Els alumnes més brillants de la selectivitat

BarcelonaPablo Peláez: “Confio que quan acabi medicina la situació haurà millorat”

Era conscient que la selectivitat li havia anat bé “però no fins a aquest punt”, reconeix el Pablo Peláez, que, amb un 9,85, ha obtingut la millor nota de la selectivitat d’aquest any a Catalunya. La notícia la va rebre “amb sorpresa”, just quan acabava de tornar d’un viatge amb els amics. “Tot ha sigut molt inesperat”, diu desbordat per les demandes de fotos i entrevistes dels mitjans de comunicació. Amb aquesta puntuació entra de sobres a la carrera en què somiava des de petit: medicina. “És vocacional, perquè els meus pares no són metges”, diu el Pablo, que vol estudiar a l’Hospital Clínic, vinculat a la Universitat de Barcelona, “perquè és un centre de prestigi, té bon professorat”, i, a més, és a prop de casa seva i no gaire lluny de l’escola on ha estudiat des de petit, el Col·legi Sant Miquel.

El secret del seu èxit és simple: esforç i hores d’estudi. “S’ha de treballar durant tot el batxillerat i estudiar quan has d’estudiar”. Entre dues i tres setmanes abans de la selectivitat va fer un esprint i va estudiar molt, però seguint les recomanacions dels professors uns dies abans de les proves va descansar “per arribar-hi fresc”. “Tot el que podia estudiar ja estava estudiat, així que només calia demostrar que ho podia fer”. I així va aconseguir calmar els nervis. Ahir, entre felicitacions i abraçades de companys i professors, el Pablo no va tenir gaire temps per fer plans per a l’estiu, un dels més especials perquè és el d’abans de la universitat. El juliol el passarà a Barcelona i la resta encara ho ha de decidir. Segur que trobarà una estona per disfrutar de les seves aficions: l’handbol, escoltar música i sortir amb els amics. Del futur se’n preocuparà més endavant. Creu que a medicina no hi ha tanta precarietat com en altres carreres. “És cert que la situació ara mateix és complicada però confio que, d’aquí que acabem la carrera, haurà canviat”, diu esperançat. Encara és massa aviat per triar especialitat però la cirurgia, la neurologia i la medicina interna són les que, a priori, li criden més l’atenció. “Però quan ho vegi des de dins em decidiré”, diu.

El Pablo va tancar ahir una etapa, l’endemà que ho fes l’exministre d’Educació, José Ignacio Wert. S’absté de valorar-lo: “Hi ha declaracions que no són gaire adequades però personalment intento ignorar-les”.

Jan Baserba: “Ni de lluny m’esperava tan bona nota”

Al Jan Baserba, millor nota de la demarcació de Girona, la notícia l’ha enxampat de viatge de fi de curs a Mallorca amb tots els seus companys dels Maristes de Girona, on estudia. Ahir era una tasca titànica contactar amb ell, ja que amb prou feines tenia cobertura de mòbil. El Jan, que viu a Girona, ha obtingut un 9,7 a les proves d’accés a la universitat, la millor puntuació de les comarques gironines. Reconeix que és un estudiant “de bones notes” i sabia que la selectivitat li havia anat bé, però que “ni de lluny” s’esperava obtenir una puntuació tan alta. Assegura que no va estudiar molt. “El normal”, diu. També ha cursat el batxillerat científic, però a la universitat estudiarà una carrera vinculada a les ciències socials. “Sé que no és gaire coherent, però no tenia clar quina carrera fer”, reconeix. Però va trobar un grau interuniversitari de filosofia, política i economia impulsat per les universitats Pompeu Fabra (UPF), Autònoma de Madrid (UAM), Carlos III de Madrid (UC3M) i Autònoma de Barcelona (UAB) i de seguida li va interessar. “M’agraden les ciències socials i em passo a l’altra banda”, diu el Jan en conversa telefònica des de Mallorca.

En ple viatge de fi de curs, el Jan rebia ahir les felicitacions dels seus companys: “Estan molt contents”. Gairebé tant com els seus pares. Fill únic, l’any que ve deixarà Girona per traslladar-se a Barcelona, un canvi que també li fa molta il·lusió. “Ja tinc ganes de començar!”, assegura. El segon any de carrera s’haurà de traslladar a Madrid per continuar els estudis. L’aventura no ha fet més que començar.

