Alencop: trobar la felicitat entre la ferralla

BarcelonaAmb la polèmica sobre com solucionar la situació dels manters de nou sobre la taula, la iniciativa d’Alencop és un bon exemple de com Barcelona ha afrontat aquest problema. De moment és una petita experiència de com convertir en legal una activitat que els feia malviure, però es podria estendre. Encara no fa dos mesos que va arrencar aquesta cooperativa de ferralla, i els hem anat a fer una visita per saber com funciona.

Al carrer fa tanta calor que sembla que la vorera s’estigui a punt d’incendiar, i quan entrem a la nau la temperatura encara puja més, com si algú hagués deixat la calefacció oberta tot l’hivern. L’espai s’omple de treballadors amb polos verd fluorescent, pantalons llargs, i fins i tot n’hi ha algun que porta barret de llana. I malgrat la calor, els pantalons llargs i les gorres, hi ha una felicitat contagiosa, somriures llampants que ens saluden amb “ hellos ” i “holes”.

Una quinzena de joves subsaharians es reparteixen entre els dos pisos de la nau industrial del carrer Santander. Alguns traginen ventiladors, d’altres trossos de ferralla. Són els integrants d’Alencop, un petit exèrcit desbordat de motivació; amunt i avall, els costa reprimir l’essència caçadora amb què es guanyaven el pa als carrers de Barcelona, quan vivien de vendre allò que trobaven pels carrers. Ara han fet un pas i amb la nova cooperativa es dediquen, sobretot, a la recollida porta a porta de residus. L’espai està impol·lut, ningú diria que aquí es treballa amb deixalles de ferralla. En una banda s’hi encaixen tamborets i taules d’institut, a l’altra s’hi amunteguen rentadores. Pugem les escales del fons i arribem a l’altell on augmenta quatre graus la temperatura; a la dreta hi ha una taula vermella de plàstic reciclada i, a l’altra banda, una microversió dels Encants: càmeres de vídeo, torres d’ordinadors, telèfons dels anys 40, assecadors de perruqueria i un llarg etcètera que hipnotitza.

Ens ve a rebre Guillem Rojo, el coordinador del projecte Alencop, que s’intenta amagar com pot de les càmeres, però des que l’Ajuntament va confiar en ells pel projecte se n’ha fet un fart. “Buscàvem gent amb capacitat de lideratge i amb habilitats socials i comunicatives. El que volíem és que d’alguna manera ells agafessin les regnes, que sentissin confiança en ells mateixos i anessin construint el seu propi projecte cooperatiu”, explica.

“Ens ha tocat la loteria!”

El 2 de juliol va ser el dia oficial de la inauguració. Amadou Tidiane, de 28 anys i vingut del Senegal, va portar una ampolla de cava i va fer un discurs tan emocionant que encara en parlen. “Això és un somni, ens ha tocat la loteria! -deixa anar l’Amadou-. Abans ho feia amb un carro i ara ho faig amb una bicicleta elèctrica. La feina és la mateixa, però legal i amb un futur -detalla-. Vaig deixar la meva família al Senegal. Ara ja fa 6 anys que no els veig, però aquí també he fet una família. No és de sang però és la meva família”, prossegueix amb un somriure gegant i una picada de mans: “A més, el català és una llengua que m’agrada molt!” Parla sense vergonya, un català de notable. “Quan vaig arribar el 2009 vaig aprendre castellà al carrer, però volia aprendre català i em vaig apuntar a l’escola per a adults. Al principi va ser difícil, però és com tot: si t’agrada alguna cosa has de lluitar per aconseguir-la. Ara, a part, practico amb una parella lingüística, i quan vaig a les cases a recollir ferralla aprofito per fer pràctiques”.

Baciro Djau, de 34 anys i vingut de Guinea Bissau, també vol parlar. Al principi es posa nerviós, abaixa el cap i tartamudeja, però s’envalenteix amb un somriure trist i arrenca: “Jo vaig viure a la nau del carrer Puigcerdà. Anava a Lleida a recollir fruita per aconseguir més diners, però quan s’acabava la temporada havia de tornar a Barcelona. A la nau compartia matalàs amb un amic. No m’agradava gens. Ningú sap ben bé quants érem, alguns diuen que més de 400”. És incapaç d’aixecar els ulls, li tremola la veu. “A ningú li agrada viure com vivíem, ens tractaven com animals. Però des que vaig començar a treballar aquí tot ha canviat: sóc legal i ja no he de dormir en un matalàs compartit a terra. Gràcies a la Creu Roja ara tinc una habitació per a mi sol”, celebra. Es posa la mà als llavis i se li humitegen els ulls: “Ara sóc feliç”.

30 trucades al dia

Van començar al juliol conscients que la demanda baixaria amb les vacances i així tindrien més temps per afinar el servei. “Els resultats són immillorables -diu Rojo somrient-. Estem tenint un volum de trucades molt acceptable, unes 20 o 30 cada dia. De fet, és més del que ens esperàvem. Ens ha anat molt bé fer-ho de mica en mica i de menys a més. Millorem cada dia en l’estructura de recollida però també amb l’atenció al client”, explica.

“Ja marxeu?”, pregunta l’Amadou. “Marxem!” “Doncs ja veieu que, si aquest projecte funciona, funciona per a tots, i si no funciona no funciona per a ningú. Però aquí hi ha un futur molt bo. I nosaltres lluitarem a mort per aconseguir-lo”, conclou.