són característiques històricament associades als grups i grupuscles que s’han situat a l’esquerra de l’esquerra “oficial”. Uns condicionants que sovint els porten, de forma gairebé inexorable, a la dissidència i a la fragmentació, i que s’acaben traduint en una impotència política inversament proporcional a la virtut ideològica que prediquen.

Hem llegit versions molt diverses sobre el sentit últim de les maniobres de Gabriel Rufián, la veu d’ERC a Madrid, que ha aconseguit per mèrits propis situar-se al bell mig dels focus mediàtics espanyols. Ell mateix defensa que la seva és una aposta honesta per frenar el previsible ascens al poder de Vox i el PP amb una aliança de Sumar, Podem i les esquerres plurinacionals. Punt. Hi ha qui creu que Rufián va per lliure, sense el suport del seu partit, i que el seu objectiu real és assegurar-se tornar a ser cap de llista, enfront dels sectors que el consideren un independentista “tou”, que té la missió –o l’encàrrec– de diluir el discurs maximalista del partit. També hi ha qui assegura que Oriol Junqueras està encantat que Rufián “complementi” el discurs oficial d’ERC amb un relat més agradós per als sectors no independentistes que fins ara votaven el PSC o Comuns. I finalment hi ha els suspicaços que creuen que Rufián està preparant el seu futur polític fora de les sigles d’ERC per convertir-se en un dels líders de la nova esquerra espanyola, que es troba en l’enèsim procés de reconfiguració.

Per molt que els costi d’admetre als qui llegeixen la política i la història amb manuals antics, el darrer front popular a Catalunya no va ser fa noranta anys, el 1936, sinó que en fa onze, el 2015. I no es va dir Front d’Esquerres, com al 36, sinó Junts pel Sí. Aquesta coalició electoral formada per ERC, CDC i personalitats independents va arrasar a les eleccions del 27 de setembre de 2015 amb un programa rupturista i clarament progressista, esdevenint primera força a totes i cadascuna de les comarques del país –també a la capital, Barcelona–, i més que doblant el resultat de l’immediat perseguidor, tant en vots com en escons.

Finalment ha passat: s'ha considerat que les companyies de xarxes socials són responsables de la toxicitat dels seus algoritmes. Dimecres passat, en la primera sentència d’aquest tipus, un jurat del Tribunal Superior de Califòrnia va concloure que Meta i YouTube havien perjudicat una usuària a causa de les decisions que havien pres al crear un disseny addictiu per a les seves aplicacions.

Era qüestió de temps que el govern espanyol anunciés restriccions a les xarxes socials. Es podia intuir per l’interès cap a exemples com el d'Austràlia o, properament, el de França. La primera guspira del debat sobre la restricció per edat va esclatar l’estiu del 2024, amb la polèmica del consum de contingut pornogràfic a edats molt primerenques. En aquell moment, el govern va anunciar la Cartera Digital Beta, un passaport digital que inclou la verificació d’edat –vulgarment batejada com a pallaport–. La restricció també es menciona a l’avantprojecte de llei per a la protecció de menors en entorns digitals, la tramitació de la qual es troba en marxa.

L’estiu del 2023 publicava l’article "Pantalles: a totes les edats i sense límits?", en què plantejava una pregunta incòmoda però imprescindible: com és possible que hàgim normalitzat l’accés il·limitat a les pantalles, especialment durant la infància i l’adolescència, sense un debat col·lectiu profund sobre les conseqüències que comporta?

Que si estic d’acord amb no donar mòbils a la canalla fins als 16 anys? En termes generals, sí, tot i que l’edat biològica no és necessàriament el factor més important per valorar l’impacte negatiu de l’ús d’aquests aparells. A més, les xarxes socials tenen molts altres punts d’entrada. La política de proporcionar ordinadors a tots els alumnes fa que l’accés a continguts inadequats sigui general. I, sobretot, les pràctiques addictives s’estenen a les altres pantalles de què es disposa a casa, com les tauletes.

L’any passat les xarxes socials van guanyar, només als EUA, més d'11.000 milions amb publicitat dirigida als menors. És terrible, sí. Però ¿això ens ha de portar a prohibir l'adolescència o a prohibir els negocis tòxics d’uns senyors tòxics? No es pot banalitzar el fet d'erradicar els menors de l’espai públic virtual, de la comunicació i la informació del nostre temps. Els afectats per la mesura que prenguem han de ser ells?

Els joves d’avui no tenen espais propis i comuns on puguin relacionar-se amb llibertat i autonomia sense la intervenció dels adults. Hi ha l’espai dedicat a l’educació reglada i els de les activitats extraescolars, però fora d’aquest ampli ventall de temps organitzat, què els queda? En el món físic i analògic, només el consum: carrers plens de botigues i centres comercials. Els parcs disponibles estan pensats per a nens molt petits. En algunes places, escasses, encara hi ha alguna taula de ping-pong. Sigui com sigui, hi ha un moment en què els nens i nenes desapareixen de la ciutat. Si fem un cop d’ull a la mena de gent que trobem al carrer, fora de les hores d’entrada i sortida dels centres educatius, veiem gent gran o nens molt petits, però es diria que els adolescents no existeixen. On són? Tancats a casa seva, esclar, i, en molts casos, a les seves habitacions, on s’ha desplaçat tota la vida social que abans tenien de manera presencial, real, essent un cos de debò i no pas un avatar digital. La virtualització de la infantesa i l’adolescència és un fenomen inèdit del qual no coneixem les conseqüències a llarg termini. De moment, les dades sobre els problemes de salut mental en aquesta franja d’edat són tan alarmants que ens haurien de portar a revisar aquest canvi social que ni hem decidit ni hem avaluat detingudament. Als pares que vam tenir fills al caire del mil·lenni després ens van dir que no hi podíem fer res, que no ens podíem oposar a la digitalització i virtualització dels nostres propis plançons. Estar-hi en contra és ser rancis, tecnòfobs i, pràcticament, uns amish d’internet.

Era el que esperava escoltar. La professora d'alemany, a l'Escola Oficial d'Idiomes, ens va demanar que opinéssim sobre la voluntat de Sánchez de restringir l'accés a les xarxes als menors de setze anys. Els debats que es proposen a les classes d'idiomes són sempre igual d'avorrits: canvi climàtic, intel·ligència artificial, noves tecnologies... Exhalo. Aleshores algú va dir que era fortíssim que els nens creixessin amb accés directe a pornografia, gravant-se executant balls lascius a TikTok, enganxats a la pantalla i fent-se bullying telemàtic. I algú altre va respondre que a la seva època ("a la meva època!") tot això ja passava en altres formes. Era el que esperava escoltar, sí, però expressat en l'alemany que sabem parlar en aquella aula.

Arriben a Groenlàndia tropes de països europeus, però queda en l’aire un gran interrogant: fins on estan disposats a anar els països europeus per parar els peus a Donald Trump? Malgrat la posició estratègica i els recursos minerals de l’illa àrtica, els costos d’una confrontació oberta semblen desorbitats. El que està en joc no és només la humiliació que suposaria per a Dinamarca i per a tot Europa cedir a la pressió, ni la nova estocada a la cohesió de l’Aliança Atlàntica, ni la validesa del dret internacional i les regles no escrites de l’ordre mundial. Cedir amb Groenlàndia podria obrir la porta, a mitjà termini, a noves pressions sobre altres territoris extraeuropeus actualment en mans de potències del Vell Continent. Una amenaça directa a la integritat territorial de mitja dotzena de països europeus, amb França i el Regne Unit al capdavant, i a la percepció d’Europa com un actor global de primer nivell.

La voracitat de Donald Trump es pot acabar menjant la Unió Europea tal com l’hem coneguda. L’excomissari francès Thierry Breton, un dels qui més es va enfrontar als gegants tecnològics de Silicon Valley durant el primer mandat d’Ursula von der Leyen, es revoltava aquest cap de setmana contra la idea d’una Europa poruga i sotmesa als Estats Units. Breton reproduïa, a X, la fotografia de l’acord tarifari firmat entre Trump i la UE l’estiu passat a Escòcia i citava una de les moltes frases atribuïdes a Winston Churchill: “Us van donar a escollir entre guerra i deshonor. Vau triar el deshonor, i ara tindreu guerra”. De moment, el repertori trumpista per a la UE ja inclou la guerra comercial, una guerra política i amenaces territorials.

A La democràcia a Amèrica, Alexis de Tocqueville deia que als Estats Units el poder es manifesta en la societat perquè els nord-americans no obeeixen un home sinó la llei. Esclar que el pensador i ministre francès va tenir aquesta impressió fa quasi 200 anys, quan encara no s’havia iniciat la deriva cesarista del virtuós sistema polític estatunidenc en mans de Donald Trump. Un es pregunta: on són els famosos pesos i contrapesos i els gossos guardians (watchdog) que històricament havien denunciat els abusos de poder en aquell país?