Irene Espuny: “Sempre he tingut molta curiositat per aprendre”

En estat de xoc. Així assegura que es va quedar la Irene Espuny quan va veure la nota que havia aconseguit a la selectivitat. “No m’ho esperava per res del món”, diu.

Alumna de l’Institut de Tecnificació Esportiva Terres de l’Ebre, a Amposta, la Irene ha aconseguit les millors qualificacions de la demarcació de Tarragona. El secret? No és cap altre que estudiar. “Sempre he tingut molta curiositat per aprendre. Des de menuda he estudiat molt sempre”, confessa, i tot i que té facilitat per retenir conceptes rebutja la necessitat d’amulets o fórmules màgiques: “La tàctica és estudiar”, respon amb fermesa.

La Rosabel Sanchís, la mare de la Irene, també parla amb l’ARA i admet que està molt orgullosa de la nota de la seva filla. Diu que té l’esperança que el 9,7 l’ajudi a assolir les fites que es fixi. El seu marit, autònom propietari d’una serralleria d’alumini, va haver d’acomiadar els dos treballadors que tenia per culpa de la crisi, i el seu altre fill, l’Anselm, ha acabat la carrera d’enginyeria geomàtica i topografia però encara no ha trobat feina. “La situació està molt malament”, diu la Rosabel, però “s’ha de lluitar i no rendir-se”, afegeix, i és per això que l’Anselm ha començat ara a cursar un màster.

Sobre la seva filla, confirma que sempre havia tret bones notes i que és una noia estudiosa i responsable: “Mai li he hagut de dir que estudiï o faci els deures, més aviat al contrari, que descansés una mica”, explica. La Irene va estudiar el batxillerat científic i l’any vinent estudiarà bioquímica a la Universitat de Barcelona (UB). Gràcies a unes pràctiques a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) va descobrir que el que realment li agradava era la recerca. “La UB era la que tenia la nota de tall més alta i crec que és la que té més prestigi”, diu. A l’estiu, tot i que descansarà i es divertirà, també té previst fer un intensiu d’anglès que la prepari per obtenir el First Certificate. A més a més, com que aviat s’haurà de traslladar a Barcelona, es veu obligada a trobar un pis abans no arrenqui el nou curs.

Júlia Montoliu: “Encara no m’ha quedat clar què és una catàfora”

La Júlia Montoliu era a la consulta del veterinari més pendent de la Kira, el seu gat, que de la trucada que la informava que havia sigut l’alumna amb la millor puntuació de Lleida a la selectivitat. Ha sigut la primera de la seva promoció de batxillerat i les proves li havien anat bé, especialment filosofia i matemàtiques, on ha obtingut un deu, però no es pensava treure una nota tan alta. “No m’ho creia”. Cap dels exàmens li va semblar “excessivament complicat” però, posats a triar, biologia i castellà li van semblar les més difícils. Aquesta última, per la pregunta de la catàfora, la revelació de la selectivitat d’aquest any, i que la Júlia reconeix que no va saber respondre. “Encara no m’ha quedat clar què és una catàfora”, diu. Un recurs literari que, qui sap, potser la Júlia inclou un dia en algun dels seus relats, ja que li agrada escriure i, de fet, ha guanyat nombrosos premis literaris. Tot i això, s’ha decantat per una carrera científica, ja que veu l’escriptura “com una afició” que pot cultivar “de manera independent dels estudis”. Ha optat per estudiar nutrició humana i dietètica després de fer el treball de recerca sobre nutrició i genètica, i veure que tenia “moltes aplicacions a nivell científic i laboral”. Estudiarà a Pamplona, a la Universitat de Navarra, ja que creu que és la que té un “pla d’estudis millor i està més ben posicionada” en aquest àmbit. Tot i que s’enyorarà “una mica” -té xicot-, també admet que “el món és molt gran i hi ha moltes coses per veure”.

Abans, però, dedicarà l’estiu a ajudar a l’empresa familiar a Balaguer, anar a la piscina, sortir amb els amics, llegir i acabar una història que està escrivint. Normalment els estius també els inverteix a estudiar idiomes i fer taekwondo, una de les seves aficions. El seu pare, el Joan Montoliu, diu que han tingut “sort”. Ella i el seu germà han sigut sempre bons estudiants. “La Júlia sempre ha sigut de 9 en amunt i no li hem parat mai els peus”. Encara té molt camí per recórrer.