Mentre Vladímir Putin intenta apoderar-se d’Ucraïna, Donald Trump amenaça de prendre el control de Groenlàndia, territori d’un aliat de l’OTAN, possiblement per la força militar. Encara que finalment no ho faci, hem entrat en una nova era: un món postoccidental marcat pel desordre internacional il·liberal.

Els Estats Units han extret Nicolás Maduro de Veneçuela i l’han detingut a Nova York, i el president Donald Trump ha afirmat que els EUA "gestionaran" el país. Tot i que és un fet colpidor, no hi ha res de nou en aquesta calamitat: remet a quatre precedents que poden ajudar-nos a veure elements del present que, altrament, podrien quedar ocults per la propaganda o l’emoció.

L’any passat es va commemorar el 80è aniversari de la Carta de les Nacions Unides del 1945, un document signat per 51 països al final de la Segona Guerra Mundial. Els signants es comprometien a actuar "per preservar les generacions futures del flagell de la guerra". Des d’aleshores, les grans potències no han entrat en guerra entre elles, i cap estat membre de l’ONU ha desaparegut a conseqüència d’una conquesta.

En la roda de premsa de dissabte, el president Trump es va afanyar a afirmar que els beneficis derivats del mercat petrolier serien suficients per compensar el cost d’una intervenció militar a Veneçuela i que les empreses nord-americanes en podrien sortir clarament beneficiades. Tanmateix, tot i la retòrica —i la confiscació de vaixells transportant cru—, en analitzar les dades amb més deteniment es fa evident que l’argumentació del president presenta importants incongruències.

La tristesa no té fi, però la felicitat sí. La frase, immortalitzada en una cançó de bossa nova, captura com l'alegria pot ser fràgil, fugaç i preciosa. El 3 de gener, durant unes hores extraordinàries, els veneçolans la van assaborir mentre la notícia corria com la pólvora: Nicolás Maduro, l'home que ha reprimit i arruïnat Veneçuela, havia estat destituït en una espectacular operació militar americana. L'impacte va ser no només polític sinó també emocional. A Caracas i Maracaibo, a Miami i Madrid, els veneçolans es van permetre imaginar un futur ple de dignitat i esperança i un retorn a la vida normal.

La captura de Nicolás Maduro arriba en un any carregat de simbolisme: coincideix amb el 25è aniversari dels atemptats del 2001 contra les Torres Bessones de Nova York, punt d’inflexió que va redefinir completament la (in)seguretat mundial. La coincidència no és només cronològica: serveix també per contrastar dues èpoques, dues maneres d’entendre les amenaces globals i dues formes de justificar coses més o menys injustificables.

Més enllà d'imputar càrrecs per narcotràfic a Maduro, Trump, que té l’avantatge de la claredat, ha dit que busca “recuperar el seu petroli”. Per a Stephen Miller, subcap de gabinet de la Casa Blanca, la nacionalització veneçolana de la indústria petroliera del 1976 va suposar “el més gran robatori registrat de riquesa i propietat estatunidenques”.

Davant l’allau inicial de notícies de dissabte al matí, molts comentaristes van especular que el segrest del president veneçolà, Nicolás Maduro, suposava un cop per a Vladímir Putin, ja que Veneçuela i Rússia són països aliats. La realitat, però, és que per al president rus és una victòria, perquè és un cop —molt probablement fatal— a l'ordre mundial de dret, justícia i drets humans que es va proclamar després de la Segona Guerra Mundial.

La guerra, aquesta maleïda pulsió que caracteritza els humans des de fa segles, té avui una triple dimensió: la guerra militar, la guerra cultural i la guerra comercial. Aquesta última dimensió s’expressa avui en la forma d’una guerra global i sense embuts per la geologia. Encoberta i quasi invisible a l’opinió pública durant molts anys, avui ja no tenim dubtes que és el veritable motor de les altres dues formes de guerra que s’enduen els titulars: les guerres de míssils i sobretot les guerres de símbols.

1. Amb l’excusa de les drogues, arrabasses el petroli. L’any 2012, quan Trump presentava reality shows, Hugo Chávez, ja en aquell moment, va fer dos vaticinis. El president de Veneçuela va dir: “Quan s’acabi el petroli al món, quedaran encara cinc països amb reserves importants: Rússia, l'Iran, l'Aràbia Saudita, l'Iraq i Veneçuela. Tots els presidents que han passat per aquí, en els últims cent anys, i que han pretès dominar el negoci petrolier veneçolà, han estat enderrocats. I la causa no és una altra que el petroli, perquè els països poderosos d’occident el necessiten, aquest petroli”. Mesos més tard, Chávez encara va afinar més: “Hi ha una operació que es veu a venir, que estan preparant des de fa temps. Fa alguns anys ja m’ho van advertir. Em van dir: «T’acabaran acusant a tu de narcotraficant. No que el govern dona suport, o que el govern permet... No, no, no. A tu, Chávez. T’acabaran aplicant la fórmula Noriega. És un dels plans que els Estats Units estan preparant. Es vincula Chávez directament amb el narcotràfic i, aleshores, qualsevol cosa és vàlida contra un narco. Es fa un viatge a qualsevol país del món, arriba un comando i se l’emporta. Bé, així és com actuen els Estats Units. Ho van fer amb Iraq, que deien que hi havia armes de destrucció massiva i no n’hi havia»”. El guió estava escrit i, catorze anys després, s’ha seguit fil per randa.

Si algun observador encara dubtava de les motivacions que hi ha darrere de la intervenció dels Estats Units a Veneçuela, el president Donald Trump en persona va dissipar bona part de la incertesa durant la roda de premsa que va oferir dissabte. Tot i que fins ara la captura del president veneçolà, Nicolás Maduro, s’havia justificat principalment amb acusacions relacionades amb el narcotràfic, Trump va dedicar una part considerable de les seves declaracions a la riquesa petroliera de Veneçuela, als beneficis que se’n poden obtenir i a la perspectiva que els Estats Units “dirigeixin” el país durant un període de temps no especificat. En altres paraules: malgrat que el petroli probablement no era l’única raó d’aquesta intervenció, sens dubte tenia una importància crucial.

És massa d'hora per tenir respostes clares sobre què passarà a Veneçuela a partir d'ara, arran de la decisió de l’administració Trump d'endur-se el president Nicolás Maduro per jutjar-lo als Estats Units. Però tinc moltes preguntes, mirant altres intervencions semblants dels Estats Units en altres regions.

A Davos, Europa ha mostrat fermesa i, de moment, ha parat el cop. Hi ha hagut gestos notables de Christine Lagarde, presidenta del BCE, i de Mark Carney, antic governador del Banc d’Anglaterra i avui primer ministre del Canadà. Pensant també en el posicionament de Jerome Powell, president de la Reserva Federal, sembla que l’experiència de banquer central comporta la seguretat personal necessària per no deixar-se acoquinar. Hem tingut sort que l’assalt de Trump ens ha agafat amb un BCE fort i prestigiat. 

El principi de preferència comunitària és un concepte fonamental que es refereix a la prioritat que es dona als productes i serveis originaris de la Unió Europea en el mercat comunitari. Els estats membres han de donar preferència a les produccions europees per sobre de les de tercers països. L’objectiu és fomentar el comerç intracomunitari i la integració econòmica europea, protegir la indústria i l’economia i promoure la cohesió econòmica i social dins la Unió Europea. S’hauria d’aplicar en les compres públiques, la contractació de serveis, les ajudes estatals i el comerç exterior.

Quan la Unió Europea va iniciar les negociacions comercials amb el bloc comercial Mercosur de Sud-amèrica el 1999, el món traspuava esperança. L'euro acabava de debutar als mercats globals; Polònia, Hongria i la República Txeca havien sortit de darrere del Teló d'Acer i s'estaven unint a l'OTAN, en una fita històrica després de la Guerra Freda, i una nova onada de democratització s'estenia per tots els continents. Més d'un quart de segle després, però, el món sembla molt més incert i perillós. Les guerres comercials, la coerció econòmica i militar i un menyspreu creixent per les normes globals estan erosionant l'ordre liberal que va proporcionar dècades de prosperitat i seguretat compartides.

Un dels principals arguments per frenar la voluntat de la Comissió Europea de "crear l’espai de lliure mercat més gran del món" amb el Mercosur és la denúncia de moltes organitzacions agràries i ecologistes que entraran a Europa aliments cultivats amb pesticides prohibits dins de la UE. Però darrere d’aquesta competència deslleial s’amaga una pregunta clau: qui produeix aquests tòxics prohibits que després s’utilitzen a Sud-amèrica? La resposta és paradoxal: una part molt important els fabrica la mateixa Europa.

El consell de ministres ha aprovat la reforma del reglament d’estrangeria, que permetrà regularitzar persones immigrants que viuen i treballen a Espanya en situació administrativa irregular. És una bona notícia, no només per a la dignitat de les persones directament afectades, sinó també per al conjunt de la societat. Segons estimacions recents de Funcas, més de 800.000 immigrants que ja formen part del teixit econòmic i social del país podrien beneficiar-se d’aquesta política.

Parlar d’immigració no és el problema, el problema és fer-ho amb altres propòsits. Quan a diferents països europeus es qüestiona el dret d’asil, es restringeix la reunificació familiar, es parla d’immigració zero, es tanca els sol·licitants d’asil en presons flotants, s’anuncia que tot aquell que arribi irregularment serà deportat a Ruanda o es proposa requisar les joies dels sol·licitants d’asil per pagar els costos de la seva acollida, s’està parlant de tot menys d’immigració. El que es busca és cridar l’atenció i ampliar el suport electoral, en una cursa delirant a la cerca de més vots.

Fa un temps que al catalanisme es parla cada cop menys de sobirania i més de "demografia", que en la majoria dels casos és un eufemisme per parlar d'"immigració". En l'univers catalanista s'ha anat fent cada cop més popular una diagnosi que identifica el fort creixement demogràfic dels darrers anys com la font de bona part dels problemes socials, culturals i nacionals que pateix Catalunya.

Fa quatre setmanes vaig publicar un article en què posava de manifest que la immigració poc remunerada –la que atrauen el nostre turisme, la nostra agricultura i els nostres serveis d’atenció personal– soscava l’estat del benestar, atès que els impostos i contribucions socials que aquestes persones suporten són inferiors al cost dels serveis que rebran al llarg de la seva vida.

Al final de l’any del centenari de Francesc Candel, el cruel desnonament instat per l’alcalde de Badalona contra 400 persones migrants ha visualitzat la crua situació de molta gent que ha vingut a treballar i a buscar una vida digna. Igual que moltes persones que, al llarg de la història, han forjat Catalunya i a qui l’autor d’Els altres catalans va donar veu.

Els forts corrents migratoris que estan experimentant la majoria dels països occidentals desenvolupats impacten directament sobre les seves societats. Aquest impacte no és de baixa intensitat, ans al contrari, està provocant moviments socials profunds que es tradueixen en alteracions rellevants dels seus mapes polítics. El creixement electoral de partits de dreta radical que s’està estenent per molts països d’Europa n’és la prova més evident, i alhora més punyent.

En l’àmbit dels estudis migratoris, fa temps que analitzem una dinàmica tant inquietant com paradoxal: la trampa de les polítiques (policy trap). Es tracta d’aquella situació en què les accions públiques, lluny d’assolir els objectius per als quals van ser dissenyades, acaben provocant exactament l'efecte contrari. Avui, a Catalunya, ens trobem davant d’una d’aquestes trampes: una proliferació de plans institucionals "contra" el racisme que, en lloc de desactivar l’odi, podrien estar actuant com a combustible per a les narratives que pretenen erradicar.

El relat econòmic antiimmigració sol sustentar-se en el fet que la majoria dels immigrants només troben feines mal pagades, i això suposa que acabaran rebent del "nostre" estat del benestar més del que hi hauran aportat. Són, per tant, un mal negoci. Un argument que seria econòmicament inapel·lable si no fos que en la mateixa situació es troba una gran part de la població treballadora local. Si els immigrants tenen un cost net per a l'erari públic des que arriben, aquesta part de la població local el té des que neixen.

S’ha obert la veda i ara els racistes lladren a cara descoberta sense miraments ni hipocresies. Els podríem agrair la sinceritat si no fos que les seves paraules s’escampen per tot arreu i enverinen la convivència. Suposen, des de tots els punts de vista, un problema de seguretat per als qui assenyalen públicament. Hi haurà qui no se senti interpel·lat per aquest augment de la violència tant verbal com en els actes perquè creu que no va amb ell i callarà, com en aquell text de Martin Niemöller sobre l’ascens del nazisme: “Primer van anar darrere els socialistes i no vaig dir res perquè no soc socialista…” La resta ja la coneixen. Doncs ara venen a buscar els immigrants i hi ha qui no només no s’immuta davant d’aquesta escandalosa xenofòbia sinó que no triga ni dos segons a sumar-se a atiar la foguera expiatòria on cremen persones que ni coneix ni vol conèixer. 

La pròxima cita electoral a Catalunya està prevista per al maig del 2027, però els partits ja han iniciat una cursa que comença molt abans del calendari formal. La política catalana, marcada per la frustració col·lectiva arran del fracàs del procés independentista, canalitza part d’aquest malestar cap a la immigració i la converteix en el centre del debat polític. Aquesta construcció de narratives modela la percepció pública molt abans d’anar a les urnes, i els partits responen a la demanda d’una part de la població que reclama més control migratori. Així, el debat sobre immigració esdevé l’eix sobre el qual es projecten i es negocien les noves fronteres de la identitat i la cohesió social catalanes.

El 10 d’octubre, el mateix dia que va entrar en vigor l’alto el foc a Gaza, un grup de palestins del poblet cisjordà de Beita començaven a collir olives quan els van agredir un grup d’israelians. Vint palestins van resultar ferits, entre ells dos homes grans; un home va ser hospitalitzat per ferida de bala. Al cap de nou dies un periodista nord-americà va filmar un colon israelià emmascarat apallissant una palestina de 53 anys en un altre poblet, Turmus Ayya. La dona va quedar inconscient. En un vídeo del 25 d’octubre es veia un colon i uns soldats agredint un palestí de 65 anys davant de la seva família a Nahalin, a prop de Betlem. El 8 de novembre van tornar a atacar els recol·lectors palestins de Beita. Els activistes israelians que s’hi van unir per protegir-los amb la seva presència també van ser agredits; entre ells hi havia el director d’una escola de belles arts de 77 anys, que va acabar amb la mandíbula i el pòmul fracturats. Dos empleats de Reuters van resultar ferits en l’incident.

Cada projecte colonial té la seva lògica interna. I no hi pot renunciar. En certs casos, com en l'anomenat Estat Lliure del Congo (1885-1908), propietat personal del rei Leopold II de Bèlgica, l'objectiu consisteix a explotar al màxim la població nativa. Encara que, com va passar durant aquells 23 anys de la història congolesa, costi deu milions de morts. L'altre arquetip colonitzador implica substituir els habitants locals per colons de procedència forana: en serien exemples típics els Estats Units, Austràlia i Israel.

Em feia por veure La voz de Hind. Sabia que la pel·lícula es basa en les gravacions d’una nena palestina de 5 anys a la Franja de Gaza, atrapada en un cotxe amb els cadàvers dels seus familiars, parlant amb els treballadors que intentaven rescatar-la. Sabia que la nena –Hind Rajab– també va acabar morint. I sabia que la pel·lícula és de Kaouther Ben Hania, la directora tunisiana que ha inventat maneres de barrejar documental i cinema de ficció que fan impossible deixar de mirar el seu treball.

A la darrera reunió de ministres de Defensa dels països de l'OTAN, el secretari de Guerra dels Estats Units, Pete Hegseth, va dir dues coses que són interessants de comentar. Una, i ho ha manifestat sense embuts, ha estat repetir de nou als països europeus que han d'apujar els pressuposts militars fins al 5% del PIB, i que aquest increment s’ha de fer comprant les armes als Estats Units, un aspecte que Trump havia dit algunes vegades, però en el qual ara s’insisteix per si no ho teníem prou clar els europeus. En altres paraules, el rearmament d’Europa no es justifica per suposades amenaces militars que pugui tenir el continent, encara que el secretari general de l’OTAN hagi dit diverses vegades que Rússia ens podria envair abans de cinc anys, sinó per les necessitats de l’economia militar dels Estats Units, fent realitat la consigna de l'“America first”, que en aquest cas vol dir invertir els nostres pressupostos als Estats Units. El negoci és el negoci, i el nou CEO del món, Donald Trump, així ho vol. El que lamento, en aquest cas, és que hi hagi tants països europeus que se sumin a la voluntat de l’emperador, i estiguin disposats a enfonsar el poc que queda de l’estat del benestar a Europa per dedicar els pressupostos nacionals a la compra d’armes i, com a conseqüència, reduir la despesa social.

Dilluns, sentir el president Donald Trump dient als israelians i als àrabs que havien arribat a “l’inici històric d’un nou Pròxim Orient” va ser com veure Trump venent als seus banquers un pla per construir l’hotel més gran, més bonic i més impressionant del món en un abocador de residus tòxics. D’una banda, et dius que aquest home deu estar boig. Que no coneix la història d’aquest lloc? No s’hi pot construir cap hotel, allà! I de l’altra, una veu et xiuxiueja des d’un racó del cervell: i si ho aconsegueix?

Aquesta setmana, finalment, ha començat el judici que afecta el president Pujol, els seus fills i algunes persones més que han estat involucrades en la causa. D’entrada em venen al cap tres preguntes, per a les quals avanço unes primeres respostes.

La família està configurada per persones humanes. No hi ha dues persones iguals i, per tant, entre els pares, entre els germans i entre els pares i els germans creixen i es desenvolupen diferències de potencial que constitueixen complexos sistemes de poder i culminen en singulars relacions de dependència. La mateixa figura del germà gran és un clàssic: es creu per davant dels altres i, al mateix temps, amb dret a treure rendiment dels pares (la figura de l’hereu consagrada en aquest país és una institucionalització perversa d’aquesta realitat). Si la família és nombrosa, el joc es complica i les combinacions de les fidelitats també. Hi ha una tendència gens innocent a creure que per l’interès de la família tot està justificat. I és en aquest context que sovint es perd el principi de realitat i es desplega el nihilisme: tot està permès. I al mateix temps es configuren rivalitats i lleialtats internes amb la dialèctica pare-mare com a fil conductor.

Florenci Pujol i Brugat va ser un personatge interessant. Va fer la major part de la seva fortuna –que va arribar a ser considerable– traficant amb la matèria primera més escassa en una dictadura autàrquica: les divises que permetien a la indústria tèxtil catalana importar i exportar. Ara, 45 anys després de la seva mort, l’any 1980, protagonitza el judici contra el seu fill Jordi i set dels seus nets.

Jordi Pujol va ser un dels primers objectius de l’operació Catalunya, engegada des del ministeri de l’Interior de Jorge Fernández Díaz per conduir la guerra bruta contra l’independentisme aleshores emergent. Pujol i la seva família van ser prioritaris a desgrat que el president feia molt de temps que havia deixat el poder, no era protagonista del que després s’ha conegut com el Procés i no s’havia declarat independentista. En el braó per aconseguir els comptes dels Pujol a Andorra, l’operació Catalunya va incórrer suposadament en diferents delictes i va destruir dos bancs, la Banca Privada d’Andorra i la seva filial espanyola, el Banc de Madrid.

La victòria de la ultradreta a les xarxes és tan aclaparadora que s'està imposant un relat massa derrotista sobre internet. Als Estats Units fa molts anys que es pregunten per què no surt un Joe Rogan d'esquerres, i l'equivalent nostrat seria preguntar-se el mateix amb Jordi Wild. Es tracta de dos presentadors de pòdcasts extremadament populars entre els adolescents en què es mantenen converses llargues amb convidats molt diversos i s'hi barreja entreteniment, curiositat i política, sempre amb un gran biaix a favor de les tesis de les noves dretes. Els números de Rogan en particular i la masclosfera en general són tan grans en comparació amb les alternatives progressistes que bona part de l'esquerra americana ha culpat aquest món digital de la reelecció de Donald Trump, igual que aquí cada cop que Vox escala en intenció de vot sentim editorials blasmant els algoritmes d'Elon Musk. Aquesta setmana passada els argumentaris han tornat a circular arran de la gala dels Army Awards que presentava Santiago Segura, uns antipremis que reconeixen de manera irònica les figures d’internet i els moments més virals de l'any i que han aixecat polèmica perquè uns quants nominats van abandonar la vetllada denunciant l'ambient insuportablement fatxa que s'hi respirava.

En algun moment del 1985 vaig dinar amb Sam Francis a la cafeteria de The Washington Times, on tots dos treballàvem. Potser no heu sentit a parlar mai de Sam Francis, però la gent del MAGA [sigles angleses de Fem que Amèrica torni a ser Gran], almenys la més intel·lectual, el coneix com un dels pensadors seminals del seu moviment.

Quan Trump va accedir per primer cop a la presidència dels Estats Units, el New York Times va publicar un comentari que deia que, quan converteixes la política en un circ de tres pistes, sempre hi ha la possibilitat que guanyi l’ós ballador. Hi pensava l’altre dia, llegint aquí l’entrevista amb l’escriptor Melcior Comes, que, parlant de la seva darrera novel·la, afirma que “s’hauria d’atacar més l’extrema dreta per pallassos que per feixistes”. De fet, una part del debat actual sobre l’alça de l'extrema dreta (una qüestió que hauríem de mirar que no es convertís en una profecia autocomplerta, i per això podríem començar, per exemple, no donant per fet el resultat d’una enquesta) tracta d’esbrinar què és allò que porta alguna gent a votar una colla de polítics que es caracteritzen tant per la seva ignorància radical com pel seu discurs simple i trampós: si la ideologia o la psicologia.

“En una Catalunya islàmica hi hauria violacions en grup, mutilacions genitals, matrimonis forçats”. La frase és de Sílvia Orriols, però podria ser de qualsevol altre líder de la dreta radical europea. Representar l'islam com a fonamentalista i retrògrad –com el gran “altre” de la identitat europea– és una de les principals línies discursives que comparteixen aquestes formacions. Per construir aquesta imatge s'instrumentalitzen els drets de les dones i les preocupacions feministes, una estratègia que Sara Farris anomena “feminacionalisme”. Marine Le Pen a França, Alice Weidel a Alemanya o Giorgia Meloni a Itàlia han perfeccionat aquesta tècnica a la cerca d’un augment del vot femení i de fer coincidir el seu racisme amb consensos socials igualitaristes: una vaporosa defensa de les dones i de les persones LGTBIQ que després no compareix en altres votacions parlamentàries.

Quan el teu país et desposseeix de drets i proteccions, et diu que ja no et reconeix. Altres vegades t'adones que tu ja no reconeixes el teu país. Gent que marxa; famílies que es fracturen per motius polítics; amistats que es trenquen; persones i institucions que eren molt admirades són denigrades i els dolents d'ahir són santificats; cares conegudes desapareixen de l'àmbit públic; s'imposa una conformitat agressiva, canvien les condicions materials de vida.

Hi ha un moment en el film de José Luis Guerín Historias del buen valle, en què Barcelona apareix a l'horitzó com una promesa llunyana, o potser com una amenaça. Des de Vallbona, el perfil de la ciutat sembla una cosa que passa en un altre lloc, en un altre temps. I, tanmateix, hi ets, dins d'ella, trepitjant una terra que el rec Comtal segueix regant com fa segles, entre hortes que algú cuida amb una paciència i tenacitat que la ciutat accelerada ha oblidat com es practica. És un barri que costa d'arribar-hi. No és una metàfora: costa de debò arribar-hi, físicament, entre trens i autopistes que el travessen sense aturar-s'hi. I potser per això ha conservat alguna cosa que la resta de la ciutat ha anat perdent sense adonar-se'n. De fet, un film anterior, Petit indi, de Marc Recha, ja ens va acostar a un espai que pocs coneixen i que manté la seva personalitat única en una metròpoli desbordada.

Un museu no és una església ni un cementiri, tampoc una franquícia d’un establiment de luxe o un duty free d’un aeroport; és el lloc on la col·lecció es troba amb el visitant i el visitant amb els llegats i la memòria. Així, el nouvingut que surt del museu pot retornar al present de manera menys escindida, menys àtona i automatitzada, molt més viva, més coneixedora, més deutora i més coral. Quan el gestor cultural András Szántó va venir el gener passat al MNAC per parlar del futur dels museus, va dir que en dues dècades havien canviat més que al llarg dels últims cent anys. Segurament ha passat el mateix amb totes les institucions culturals. La seva mirada es va centrar en el viratge d’uns museus orientats als objectes cap a uns museus dirigits a les persones, amb tot el que això implica: pensar-los com a espais vius i socials, edificis i històries que s’expliquen a si mateixos i es fan transparents, comprensibles i gratificants tot recorrent a la tecnologia, al disseny, a les experiències interdisciplinàries, a l’accessibilitat universal, a la mediació i a l’educació. És a dir, el pas d’unes institucions culturals basades en l’exhibició (grans exposicions, festivals...) a unes institucions basades en les relacions, el coneixement i l’experiència.

L’autopista AP-7 és la columna vertebral del país. La resta de vies són extremitats d'un cos estructurat. L'AP-7 es va traçar amb prou qualitat (compari's amb l'A-2 de Lleida) i ha estat de peatge durant 50 anys, prorrogats per l’ampliació del tercer carril (i, de retruc, amb pròrroga a la C-32). L’única magnanimitat ministerial fou el quart carril del tram Vallès i treure el peatge de Bellaterra, quan ja passaven més cotxes pels laterals que pel tronc. Avui l'AP-7 fa de gran connector de tota la Península amb Europa i el Marroc. Els vehicles pesants suposen més d'una quarta part del total. Cada dia, l'AP-7 porta fins a 13.000 camions al pas de la Jonquera, i més de 25.000 transiten pel tronc central del Vallès.

Fa unes setmanes, Joan Subirats ens alertava aquí mateix del que anomenava “el garbuix territorial de la Generalitat”: en resum, del fet que l’administració de la Generalitat s’organitza amb mapes diferents segons la matèria i de la confusió que això crea. L’article no pot ser més oportú. El passat mes de novembre, i a iniciativa de la Societat Catalana de Geografia i de la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, l’Institut d’Estudis Catalans va acollir quatre sessions per debatre que l’organització territorial de Catalunya continua sent una assignatura pendent.

La política industrial torna a estar de moda. El nou entorn internacional és proteccionista i prima l'autonomia per qüestions de seguretat i resiliència. És el resultat de les tendències confluents de la manca de govern de la globalització, el canvi tecnològic ràpid, el canvi climàtic, la pandèmia i la guerra. El reforçament de la producció interior en béns considerats essencials (medicaments, defensa, alimentació...) és a l’ordre del dia de tots els grans blocs en el món, i l'estructura de propietat de les empreses importa.

El premi Nobel d’economia d’enguany celebra dues contribucions que són a la base de l'enteniment contemporani de l’economia de la innovació, i en conseqüència, del creixement econòmic. Una, la de Joel Mokyr, ja ha merescut un article a l'ARA (d'Albert Carreras, el 13 d'octubre). Aquest el dedicaré a la de Philippe Aghion i Peter Howitt, que, conjuntament, van formular una teoria de la innovació basada en el concepte de “destrucció creativa” de Joseph Schumpeter. És rigorosa, empíricament contrastable i útil per a les polítiques públiques.

L’any 2007, la revista Idees de la Fundació Rafael Campalans proposava, en un bon article de Jordi Mas, un Sistema Català d’Habitatge entès com a “sistema de protecció, basat en l’oferta de lloguer”, prefigurant una política equitativa pensada per evitar la privatització del parc públic i el seu caràcter rotatiu. Es tractava de garantir que els terrenys públics es destinessin al lloguer i fomentar un sistema més just, capaç d’atendre realment les famílies o franges d’edat que ho necessitaven, garantint que quan la situació personal dels adjudicataris millorés, s’evitaria renovar el contracte de lloguer i es podria oferir el pis a una nova família que realment ho necessités. Els joves que haguessin aconseguit estabilitzar ingressos al cap d’uns anys, llavors passarien al mercat d’habitatge lliure.

Avui és freqüent l’ús polític de disjuntives que presenten com a antagònics conceptes que fins fa poc semblaven complementaris, i sense cap demostració. Una fórmula útil per desqualificar els adversaris polítics i eludir el compromís de fer propostes positives per a la comunitat.

Tornem a estar en una situació que s’assembla a la dels primers anys d’aquest segle: forta demanda d’habitatge per part de nacionals i d’estrangers, tant en compra com en lloguer. Tanmateix, a diferència de fa vint anys, no es construeix –o es construeix molt poc–. Fins i tot la iniciativa pública s’ha ensorrat i no torna a créixer. Cal recordar que els excedents d’habitatge que van quedar per vendre o que ningú no volia comprar després de la crisi immobiliària del 2008 han pesat durament sobre molts particulars, sobre els bancs i caixes –fins al punt de causar la ruïna d’alguns i la desaparició d’altres– i sobre les administracions. Aquests habitatges han estat impossibles de vendre o llogar perquè estaven mal ubicats i perquè s’han anat deteriorant molt. Així mateix, l’aprovació europea de noves regles –molt més exigents– sobre la concessió de crèdits ha frenat molt el finançament privat, que va ser ben dinàmic els primers anys del segle XXI. Ara no és en absolut així.

Fa dies que penso en l’aparició del Sindicat de Llogateres als premis Gaudí: en un moment de la gala, un actor del públic s’aixecava indignat de la butaca, es treia l’americana i, ensenyant la samarreta amb el logo del sindicat, prenia el control del xou, en un gest d’aparença revolucionària. Aleshores, van canviar el faristol elegant on els premiats recollien l’estatueta per un de ciment, d’estètica brutalista, van eliminar els focus de cinema per unes bastides d’obra i el nou presentador es va situar d’esquena al públic perquè, des de casa, la platea plena de gent fos el nou fons, en un símbol del Poble. Tot això, interpel·lant els polítics que, indemnes, seien observant el número teatral. Durant la gala, diversos premiats van reivindicar el dret a gaudir d’un habitatge digne i, fins i tot, van esperonar els espectadors a assistir al desnonament de Casa Orsola. 

Dos anys després de les eleccions municipals, a l’equador del mandat, es poden establir, amb certesa, les característiques del govern de l’Ajuntament de Barcelona, del PSC en minoria. I la més visible és la de la manca de propostes. Ho expressà irònicament Ignasi Aragay, donant veu a un Oriol Bohigas d’ultratomba (ARA, 23 de desembre de 2024). Dels projectes que no es poden tirar enrere, se'n segueix la inèrcia i s’inaugura el que es va iniciar en els dos mandats dels Comuns; però el que es comunica reiteradament és la ruptura de la continuïtat amb un govern en què van participar.

Fa unes setmanes, en aquest mateix diari, l’arquitecte Jordi Badia va manifestar-se, decididament i inequívocament, a favor dels eixos verds de Barcelona. Sostenia que el transport privat resulta inviable, que s’han de fomentar altres mitjans de transport i s’aventurava a afirmar que hi ha pocs professionals que hi estiguin en contra. Per acabar, definia els eixos verds com “una idea extraordinària”.

Mark Zuckerberg, CEO de Meta, i Sam Altman, d'OpenAI, estan promovent de manera agressiva la idea que tothom –nens inclosos– hauria d'establir relacions amb intel·ligències artificials que serien els seus "amics" o "companys". Al mateix temps, les multinacionals tecnològiques impulsen el concepte dels “agents d'IA”, dissenyats per ajudar-nos en la nostra vida personal i professional, per gestionar tasques rutinàries i guiar-nos a l'hora de prendre decisions. Però la realitat és que els sistemes d'IA no són, i mai no seran, amics, companys o agents. Són i continuaran sent màquines. Hem de ser sincers amb això i rebutjar el màrqueting enganyós que suggereix el contrari.

Els nus de Grok s'han convertit en el símbol d'una deriva que va molt més enllà d'una polèmica en concret. La possibilitat de generar imatges sexualitzades de dones i nenes reals, facilitada per una arquitectura dissenyada per sortejar els límits deliberadament, no és un accident ni un excés puntual: és el resultat coherent d'un tipus d'intel·ligència artificial que fa anys que promovem i celebrem.

El mercat borsari nord-americà ha experimentat fluctuacions darrerament a causa de l'agreujament de les tensions comercials, però es manté a prop del seu màxim històric. L'auge, impulsat per l'entusiasme al voltant de la intel·ligència artificial, ha suscitat comparacions amb l'exuberància de finals de la dècada dels noranta, que va culminar amb l'esclat de la bombolla de les empreses puntcom l'any 2000. Tot i que és innegable que la innovació tecnològica està transformant sectors sencers i fent augmentar la productivitat, els inversors tenen bones raons per témer que l'actual repunt pugui estar preparant el terreny per a una altra dolorosa correcció del mercat. Ara bé, aquesta vegada les conseqüències del col·lapse podrien ser molt més greus i d'abast més global que les que es van sentir fa un quart de segle.

Les grans plataformes digitals (les big tech) dominen l’economia. La tecnologia digital s'ha fet imprescindible, ja sigui per a la cerca d’informació, les xarxes socials, el comerç electrònic, els sistemes operatius o els telèfons intel·ligents. Cadascun d’aquests camps està dominat per poques empreses. Els lideratges són de Google amb el seu motor de cerca; Meta a les xarxes socials amb WhatsApp, Facebook i Instagram; Amazon en el comerç; Microsoft amb Windows i aplicacions; i Apple en el telèfon mòbil. Els costos fixos elevats, els efectes de xarxa i les economies d'escala dinàmiques (per exemple, en la corba d’aprenentatge) fan que les big tech siguin dominants. L’acumulació de dades porta a efectes de retroalimentació, en què més producció i més vendes indueixen més dades i més efectes de xarxa que fan que l’empresa sigui més eficient, millori els productes i serveis, i segueixi per davant dels competidors. Són, doncs, mercats que basculen cap a un guanyador que s’emporta tot el mercat o la major part (winner-takes-all o winner-takes-most).

Elon Musk és el bufó del neoliberalisme ultraconservador. Amb la seva aura de geni excèntric provoca i encén el debat, però el seu paper no és entretenir, sinó reprogramar el poder. Grokipedia no és una joguina ni un experiment sense rumb. És un projecte ideològic ambiciós, catapultat per la supremacia tecnològica, amb l’objectiu de conquerir el relat i automatitzar-lo. Musk és la cara visible d’una elit i Grokipedia és la icona d’un sistema que disfressa el domini de coneixement. L’enemic manifest a combatre és la Viquipèdia per tot el que representa.

Hi va haver un temps que tenia la fantasia, irreal, d'una casa petita en què gairebé tota la cultura la gaudiria a través de petits aparells que oferirien tota la música, el cinema o la literatura del món. Avui en dia és possible fer-ho. Suposadament, en un món digital, fora dels objectes artístics o per a casos molt específics, no caldrien prestatgeries, sinó que només amb un ordinador, un mòbil, uns altaveus de qualitat, una pantalla i un llibre electrònic ho podries tenir tot a l'abast. Ara ja no ho crec. I no per motius nostàlgics com, per exemple, el plaer que genera l'olor i el tacte del paper. No. Ara penso que definitivament és el moment de guardar-ho tot per salvaguardar els continguts tal com estan ara. Almenys de moment, fins que no veiem com evolucionen les coses.

L’explosió contemporània del fenomen de les fake news a escala mediàtica es va produir a les eleccions a la presidència dels EUA l’any 2016. Ara fa 10 anys. El mateix Donald Trump –guanyador d’aquelles eleccions– és el creador del mem. La seva comunicació exacerba l’espectacularitat de la política i es basa en la polarització com a contingut en si mateix. La fabricació de boles es va fer sense embuts, sense complexos ni desmentiments, en un grau exponencialment superior a l’habitual i d’una manera que ja és l’estil de molts dels partits que tenen com a model de comunicació Trump –o més ben dit l’escola de Steve Bannon, el seu cap d’estratègia d’aleshores.

En pocs dies hi ha hagut dues notícies relacionades amb l’empresa Amazon: una reducció de plantilla prou substancial per requerir un ERO i un acord milionari amb OpenAI, la companyia darrere de ChatGPT. No és casualitat. Quin és l’objectiu a llarg termini d’Amazon? Doncs prescindir de tres quartes parts del seu personal, entre automatització i intel·ligència artificial. D’aquesta manera, se suma al camí que ja han emprès altres tecnològiques: esprémer la tecnologia per reduir costos laborals i augmentar la productivitat.

Quan el primer ministre albanès, Edi Rama, va anunciar fa poc la composició del seu nou gabinet, el que va cridar més l’atenció no va ser qui havia designat ministre de Finances o d’Afers Exteriors. La notícia més important va ser el nomenament d’un bot d’intel·ligència artificial com a nova ministra de Contractació Pública.

A mesura que les eines d’intel·ligència artificial (IA) s’han anat introduint en més àmbits de la nostra vida professional i personal, els elogis al seu potencial han vingut de bracet de preocupacions pels seus biaixos intrínsecs, les desigualtats que perpetuen i les enormes quantitats d’energia i aigua que consumeixen. Ara, però, s’està donant una situació encara més perjudicial: el desenvolupament dels agents d’IA per resoldre tasques autònomament, que introduirà molts riscos nous, sobretot per a les nostres ja fràgils democràcies.

En un món d'infraestructures digitals en constant expansió, l'addicció, la confusió, la distorsió i la desorientació són cada cop més difícils d'eludir. Cada dia que passa costa més distingir el que és cert o real del que és fals o sintètic. Això darrer també es pot expressar d'una altra manera: anem acceptant, progressivament, més components artificials a les nostres vides. La confusió central més cantelluda, però, és intentar esbrinar què representa la intel·ligència artificial (IA). Com que l'univers de la consciència encara és un misteri, hi ha dues branques de pensament oposades en relació amb la IA i el paper que pot jugar a la nostra societat.

Aquest cap de setmana a Barcelona hi haurà moltes fotos, moltes cimeres i molta atenció mediàtica per la presència de líders mundials a la trobada progressista que organitza el president espanyol, Pedro Sánchez. Però n'hi haurà una que és especialment rellevant i que significa un abans i un després en la relació diplomàtica de dos països: Espanya i Mèxic. Després de vuit anys de tensió, la presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum, trepitjarà l'estat espanyol i mantindrà una "breu trobada" amb Sánchez. No hi haurà una reunió governamental, però sí que els dos líders es deixaran veure junts i hi haurà una encaixada de mans.

Fa setmanes que Pedro Sánchez treballa per coronar-se com l'artífex de l'antitrumpisme. I aquest cap de setmana en serà la imatge gràfica a Barcelona. El president espanyol reuneix diversos líders mundials de l'espai progressista per plantar cara a l'onada reaccionària que no para de créixer a escala mundial. La primera encaixada de mans ha estat amb el president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva. Tots dos han protagonitzat la primera cimera Espanya-Brasil, que s'ha celebrat al Palau de Pedralbes de Barcelona, per reforçar la relació entre tots dos països i signar diversos acords estratègics i comercials. Els dos mandataris han posat en relleu l'aliança i han enviat un missatge en clau internacional en defensa del multilateralisme i la pau davant la confrontació bel·licista de Donald Trump.

Mentre Pedro Sánchez rebia Lula da Silva, president del Brasil, amb honors militars a Barcelona, a la seu del PP a Madrid s'hi ha fet una rebuda amb honors alternativa a la líder opositora veneçolana María Corina Machado. Desenes d'afiliats populars, càrrecs del partit, altres activistes antichavistes i el mateix Alberto Núñez Feijóo s'han concentrat a l'entrada de la seu del carrer Génova per aplaudir l'arribada de Machado. La flamant Nobel de la pau, en plena gira europea, s'ha deixat estimar pel PP –a la tarda també manté una trobada amb el líder de Vox, Santiago Abascal– alhora que ha girat l'esquena al govern espanyol, amb qui ha preferit no reunir-se.

En plenes negociacions entre els Estats Units i l'Iran per la fi del conflicte, una seixantena de països s'ha reunit aquest divendres a París per preparar una missió militar internacional "estrictament defensiva" per garantir la navegació a l'estret d'Ormuz. És una missió promoguda pel president de França, Emmanuel Macron, i el primer ministre britànic, Keir Starmer, i està condicionada a un escenari de pau a la regió.

Bulgària, el país més pobre de la Unió Europea, celebrarà aquest diumenge les seves vuitenes eleccions parlamentàries en cinc anys. La inestabilitat no és només política: la inflació continua disparada, tot just uns quants mesos després de l’adopció de l’euro. El favorit és l’exgeneral pro-rus Rumen Radev, que va dimitir per sorpresa de la presidència per concórrer als comicis al capdavant de la nova coalició Bulgària Progressista (PB). El seu programa combina promeses socials amb el compromís de desmantellar un sistema que molts ciutadans consideren oligàrquic i clientelar.

L'Iran anuncia que reobre l'estret d'Ormuz com a resposta a la treva de 10 dies fruit de la mediació dels Estats Units entre Israel i el Líban. El ministre d'Exteriors, Abbas Araghchi, ha dit aquest divendres a X que desbloquegen el pas "durant el període restant de l'alto el foc" al Líban, fins a finals d'abril. Aquest termini va més enllà de l'alto el foc que van acordar els EUA i l'Iran. Ara bé, la circulació de vaixells seguirà condicionada a un peatge imposat per Teheran, ja que les naus hauran de seguir la ruta coordinada tal com ja va anunciar l'Organització de Ports i Marina de la República Islàmica.

Un dels sectors que han reaccionat més ràpidament a la guerra de l'Orient Mitjà ha estat l'aviació. El bloqueig de l'estret d'Ormuz ha disparat el preu del combustible, un dels principals costos que tenen les aerolínies, que representa fins a una quarta part de les despeses, i les retallades no s'han fet esperar. Les companyies aèries de tot el món estan cancel·lant vols i estan apujant els preus dels bitllets davant l'amenaça, no només d'un encariment del querosè sense precedents, sinó també de l'escassetat de subministrament.

Després que l'Iran hagi anunciat la reobertura de l'estret d'Ormuz, el preu del petroli i del gas s'han enfonsat. En concret, a les 16 hores d'aquest divendres el preu del petroli Brent —de referència a Europa— cau un 11,03% i se situa als 88,43 dòlars, situant-se així per sota de la barrera dels 90 dòlars. Els futurs del cru West Texas Intermediate (WTI) —de referència als Estats Units— se situa als 84,12 dòlars, un 11,16% menys que ahir. En alguns moments del conflicte, el preu del barril de Brent ha acariciat els 120 dòlars.

Pocs dies abans del primer aniversari de l'apagada elèctrica del 28 d'abril passat, continuen apareixent nous detalls de les seves possibles causes. Aquest divendres la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) ha explicat que ha iniciat diversos expedients sancionadors per tal de determinar les circumstàncies de l'apagada. Així, l'organisme regulador assegura que, com a resultat de les investigacions, s'han detectat "diversos indicis d'incompliment", alguns dels quals mantinguts en "períodes perllongats de temps", que podrien ser constitutius d'infraccions administratives.

Un home de 47 anys s'exposa a 15 anys de presó per presumptament agredir sexualment una nena de 13 anys a Vilanova i la Geltrú. L'home era conscient que tenia el VIH i el virus de l'hepatitis C i que podia transmetre'ls a la nena, i al judici ha demanat que l'absolguin assegurant que creia que la víctima tenia "com a mínim" 18 anys. La menor es va suïcidar vuit mesos després de la violació, i al judici s'ha fet servir com a prova la seva declaració que es va gravar mentre s'investigava el cas. L'acusació de la Fiscalia ha apuntat com a agreujant que era una víctima vulnerable perquè tenia un trastorn de l'espectre autista.

Les dades sobre l'empobriment dels catalans empitjoren estadística rere estadística, essent les dones, les criatures i les persones immigrades les que cauen més al pou de la vulnerabilitat social. L'última demostració que la recuperació macroeconòmica no ha arribat a les butxaques l'ofereix la recent radiografia publicada per ECAS (Entitats Catalanes d'Acció Social), que subratlla que la taxa d'exclusió social empitjora i frega ja una de cada quatre persones, molt per sobre de la mitjana europea.

Els Mossos d'Esquadra investiguen la troballa d'un cadàver surant al pantà de la Baells, a la comarca del Berguedà. Aquest dimecres al matí, a un testimoni li va semblar veure un cadàver embolicat surant a l'aigua i va trucar al telèfon d'emergències 112. La policia catalana va anar fins a l'embassament i va confirmar que es tractava d'un cos sense vida, tal com ha avançat Regió 7 i ha pogut confirmar l'ARA.

Els germans barcelonins Júlia i Pau Serrasolsas han consolidat Ginestà com una proposta singular en l'ecosistema musical català. Un pop atent al present i unes lletres sobre les circumstàncies eternes de l'amor continuen bastint un grup que acaba de publicar el cinquè àlbum, Gira tot igual, però diferent (Halley Records, 2026). La gira de presentació començarà l'1 de maig a les escales de la catedral de Girona, dins la programació del Festival Strenes.

La Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) acollirà, des del 22 d'abril fins al 31 de maig, Èdip i Antígona amb una companyia catalana formada majoritàriament per intèrprets racialitzats. Es tracta d'una situació tristament insòlita i que la directora de l'espectacle, Carlota Subirós, ha volgut trencar. "És la primera vegada que el meu fill veu això en trenta anys que fa que treballo", diu l'actriu Vicenta Ndongo assenyalant el cartell del muntatge, amb la fotografia de Kathy Sey i Babou Cham. "Tenim una imatge molt blanquejada de la Grècia clàssica. Ens hem construït la fal·làcia que Europa és blanca. No ho era en el seu origen i no ho és avui", afegeix Subirós.

L'edifici del Teatre Regina està en venda. L'empresa propietària està negociant amb un dels grans productors catalans, el Mago Pop, que ja té el Teatre Victòria, que està interessat en aquest immoble del carrer Sèneca, a tocar dels Jardinets de Gràcia, que a la planta baixa hi té un teatre per a 350 espectadors. Ho va avançar La Vanguardia i ho ha confirmat en un comunicat l’agència del mag Antonio Díaz, que afirma que les negociacions són inicials.

Enguany se celebren els 50 anys del diari Avui, sorgit d’una campanya que avui en diríem de micromecenatge i aleshores se’n va dir captació de comptepartícips: gent particular que hi posava diners sense esperar ni dividends ni control editorial. El Punt Avui ho ha commemorat amb un suplement d’aquells totxos on el gruix de pàgines dretes són anuncis institucionals i a l’esquerra, en aquest cas, hi ha un munt d’entrevistes a persones que eren presents als inicis dels rotatius. Jo em quedo amb l’entrevista a Jaume Guillamet, un dels savis més brillants que tenim en matèria de premsa catalana. Va ser sotsdirector de l'Avui i el pas del temps li permet explicar obertament el paper de Jordi Pujol en el diari. Una de les preguntes és: “El que diu Lluís Foix que Pujol es feia ell mateix entrevistes a La Vanguardia va passar a l’Avui?”. I Guillamet respon: “Recordo una trucada un dia que Maluquer no hi era. Em passen el president Pujol i em dicta un editorial sobre la Loapa”. Són coses que s’expliquen també pel fet que el president del consell d’administració de l’Avui fos, al mateix temps, president del grup parlamentari de Convergència i Unió. Però, malgrat aquesta voluntat clara de manegar el volant editorial, el catedràtic emèrit recorda que el diari de Pujol no era en realitat aquell, sinó El Correo Catalán. Aquell és el mitjà pel qual aposta, posant-hi diners i invertint-hi personalment, mentre que l’altre queda a la mercè del poc capital –per heroic que fos– dels comptepartícips.

Som cada dia més servils davant del poder? Els indicis apunten que sí. L'apatia guanya terreny, especialment entre els més joves. Assistim a matances atroces com la de Gaza, a guerres de caprici com la de l'Iran, a agressions imperialistes com la de Rússia contra Ucraïna. El govern de la principal potència mundial, els Estats Units, es troba en mans de bojos delirants. Però protestem menys que fa vint anys. I molt menys que fa cinquanta.

De la crítica musical –traducció pròpia– del compositor i periodista Xavier Montsalvatge (Girona, 1912 - Barcelona, 2002) a La Vanguardia (23-II-1973) sobre un dels primers concerts memorables de la llavors jove organista Montserrat Torrent (Barcelona, 1926). Avui aquesta eminent intèrpret d’orgue fa cent anys. És la més destacada en la música catalana contemporània com a concertista d’un instrument que requereix una tècnica molt complexa que ella enriqueix amb una sensibilitat genuïna. El seu talent és reconegut arreu del món.  

Una de les situacions més còmiques d’aquesta setmana ha sigut la trobada de dos presentadors que són el paradigma de la manipulació i l’embolic: Pablo Motos va convidar Sonsoles Ónega a presentar el seu nou llibre a El hormiguero. Durant la conversa, Motos li va preguntar per l’IVA dels llibres i ella va denunciar que fos del 21%, considerant que si fos menor ella vendria més llibres i la gent llegiria més. Tots dos presentadors van criticar que l'IVA dels llibres fos el mateix que el dels paquets de tabac. “El IVA de los libros no debería existir si quieres un país culto”, deia Motos, i insinuaven la possibilitat de fer una campanya perquè el govern el rebaixi, assenyalant Pedro Sánchez com a responsable. “Lo que pasa es que el presidente del gobierno está en China, pero bueno, ya le llegará...”, deia el domador de formigues.

La premsa esportiva de Madrid, és a dir, del Madrid, avui lluïa de negre per consignar l’eliminació del club blanc de la Champions. “Quina injustícia!”, assenyalava Marca. “Fins que l’àrbitre ho va voler”, reblava As. Era una indignació que movia a la compassió, sobretot quan un recordava que, només vint-i-quatre hores abans, un lladronici havia aparcat les aspiracions del Barça en la mateixa competició. Però esclar, com que el rival era l’Atlètic de Madrid, els titulars d’aleshores eren “Heroic”, amb sis signes d’admiració, i “Èpic”, respectivament. De fet, el diari de Prisa s’afanyava a qualificar en portada de “justa” l’expulsió d’Eric Garcia. Cap reny, esclar, a les faltes similars o fins i tot més clares dels blanc-i-vermells que no es van xiular, com l’empenta a Dani Olmo dins l’àrea. O què dir de la vermella a Pau Cubarsí, en el partit d’anada, que segons diversos analistes hauria d'haver quedat en groga.

Després de l’Eduardo Mendoza, que troba que val més no dir “Sant Jordi” (ara que els turistes ja s’ho havien après, catxis!), l’autor del Cobi, en Mariscal, ha volgut contribuir al disseny català. A El matí de Catalunya Ràdio ha dit: “A mi m’agrada molt canviar les coses. Em posa molt nerviós que encara diguem Semana Santa. ¿Semana Santa de qué? O Navidades. Són aquestes coses catalanes que... Això no es pot tocar, com el pa amb tomàquet. ¿Qué me estás contando? Venga, ¡a tomar por culo!”

El president Illa ha assegurat que l’acord sobre la governança aeroportuària de Catalunya és imminent i que la presència del Govern en la presa de decisions i en la planificació de grans infraestructures està assegurada. Bona notícia, ja que els precedents no són gaire falaguers. El govern espanyol i el basc van acordar a finals de març la participació d’Euskadi en la gestió dels aeroports d’Euskadi. Per bé que, segons el lehendakari, l'acord recollia la creació d’un òrgan bilateral com a "instrument de col·laboració, coordinació i gestió" i la capacitat de fer informes vinculants, el ministeri de Transports es va afanyar a desmentir-ho. Avui mateix, el president d’Aena, Maurici Lucena, ha dit davant la junta general d'accionistes que de traspassos res i que la cogestió és una demanda “impossible”.

Pedro Sánchez admet en privat el que, d'altra banda, sap tothom: que per més que sempre caigui dret, l’any que ve li serà difícil repetir la jugada del 2023, és a dir, perdre les eleccions però acabar governant gràcies als vots d’una majoria parlamentària Frankenstein. (Sobretot si la majoria d’esquerres va fent amics com en fa Rufián habitualment o com la vicepresidenta Yolanda Díaz ahir, quan va dir que Junts és un partit “classista i racista”, tot i haver estat la primera a córrer a Brussel·les a demanar els vots del partit de Puigdemont per a la investidura.)

Per Sant Jordi també podeu comprar llibres d'història. De fet, és aconsellable fer-ho: comprar i llegir bons llibres d'història, ara que els revisionismes, els negacionismes i els pseudohistoriadors tornen a ocupar tribunes i espais als mitjans, a més d'inundar les xarxes socials. La història és un dels sabers més decisius en la construcció de les societats i les civilitzacions: sense saber d'on venim no podem saber on som ni qui som, i estem més exposats als relats mentiders, interessats i –aquests sí– adoctrinadors, que a alguns els interessa escampar per prendre el control del poder.

Lamine Yamal és l’únic talent diferencial que té la capacitat de donar vides extres al Barça quan es juga les garrofes a la Champions. És normal que voli més alt que la resta perquè ja és el millor futbolista del planeta, però fins i tot Messi va tenir companys de viatge amb qui mirar-se una mica de tu a tu dalt del cim del desequilibri. Neymar o Suárez serien el màxim exponent d’un sac on cabrien Henry, Eto’o o Villa. Després de guanyar la Champions del 2011, Pep Guardiola va demanar que el club fes el possible perquè Messi no s’avorrís envoltant-lo dels jugadors adequats. Un suggeriment aplicable al context actual. Urgeix que el geni de Rocafonda deixi d’estar acompanyat només de guerrers: necessita més socis al capdamunt de la piràmide de responsabilitat. I tant que hi ha la base d’una gran generació de La Masia com aleshores ho eren Xavi, Iniesta, Busquets o Puyol, però no n’hi ha prou.

De l’article de Pere Lluís Font (Pujalt, Pallars Sobirà, 1934 - Sabadell, 2026) a Horitzó (2019), revista de Ciències de la Religió. El filòsof i teòleg Pere Lluís Font va morir el passat 9 d’abril. Va ser professor a la UAB i abans a la UB i a l’Escola de Periodisme de l’Església (CICF). Tenia la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Era honoris causa per la Universitat de Lleida. Va ser un membre sempre prest a l’IEC, l’acadèmia nacional catalana on participava de grat. Allí va mostrar la seva visió àmplia i oberta de la cultura humanista com a coordinador de l’obra Les idees i els dies (Proa, 2002).

Malgrat que el Partit Popular insisteix per activa i per passiva que Vox és un partit com els altres per justificar els seus pactes amb ells, la realitat demostra cada dia que passa que no és així. L'incident protagonitzat pel diputat José María Sánchez al Congrés dels Diputats, en què va pujar a l'estrada per escridassar a pocs centímetres de distància el llavors president en funcions de la cambra, Alfonso Rodríguez Gómez de Celis, no s'havia vist a la cambra en tot el període democràtic. I potser el que més s'hi assembla és el 23-F, tal com va recordar el socialista Patxi López.

Donald Trump i Lleó XIV estaven en rumb de col·lisió des del primer dia. Un president dels Estats Units fatxenda que envia la seva policia a la caça i captura d’immigrants i que amenaça amb la desaparició d’una civilització sencera no pot comptar amb la benedicció papal. I quan l'hi van preguntar, Robert Francis Prevost va pronunciar amb molta calma i un somriure tranquil una expressió senzilla: “No tinc por del govern de Trump”, que dita per ell sembla directament inspirada per l’evangèlic “No tingueu por”.

El col·lega Eduardo Mendoza ha dit, aquests dies, aprofitant que els escriptors tenim micròfon, que Sant Jordi hauria de ser "el dia del llibre i punt" perquè el sant en qüestió "no és el patró dels escriptors ni res d'això". És més, segons ell "era un maltractador d'animals que segurament no sabia llegir".

Quan anava a escola, X era la incògnita a aïllar. Llavors en dèiem “despejar”, perquè el que era una veritable incògnita escolar era el català! La X d’ara ja no és aquella incògnita que calia trobar en l’equació d’àlgebra. La comencem a conèixer prou bé. Potser no se’n sap tot, perquè els algorismes que la guien són complexos i no són fàcils de desentrellar. Com tampoc no ho és l’ànima humana! Però sí que sabem què pretenen: que ens hi enganxem, que en depenguem, que ens irritin i que hi reaccionem. I per aconseguir tot això, fan que X estigui entrenada per donar-nos la raó o per provocar una resposta si ens la discuteixen. Els algorismes d'X semblen establir la moral polaritzada del nostre temps.

El Canal 33 ha estrenat Sala 30, un programa cultural que commemora els 30 anys del Macba. Per celebrar-ho, la sèrie aborda l’efemèride des de la reflexió més que no pas des de la festa o la reivindicació. Són vuit capítols de quaranta minuts que aprofundeixen en diferents eixos de treball dels processos creatius: la forma i el fons, la lluita, el concepte, l’enigma, la mirada, l’espai, el cos i la investigació. Cada programa convida quatre o cinc artistes rellevants que han passat pel museu a mantenir un diàleg sobre aquestes temàtiques en un entorn rural i bucòlic que contrasta amb la blancor geomètrica i urbana de l’edifici del Museu d’Art Contemporani de Barcelona: una masia i una taula parada amb la informalitat elegant d’un anunci entranyable de fuet. La factura visual, tant en la realització com en l’edició i la postproducció, és bonica i sorprenentment carrinclona. Podria ser un pòdcast si no fos per la necessitat de veure l’obra dels convidats per entendre les seves propostes i el seu punt de vista en la conversa. Sala 30 connecta amb l’esperit estètic d’aquell antic esplendor del 33, quan encara semblava un canal cohesionat i amb una línia editorial ben definida. 

Un dels problemes de les organitzacions verticals és que tothom vol parlar amb el cap suprem però el seu temps és limitat. Mark Zuckerberg ho pensa solucionar creant un avatar virtual d’ell, que n’imiti el to de veu, l’aparença i els gestos, creat amb intel·ligència artificial i entrenat amb tot el seu corpus com a màxim directiu. És l’apoteosi de la deshumanització d’unes xarxes socials que ens prometien el Xanadu de la connexió universal i les comunicacions horitzontals. Ara, els treballadors de Facebook, Instagram o WhatsApp ja no parlaran amb el seu cap directament ni a través dels càrrecs intermedis que serveixen sobretot per a això, sinó que hi xatejaran. Si la pràctica s’estén a la resta d’empreses, el resultat pot ser un festival. Si vol augment de sou, premi 1. Si quiere ser atendido en catalán, cuelgue, pesado.

Més enllà de la visió a curtíssim termini que sol dominar els partits polítics i de la discussió d'aquest dimecres al Parlament (sorpresa: la que hi ha fet més mullats, o la que hi ha sucat més pa, ha estat Orriols), l'episodi de Ripoll, en què els pressupostos municipals presentats per un partit feixista i racista com Aliança Catalana han tirat endavant amb els vots de dos regidors del PSC, apunta els interrogants d'un futur no llunyà. Interrogants com aquests: quina política seguiran els partits catalans amb relació a AC, l'endemà de les pròximes eleccions municipals? Hi pactaran? ¿No hi pactaran però “consentiran” rebre el seu suport “extern” per investir batlles i equips de govern? I una mica més endavant, per aprovar pressupostos? ¿O seguiran (com cal fer, sens dubte, amb les formacions feixistes i/o d'extrema dreta) la política del cordó sanitari?

Reconec que fa molts anys que visc al Baix Penedès però que, per qüestions de la vida, mai havia vist les catifes que es fan a Bellvei.

Fa temps que veig negocis ben construïts –amb oferta clara, estratègia, trajectòria i clients contents– que arriben a un punt on les coses s’estanquen o fins i tot deixen de funcionar. I fa mesos que hi dono voltes pensant en el perquè.